Parc Cultural Martín Ugalde

El Parc Cultural Martín Ugalde és una infraestructura cultural situada en la població guipuscoana d'Andoáin en el País Vasc en Espanya. En eixe espai tenen la seua sèu diferents empreses, associacions i organismes relacionades en la cultura vasca i el vasc. Està situada al noreste de la població en el carrer Gudarien. Va ser inaugurat en juny de 2002 i du el nom del periodiste, polític i escritor vasc Martín Ugalde Orradre originari d'eixa localitat.

Parc Cultural Martín Ugalde

L'institució té com a objectiu el ser un lloc de trobada per a promoure la cultura i la llengua vasca enfortint-les buscant la sinèrgia entre empreses associacions i organismes culturals i llingüístics ubicant-els en un mateix lloc físic i desenrollant proyectes encaminats a enfortir la creació cultural, l'indústria cultural i el vasc. El Parc manté iniciatives com la Beca Martín Ugalde de caràcter anual i el "Fòrum Martín Ugalde" que va obrir en 2005 en l'objectiu de promoure la reflexió, les conversacions i els debats en vasc. El Parc Cultural manté un servici de lloguer de locals i habitacions per a fins culturals aixina com un àrea de coworking.

La propietat de les instalacions està en mans de l'empresa Buruntzape SL formada per Berria Taldea, Fundació Elkar i Gràfiques Lizarra, i en les seues instalacions, a banda de les empreses que conformen la propietat, estan Consell Vasc de Llingüística, Gaindegia, Aztiker, Clúster sociollingüístic i País Vasc en vasc.

Història

En 1994 s'instala en els pabellons de la Fàbrica de Brocas "Laborde Hnos.", que ya hi havia tancat, la redacció del periòdic en vasc Euskaldunon Egunkaria que havia segut fundat quatre anys abans per un grup de treball en el que participava molt activament Martín Ugalde Orradre.

En 1997, en ple procés de liquidació de "Laborde Hnos.", es posa a la venda tot el complex el qual resultava ser massa extens per al periòdic en vasc pero el qual es vea obligat a comprar-ho si desijava quedar-se en eixa ubicació. En eixa conjuntura s'obri la possibilitat de realisar un parc cultural, idea provenia de Joseba Jaka de la Fundació Elkar, que en eixe temps es denominava Euskalgintza Elkarlanean Fundazione, d'ubicar en un mateix lloc a diferents organismes, empreses i associacions relacionades en el món cultural vasc i la seua llengua. En realitat es tractava d'adaptar l'idea de "parc tecnològic" al món de la cultura.

Despuix de diverses conversacions Egunkaria, Fundació Elkar i Gràfiques Lizarra creen l'empresa Bruntzape SL que adquirix tot el conjunt d'edificis del complex de la Fàbrica de Brocas "Laborde Hnos." començant a desenrollar un proyecte urbanístic i arquitectònic d'habilitació dels mateixos per a l'us d'empreses i organismes relacionats en la cultura, junt a ells participen l'arquitecte Andoni Mendizábal i l'ingenier Pello Aiesta.

En autumne de 1999 es varen iniciar les obres de remodelació i en la primavera de 2000 es posa la primera pedra de lo que seria el Parc Cultural que es bateja en el nom de Martín Ugalde, com a homenage a un dels fundadors de Egunkaria i persona compromesa en la cultura vasca. El propi Ugalde va colocar la primera pedra de l'inici de les obres.

El 26 de decembre de 2000 el govern vasc, per mig del decret 289/2000, va calificar com Ben Cultural, en la categoria de Monument, les instalacions industrials de la Fàbrica de Brocas "Laborde Hnos." d'Andoáin, en Guipúscoa, que estaven formades per pabelló, les oficines, la vivenda i l'edifici de menjadors, que dataven de l'any 1928 el pabelló industrial i de 1936 el de menjadors realisats per l'ingenier Laborde i per Luis Tolosa. Estos edificis són representatius de l'arquitectura industrial, realisats segons l'estil racionaliste, sent el de 1928 el primer realisat en eixe estil en Guipúscoa.

Inauguració i intervenció judicial

En juny de 2002 s'inauguren les instalacions en estes empreses a les que poc a poc es van sumant unes atres. El 20 de febrer de 2003 el juge instructor de l'Audiència Nacional, Juan del Olmo, va ordenar clausura temporal i l'embargament preventiu de tots els bens de Egunkaria, en l'acusació de formar, presuntament part, del conglomerat empresarial controlat per ETA.

