Parabita
Parabita és una municipi d'Itàlia de la província de Lecce, regió de Pulla, en 8.761 habitants.[1]
Situada en l'interior del Salento, a l'est de Gallipoli, la ciutat té orígens incerts, pero la seua fundació es remonta provablement a l'época normanda. En el seu territori es troba el jaciment paleolític de la Grotta delle Veneri, conegut pel descobriment de dos estatuillas d'os de bou que representen Venus paleolíticas.
Origen del nombre
Segons l'hipòtesis més acreditada, el topònim deriva del neogriego παρα-βατα (para-bata) en el significat de «prop d'un pas» o «prop d'un pas»[6] en relació en la construcció del primitiu llogaret en el pas dels hivernàculs salentinos travessat per l'antiga calçada mesapio-romana de Gallipoli a Otranto i custodiat per la ciutat. Atres hipòtesis atribuibles a l'existència d'una antiga ciutat de Bavota supostament llegendària han segut àmpliament refutadas per la crítica històrica moderna. El topònim Bavota no seria més que una transcripció errònea del nom grec de la ciutat de Vaste, Βαῡστα, (Bausta), a on el transcriptor va confondre una «sigma» (σ) en una «omicron» (o), convertint el topònim Bausta (Vaste) en una inexistent Bauota.
Història
El territori parabitano, com tots els territoris del baix Salento, ha estat habitat des de l'antiguetat: la presència de l'home en esta zona es remonta provablement a fa 80 000 anys. En tota provabilitat, es tractava d'homínits pertanyents a l'espècie Homo Neanderthalensis. Aixina ho va confirmar el descobriment d'alguns sílex en vàries coves de la zona. Els descobriments realisats durant el XX, alguns fragments òsseus i les dos estatuillas (Veneri vaig donar Parabita) d'os de bou o cavall que representen a dònes embarassades i daten de fa entre 12.000 i 14.000 anys, es remonten al Homo Sapiens Sapiens, que va aparéixer en el sur de Pulla fa uns 35.000 anys, en el Paleolític Superior.
Tolomeo (II), en el seu Geographia, i en descriure les ciutats mesápicas, no fa menció alguna de la suposta Bavota abans mencionada.
La ciutat es va construir provablement en época normanda, reproduint el traçat urbà propi de l'época, i muralles defensives en quatre portes (Porta vaig donar Lecce al nort, Porta vaig donar Gallipoli a l'oest, Porta Falsa a l'est i una atra porta al sur el nom del qual es desconeix).
En l'arribada del feudalisme, varis linajes varen ostentar el domini del feu. En 1231, el llogaret de Parabita pertanyia a Bernardo Gentile dona Nardò, aforcat en 1269 per recolzar la causa suaba contra els angevinos. El feu va ser assignat per Carlos d'Anjou al francés Giovanni de Tillio (Jean Du Till), al mateix temps que el veí Matino. Li varen succeir els seus fills en 1280. Despuix va pertànyer a Niccolò Aldimari i en el XIV a la família Sanseverino. En 1378, el feu de Parabita i el «menut» Matino (un menut llogaret situat provablement entre Parabita i Matino que va desaparéixer en el XV) pertanyien a la família angevina D'Aspert.[2] A principis del XV, el llogaret es va incloure en les enormes propietats de Ottino de Caris junt en les de Grottaglie, Copertino, Galatone, Fulcignano, Castrignano, Bagnolo, Maruggio, Monacizzo, Aradeo i Collemeto. A la mort de De Caris en 1423, Parabita va passar a formar part de les immenses possessions dels senyors feudals Orsini del Balzo de Ugento, que la varen mantindre durant més d'un sigle. En 1484, Parabita va ser ocupada pels venecians que s'havien fet en Gallipoli.
