Palau municipal de Buenos Aires

El Palau Municipal de la Ciutat de Buenos Aires, o Palau de la Jefatura de Govern de la Ciutat de Buenos Aires va ser, fins a inicis del 2015, la sèu de la Jefatura de Govern de la Ciutat de Buenos Aires (abans de 1996, Municipalitat). És el primer edifici de la vereda nort de l'Avinguda de Maig i es troba a un dels costats de la Plaça de Maig, junt en el Cabildo. Es troba en el barri de Monserrat, en la ciutat de Buenos Aires, Argentina.

Palau municipal de Buenos Aires

A partir de març de 2015, la sèu governamental de la Ciutat de Buenos Aires, es va traslladar al primer edifici de delegació pública sustentable en el mig ambient, ubicat en el barri porteño de Parc Patricios front al parc homònim. A 200 metros de les nova delegació es troba l'Estació Parc Patricios i a 500 metros Estació Hospitals. Abdós estacions pertanyents a la Llínea H, la més nova de la ret de subterràneus.

En l'actualitat, en l'edifici funcionen simplement oficines que deriven les seues funcions a Parc Patricios. Des de la Casa de Cultura es realisen visites guiades freqüentment pero no està permés l'ingrés al públic.

Història

Solar a on després s'ubicaria el Palau (Parcelamiento de Buenos Aires, 1580)

En 1580 en la segona fundació de Buenos Aires, va anar el moment a on es loteo el solar a on s'ubica el Palau. Allí es varen establir el Seminari Conciliar (contigu al Cabildo) en 1774 i La Casa del Bisbe en 1780. No obstant, en la Reforma eclesiàstica de Rivadavia de 1820, l'Estat va retindre l'edifici per a transformar-ho en el Departament de Policia. En este canvi, la primera quadra de la calle Bolívar es trobaria conformada per Cabildo colonial, el Departament de Policia i, en el cantó de Rivadavia, la casa que havia segut construïda cap a 1810 per al traficant d'esclaus negres francés Pedro Duval, després cedida al general José de Sant Martín, i finalment propietat de Miguel de Riglos, coneguda com els Alts de Riglos. En 1856 en el Departament varen escomençar a funcionar dependències de la Municipalitat. Les funcions del quarter policial varen vore el seu fi en maig de 1888 en els derrocaments per a l'obertura de l'Avinguda de Maig i subsegüentment l'edificació del Palau Municipal.

Buenos Aires passava per un procés de derrocament del “aire colonial” que solien mantindre en el centre de les ciutats, per a aixina donar pas a lo nou influenciat per corrents arquitectòniques d'Europa.

A la seua volta la ciutat passava per un debat sobre si consolidar la vella ciutat modificant la seua fisonomia i mantenint la seua centralidad, o be desplaçar la metròpoli cap al nort, referit al proyecte de Dumenge F. Sarmiento: Palermo. Front a este pla que s'expressava en el parc com el futur centre, s'oponia la posició de la Plaça de Maig a la qual se li sumaria l'invenció d'una nova avinguda, la qual seria Av. de Plaça de Maig.

Este proyecte d'avinguda seria la que més entusiasmaria a l'èlit porteña, i no aixina als veïns els quals serien afectats en la seua vida urbana d'un modo notable.

Un segon nivell de confrontació que va travessar la vida de la federalizada Buenos Aires va ser el de les seues autoritats municipals en els poders polítics centrals, sobre lo que Sarmiento en les seues pròpies paraules va dir “el poder municipal és poder primordial, l'únic que han conegut les ciutats antigues, l'únic dels drets romans que es va salvar de la barbàrie de la conquista, el primer que es va alçar en l'Edat Mija contra el feudalisme, fins a produir les llibertats modernes, l'únic en fi en que reposa les llibertat i la república en els Estats Units, en Suïssa, en Andorra, en Sant Marino”.

A pesar dels arguments el municipi porteño va quedar subordinat al poder central, en molt poc marge d'autonomia, i lligat a tasques merament administratives. I aixina quedar llimitat a fer-se càrrec de portar a terme els seus objectius.