En octubre de 2003, el juge Juan del Olmo va llançar una segona operació policial, en este cas contra vàries empreses ubicades en el Parc Cultural en la que varen detindre a atres nou persones baix acusacions similars a les de la primera operació. Despuix de realisar una primera investigació dels documents dels que es varen expropiar, el juge va remetre el cas per a una nova numeració i per a que fora assignat a un atre jujat, en lo que va quedar judicialment separat del cas Egunkaria.

La clausura i embargament ordenats inicialment pel juge eren preventius i temporals (durant 6 mesos). Els següents mesos i anys varen transcórrer en successives pròrrogues de sis mesos de clausura de Egunkaria, i en constants recursos de la defensa que varen ser desestimats.

El 2 de febrer de 2005, el juge Juan del Olmo va ordenar la liquidació de les empreses intervingudes. Aixina mateix, va establir que la clausura temporal d'Egunkaria s'alçaria el 20 de febrer de 2005, per haver-se complit el periodo de sis mesos des de que es va acordar l'última pròrroga, i per no existir raó alguna per a realisar una atra pròrroga de sis mesos despuix de la liquidació de les empreses, ya que en esta l'activitat resultava impossible. Per lo tant, i a causa de les mides preventives preses en la fase d'instrucció, Egunkaria va quedar tancat i liquidat. Tots els seus bens varen ser venuts i els seus deutes saldats. Els diners restant obtingut en la gestió de la liquidació va quedar en mans del juge.

Varis anys despuix del tancament, en 2006 el fiscal de l'Audiència Nacional, Miguel Ángel Carballo, va demanar l'archiu del 'cas Egunkaria' al no trobar relació entre el diari i ETA, en considerar «improcedent obrir juí oral» contra els sèt imputats.

En el seu informe, el fiscal recorda que el propi juge Del Olmo va reconéixer en el seu dia que no es podia acreditar "ni que el periòdic fora font de finançació d'ETA, ni que fora instrument de blanqueig de capitals ilícits procedents de la banda". Per això, l'investigació es va centrar en averiguar si el diari era un instrument dels fins d'ETA. "Este nou fet tampoc s'ha constatat en l'investigació o, si més no, el resultat de les diligències practicades tira séries i raonables dubtes de que això siga aixina", conclou el fiscal. Segons el seu escrit, lo únic que s'ha pogut demostrar és l'interés que ETA mostrava pel proyecte Egunkaria, segons diversa documentació requisada a l'organisació terrorista. En este sentit, el fiscal subralla que "una cosa és que, en les albors del periòdic, la banda estiga interessada i informada (...), i alguna cosa molt diferent, que això implique que se li puga atribuir la seua creació, el seu impuls o el seu control, i menys encara als gestors del periòdic processats en la present causa".

El Partit Popular, que era el governant en el moment del tancament, va criticar fortament l'actuació del fiscal i va responsabilisar al president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, de l'archiu del cas. En boca del seu portaveu, Ángel Acebes, va considerar que esta decisió

és un dels actes més amoladors per lo que té d'irreversible... supon una reculada de més de dèu anys de treball, que es tira a la paperera "i el president" va a tindre que assumir greus i séries responsabilitats perque no solament es tiren dèu anys de treball, sino que afecta a núcleus essencials de la lluita antiterrorista.

Al no haver acusació del fiscal ni acusació particular, només l'acusació popular, eixercida per l'associació Dignitat i Justícia i l'Associació de Víctimes del Terrorisme, va mantindre els càrrecs. El 7 de maig del 2007, la primera sala de lo penal de l'Audiència Nacional va fer pública la seua decisió d'iniciar el juí oral del Cas Egunkaria, esta volta subdividida en dos procediments: en el procediment principal que va donar orige al tancament del diari, es mantenen els càrrecs d'integració en banda armada contra sèt directius: Joan Mari Torrealdai, Iñaki Uria, Txema Auzmendi, Martxelo Otamendi, Pello Zubiria, Xabier Oleaga i Xabier Alegria. L'acusació popular va demanar per a ells entre 12 i 14 anys de presó. En el procediment abreviat, l'econòmic, es varen jujar suposts delictes de frau a la facenda pública i irregularitats en l'obtenció de subvencions. En este cas, l'acusació popular va demanar entre 13 i 20 anys de presó i un total de 235 millons d'euros en multes a huit acusats: Joxe Mari Sors, Ainhoa Albisu, Mikel Sorozabal, Begoña Zubelzu i Fernando Furundarena. Joan Mari Torrealdai, Iñaki Uria i Txema Auzmendi serien encausats en els dos processos. El juge no va acceptar els recursos presentats tant pel fiscal com per la defensa, en els quals s'argumentava que l'Audiència Nacional no tenia competència per a jujar delictes econòmics. Aixina, quan el 29 de març de 2007 el juge Del Olmo va cridar a declarar com imputades referent als delictes econòmics als empleats del diari Ainhoa Albisu, Fernando Furundarena i Begoña Zubelzun, estos varen declarar al tribunal que estarien disposts a respondre per les activitats econòmiques de Egunkaria en els jujats de Tolosa, pero no en l'Audiència Nacional.