A principis del XVI, a raïl de la guerra entre francesos i espanyols en el context de les disputes dinàstiques i les reivindicacions sobre els territoris italians entre Francisco I i Carlos V, els De el Balzo varen perdre els seus drets sobre el casale, que a partir de 1531 va passar a ser gestionat per la Facenda Real i en 1535 va ser adquirit per Pirro Branai (Granai) Castriota, fill de Giovanni i descendent de Vrana Konti, qui es va encarregar de la renovació del castell a càrrec de l'arquitecte Evangelista Menga. El feu va ser administrat per esta família fins que en 1678 va ser embargat per les autoritats fiscals per deutes, i en 1689 va ser venut en subasta pública al duc Domenico Ferrari. A la seua mort, va passar al seu nebot Giuseppe i als seus descendents, que varen anar els últims senyors feudals de Parabita fins a les lleis de subversión de la feudalidad, promulgades entre 1806 i 1808.[3]
Monuments i llocs d\'interés
Arquitectura religiosa
Iglesia de San Juan Bautista
L'iglésia matriu de Sant Joan Batista, Chiesa vaig donar Sant Giovanni Battista, va poder alçar-se en l'emplaçament d'una iglésia del XIII dedicada a Sant Blas. Ampliada vàries voltes a lo llarc dels sigles, va adquirir el seu aspecte actual despuix de les ampliacions de 1853 que va determinar l'allargament de l'edifici i la consegüent reconstrucció de la frontera. Té planta de tres naus en altars que daten de finals del XV al XVIII. En l'intersecció de les naus i la travessia s'eleva una cúpula octogonal que cobrix el presbiteri. L'iglésia guarda els restants de Sant Vicente Màrtir, legionari romà, procedents de les catacumbas de Commodilla en Roma, donados a la família Ferrari en 1737 i posteriorment per la duquesa Lucia la Greca a la parròquia en 1851.
Basílica Santuario de la Madonna della Coltura
La basílica santuari de la Madonna della Coltura, La nostra Senyora de la Collita, es va construir entre 1913 i 1942 segons un disseny de l'arquitecte Napoleone Pagliarulo. S'alça sobre una iglésia anterior de principis del XVII, construïda a la seua volta sobre les ruïnes d'una antiga capella del XIV. En la década de 1970, Gaetano Leopizzi, un conegut empresari de Paraves, va consolidar i va ampliar la basílica en capelles laterals i un campanar. En l'interior hi ha una fresca bizantina dels sigles XI-XII que representa a la Verge en el Chiquet. L'icon procedix d'una laura basiliana, molt provablement del propenc assentament monástico de Sant Eleuterio,[4] en la campiña de la veïna Matino. Atres possibilitats, encara que més remotes, són la cripta de S. Marina i la cripta de Cirlicì. L'inscripció en grec de la fresca, difícil de traduir, invoca potser a María com a portera, guardiana de la laura.[5] Del lloc a on es va trobar va prendre el nom de Madonna della Coltura. El temple va ser elevat a santuari mariano diocesà el 15 de maig de 1949 pel bisbe Francesco Minerva i elevat a basílica menor l'1 de setembre de 1999 per Juan Pablo II.[6]
Iglesia de la Inmaculada Concepción
L'iglésia de l'Inmaculada Concepció data del XVI, pero va ser reconstruïda posteriorment i l'estructura actual data de la segona mitat del XVII. És una de les tres iglésies del centre històric de la ciutat i presenta una frontera sòbria i llineal composta per un portal d'entrada, arrematada per una fresca de la santa titular, colocat en eix en el finestral. L'interior, d'una sola nau rectangular, es caracterisa per suntuosos estuc i fresca barroques que decoren tota la superfície en motius florals, volutes i closques. Grans medallones alberguen pintures que representen als quatre evangelistes, sants, papes i escenes de la vida de la Verge. En la paret del fondo es troba l'altar major barroc en incrustaciones, columnes salomónicas i capiteles; en el centre està la pintura de l'Inmaculada Concepció.
Iglesia de las Ánimas del Purgatorio
L'Iglésia de les Ánimas del Purgatori, el nom del qual més correcte és Santa Maria Liberatrice, data de les primeres décades del XVIII. El document més antic que atesta l'existència d'esta iglésia data del 25 de novembre de 1738 i és un informe de monsenyor Francesco Carafa redactat despuix d'una visita pastoral.
Presenta una senzilla frontera emmarcada per dos poderoses pilastres que tanquen el portal coronat per una fresca de la Verge de les Ànimes del Purgatori i una menuda finestra circular. L'interior, d'una sola nau, consta de dos trams en volta separats per una pilastra. En el cor, en el que s'estaja un orgue de tubos del XIX. El presbiteri, recentment pintat a la fresca en imàgens que recorden episodis dels Evangelios, alberga l'altar major de pedra de Lecce en la pintura del sant titular en el centre.