En quedar el poder municipal desplaçat del poder de Capital Federal, el Poder Eixecutiu Nacional o el Congrés prenien les decisions fins a a voltes de modo autoritari. Açò es traduiria en un espente en més ímpetu als canvis de la ciutat en la fisonomia urbana, en voler jerarquizar l'espai urbà entorn al seu poder, el de la Casa de Govern.

L'edifici va ser realisat per encàrrec de l'intendent Francisco Bollini, proyectat per l'Arquitecte Municipal Juan Antonio Buschiazzo i concretat pel Vicedirector d'Obres Públiques de la Municipalitat, Juan Cagnoni. Les obres, a càrrec de l'empresa constructora Castello i Scala, varen començar el 30 de novembre de 1890, sent colocada la pedra fonamental de l'edifici el 31 de decembre de dit any. Les seues fronteres estan revestides en símil pedra París (actualment amagat baix capes de pintura). En 1911 va començar l'obra d'ampliació i va estar a càrrec dels ingeniers Bonneu Ibero, Parodi i Figini. Per a tal fi es varen expropiar i varen demolir dos vivendes d'estil colonial que encara permaneixien en peu junt al Palau Municipal.

L'edifici és d'estil italianizante, i va ser dissenyat de manera coherent en els llineaments que eren utilisats simultàneament en l'obra d'obertura d'Avinguda de Maig, que seria oficialment inaugurada el 9 de juliol de 1894.

Vella cúpula del Palau Municipal, any 1915.

En el diari La Prensa de l'1 de giner de 1893, es fa un resum: “Casa Municipal. El 30 de setembre de 1891 es va donar principi a les excavacions per a alçar la casa municipal en el cantó d'Avinguda de Maig i Bolívar. La construcció està en terminar i consta de sis pisos en una altura de 31 metros fins a la creta del sostre i de 48,20 metros fins a la flecha de el domo central. La seua distribució interior consta de grans salons dividits per tabics de fusta de dos metros d'altura i posseïx una superfície coberta de 778 metros quadrats. En ella s'instalaran les oficines de la Intendencia dins d'un més provablement, deixant aixina d'abonar l'arrendament anual de 72.000 $ que paga per la casa actual”.

L'edifici va començar a construir-se durant de crisis econòmica que havia començat en 1887 durant la presidència de Miguel Juárez Celman. Per a 1890 l'Estat havia entrat en cesación de pagaments i per lo tant, el proyecte de la Municipalitat va deure ser auster i es va aforrar tot lo possible en les obres. Per eixemple, es varen utilisar diversos materials i elements decoratius de la casona de la família Zuberbühler que havia segut demolida per a obrir l'Avinguda de Maig.

Héctor Quesada en 1893 va escriure: “L'intendent Bollini va proyectar l'utilisació dels materials d'una propietat que devia demolir-se … i en ells s'ha construït … un edifici en aspecte de casa d'hostes, que si be pot ser acceptat provisionalment no pot tolerar-se com a definitiu … L'eixample de la casa actual resultaria sempre lleig, costós, menut, i de pèssima colocació”

Cap a 1892 el Palau Municipal ya estava casi terminat, i es va inaugurar en març de 1893 quan es varen instalar les oficines de la secció d'ingeniers. Esta primera etapa de l'edifici s'ubicava sobre Avinguda de Maig i irrompia solament 15 metros de la calle Bolívar. L'entrada principal s'ubicava en la trobada de la calle Bolívar i la nova Avinguda de Maig. Sobre la seua altura, la Intendencia tenia 5 pisos i 48,20 m «fins a la flecha de el domo sobre en el que es troba el rellonge de 4 esferes».

L'edifici va rebre en els seus començos múltiples crítiques negatives de la prensa i l'opinió pública considerat com provisorio, poc apte i indigne per a la Ciutat. El seu disseny era considerat lleig per a les veus de l'época en que va ser emplaçat l'edifici.