El 15 d'abril de 2009, la segona sala de lo penal de l'Audiència Nacional va admetre el recurs presentat per la defensa, va invalidar la majoria de les diligències de la causa econòmica, i va ordenar retornar al punt de partida, el 10 d'abril de 2007. La sala va donar la raó a la defensa en reconéixer que va poder donar-se una situació d'indefensió quan el juge Juan de l'Om no va prendre declaració en la causa econòmica als imputats Iñaki Uria, Joan Mari Torrealdai i Txema Auzmendi. Prendre declaració és una condició indispensable per a imputar a una persona.

En una "vistilla" celebrada el 23 de juny la defensa i la fiscalia varen demanar l'archiu del cas per l'absència de material penal per a iniciar la vista oral, entre atres motius, perque no existia acusació particular i perque la fiscalia ya havia retirat els càrrecs. En el cas de l'imputat Xabier Alegria, la defensa va expondre que ya havia segut jujat en el sumari 18/98. Sobre Pello Zubiria, es va recordar que el seu supost delicte ya havia prescrit.

La Secció Primera de la Sala de lo penal de l'Audiència Nacional va decidir no archivar el cas, en estimar que l'acusació popular era suficient per a seguir en el procés. La sala sí va acceptar els arguments de la defensa sobre els casos de Xabier Alegria i Pello Zubiria, i va estimar "l'excepció de cosa jujada" per al primer i el sobreseïment de la causa per al segon. Per lo tant, els atres cinc encausats varen tindre que enfrontar-se als càrrecs d'integració en ETA.

Absolució de tots els càrrecs

El 12 d'abril de 2010, l'Audiència Nacional va fer pública l'absolució dels cinc imputats restants: Martxelo Otamendi, Ignacio María Uria, Juan María Torrealdai, José María Auzmendi i Javier Oleagalos. En la seua sentència, els magistrats varen ser durs en el juge Del Olmo, assegurant que «l'estreta i errònea visió segons la qual tot lo que tinga que vore en el vasc i la cultura en eixa llengua té que estar fomentat i/o controlat per ETA conduïx a una errònea valoració de senyes i fets i a la inconsistencia de l'imputació» i tildant el tancament de «ingerència en la llibertat de prensa». La sentència també arremet contra l'acusació popular d'AVT i Dignitat i Justícia, de les tesis de la qual diu que «contenen una subordinada que pretén justificar la dificultat provatòria segons la qual lo que es veu no és lo que sembla i lo que es veu no és lo que és perque ETA va procurar elegir per a liderar el proyecte persones que no tingueren una clara vinculació en la banda i l'esquerra abertzale per a controlar el procés sense que fora identificat en la banda (...) Esta última tesis carix de tot sustente provatori, és mera especulació i com a tal és rebujada. (...) Primer es va decidir quin va ser la conclusió de la que es predica sense base, que és indiscutible, i després es busquen les senyals, vestigis i indicis, i per últim, es rebuja qualsevol sentit d'estos que no recolze la conclusió». Finalment, la sentència concloïa dient que «Les acusacions no han provat que els processats tinguen la més mínima relació en ETA, lo que per sí determina l'absolució en tots els pronunciaments favorables».

Per un atre costat, en juny de 2014, la cridada "causa econòmica", per la que s'acusava a huit directius del periòdic de falseamiento de la contabilitat, irregularitats en les subvencions rebudes i frau fiscal, finalment va ser archivada pel Jujat de lo penal número 3 de Sant Sebastià.

Les accions judicials varen perjudicar sériament el devindre del Parc detenint durant varis anys el seu desenroll. Egunkaria es va vore obligada a vendre la seua participació en el proyecte que va passar a mans dels atres dos socis. En 2003 es crea Berria Taldea, que ocupa el buit deixat per Egunkaria i adquirix les accions que li corresponien a eixa empresa.

Enllaços externs

• kulturparkea. eus/ Web del Parc Cultural Martín Ugalde