L'iglésia, oficiada per la Confraria de les Ánimas, també va servir durant molt temps de cementerio municipal ans que es promulgara la normativa sobre cementeris en 1804 segons el Edicto de Saint-Cloud.
Iglesia del Crucifijo y Convento de los Alcantarinos
L'iglésia del Crucifix, en el contigu convent dels Alcantarinos, és un complex conventual fundat en 1731 despuix de l'assentament dels flares que buscava la Universitas local.
L'iglésia, més coneguda en el nom de Sant Pascual, reflectix la regla d'humiltat i senzillea de l'orde. La sòbria frontera, que termina en un tímpan no molt esvelt, es caracterisa per un portal central flanquejat per dos menudes finestres i arrematat per una finestra central més gran; als costats hi ha dos edículos pintats a la fresca en imàgens de San Pascual Bailón i San Pedro de Alcántara. L'interior, d'una sola nau que termina en el presbiteri en volta de lunetos, alberga un valiós altar major de pedra de Lecce finamente tallat i decorat en estàtues, estuc i escultures. En la nau, en sol de taulells, hi ha varis altars, entre ells un dedicat a Santa Filomena (construït per la duquesa Lucia la Greca en 1837), un belén de cartó pedra del XVIII i un orgue de tubos.
Al convent, també senzill en les seues llínees arquitectòniques, s'entra per un portal precedit d'un pronaos en baldaquino sobre el que s'alçaven tres estàtues, furtades en temps recents. En la part alta de la frontera es troba la logia coberta en arcs ogivals apuntats en la que els monges passaven els seus moments de meditació. Suprimida per primera volta en 1809 en les lleis subversivas de Joaquín Murat, va anar finalment abandonat en 1866.
Cementerio monumental de Parabita
El cementeri monumental de Parabita va ser dissenyat en 1967 per l'estudi G.R.A.O. de Roma, del que formen part els arquitectes Alessandro Anselmi i Paola Chiatante. Les obres, eixecutades per l'empresa de construcció de Gaetano Leopizzi, es realisen en un mestrage extraordinari en l'us de productes de construcció en formigó armat i pedra calcàrea tipo carparo. La planta del cementeri simbolisa la "explosió" d'un capitel corintio. El nou cementeri s'inaugura en 1982.[7] El model del Cementeri Monumental de Parabita està expost en el MAXXI de Roma, en la secció de l'exposició permanent.
Arquitectura civil
- Palau d'Alfonso o (Branai) Castriota, XVI
- Palau dels Venezianos, fins XV
- Palau Ferrari, XVI
- Palau Vinci, XV
- Palau Lopez I Royo, XVI
- Palau Ramis, XVI
Lenguas y dialectos
El dialecte parlat en Parabita és el dialecto salentino, variant del grup siciliano. El dialecte salentino es presenta carregat d'influències atribuibles a les dominació i als pobles assentats en estos territoris que s'han succeït durant sigles: mesapios, grecs, romans, bizantino, longobardos, normandos, albanés, etc.
Evolució demogràfica
| Any | 1861 | 1871 | 1881 | 1901 | 1911 | 1921 | 1931 | 1936 | 1951 | 1961 | 1971 | 1981 | 1991 | 2001 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Població | 2656 | 2944 | 3256 | 4454 | 5171 | 5776 | 6542 | 7183 | 8483 | 9068 | 9309 | 8984 | 10 039 | 9557 |
Referències
- ↑ «Población a 31 de diciembre de 2020». Archivat des d'el original, el 19 de febrero de 2010. Consultat el 25 de marzo de 2010.
- ↑ Luciana Petracca, "Politica regio, geografia feudale i quadri territoriali in una província del Quattrocento meridionale", rivista Università del Salento Unisalento.it 2020
- ↑ L. A. Montefusco, Li successioni feudali in Terra d'Otranto - Istituto Araldico salentino, Lecce, 1994
- ↑ Monastero S. Eleuterio
- ↑ Chiese vaig donar Parabita, Storia del Monolit della Madonna della Coltura
- ↑ Visita virtuale della basilica
- ↑ Censimento delle architetture italiane dal 1945 ad oggi AMPLIAMENTO DEL CIMITERO COMUNALE
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Parabita.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Parabita» de Wikipedia en italià publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.