El diari El temps ho descrivia en un artícul de 1899 com «un protaviandas de fiambreres superpostes, mentres denostava que el mal cridat palau, revocat en calç, disuena completament en les llínees característiques del dòric romà (...)». La Nació, es referia a la Municipalitat com a lleja; mentres Héctor Quesada dia en 1893:

“Semblava una casa d'hostes, que només podia acceptar-se en forma provisional en una altura de 31 m fins a les crestes del sostre i 48,20 m fins a la flecha de la torre central, a on s'exhibix un rellonge de tan chicoteta esfera, que es requerix bona vista per a distinguir les hores (…) La distribució interna la constituïxen grans salons d'una pobrea franciscana, que han segut dividits a la seua volta per tabics de fusta de dos metros d'altura, en lo que, segons diu l'ex Intendent Bollini, es conseguix major orde dels empleats i major vigilància per part dels caps (…)".

Cúpula sobre Avinguda de Maig

Finalment, el 2 de decembre de 1899 el Congrés de la Nació va autorisar l'expropiació de les propietats de Riglos i adjacents, i després del seu derrocament es va proyectar l'eixample del Palau Municipal fins al carrer Rivadavia. Les obres, a càrrec dels ingeniers Bonneu Ibero, Parodi i Figini, varen començar en la segona mitat de 1911 i varen concloure cap a 1914. La nova secció posseïa una cúpula molt més alta que la de l'edifici original, en la ochava del carrer Rivadavia, que es vea la distància i que alcançava els 65 metros fins a la seua culminació. En el pas dels anys, els problemes estructurals derivats de la falta de manteniment varen forçar la seua destrucció i tongada per un coronamiento idèntic al de la ochava de l'Avinguda de Maig.

En virtut de la reforma constitucional de 1994, la Capital Federal es va transformar en la Ciutat Autònoma de Buenos Aires. Tres anys despuix, la casa va estajar per primera volta a un govern elegit pel vot popular, i es va transformar a la seua volta en la sèu de la jefatura de Govern

Mudança de la Jefatura de Govern

En 2008, va prendre impuls el proyecte del Cap de Govern Maurici Macri per a traslladar la Jefatura i varis ministeris de la Ciutat a un nou Districte Governamental en Barraques. Açò significaria l'abandó del Palau Municipal, per al qual es varen barallar diversos destins, des de nova sèu de la Jefatura de Gabinet de Ministres a museu públic.

A principis de 2015, després de la construcció del nou edifici governamental en el Parc dels Patricios, es decidix mudar la jefatura de govern a la nova sèu, cridada Casa de la Ciutat, i habilitar les oficines desocupades en Bolívar 1 per al Ministeri de Facenda i Finances porteño.

En 2021 es va realisar una reorganisació de ministeris, i junt en l'eixida de Facenda de l'edifici es va assignar l'antic Palau Municipal per a centralisar les dependències del Ministeri de Salut de la Ciutat.

Arquitecte

Juan Antonio Buschiazzo (1845-1917) va ser un arquitecte naixcut en Itàlia. Va aplegar a l'Argentina als 4 anys d'edat. Es va rebre d'arquitecte en 1878, en la Facultat de Ciències Físic Matemàtiques de Buenos Aires, convertint-se en el segon diplomar d'esta facultat, creada en 1874.

Durant la intendencia de Torcuato d'Alvear va ser designat en 1880 director del Departament d'Obres Públiques de la Municipalitat, a on va planejar reformes i construccions de diversos edificis públics, iglésies, parcs, bancs, entre uns atres. Ademés de proyectar l'Avinguda de Maig, cementeris, i barris. Va ser soci fundador de la Societat d'arquitectes, de la que va anar president honorari, del Centre d'Ingeniers i unes atres.

Bibliografia

Borracci, Maria Lorena: Romà Samanta Juliana; La Casa Municipal: Una experiència etnogràfica en la sèu del Govern de la Ciutat Autònoma de Buenos Aires; (2013).

Just Solsona; Carlos Hunter; L'Avinguda de Maig: Un proyecte inconcluso; (1990).

Zucchi, Alberto S.- "Palaus de Buenos Aires: Arquitectura del poder" (2000)

Pàgina/12 per Eduardo Videla “Descobriment arqueologic en el palau comunal. Històries amagades en un edifici” Buenos Aires. Dimecres 6 juliol 2005

Vore també

• Govern de la Ciutat de Buenos Aires