Palau Pereda

Palau Pereda

El Palau Pereda és una antiga mansió localisada en la Plaça Carlos Pellegrini, en la calle Riera 1130, en Buenos Aires. El mege Celedonio Tomás Pereda (1860 -1945) i la seua esposa María Justina Girat (1865-1942), membres d'una família de grans terratinents de l'época varen demanar a Louis Martin que començara l'obra, la qual al no complir els requisits del senyor Pereda, va ser terminada per l'arquitecte Juliol Dormal. Actualment és la residència de l'Embaixador de Brasil en Buenos Aires, ya que va ser venuda a Brasil en 1943. També és sèu de l'Espai Cultural de l'Embaixada

Història

Context

Frontera a la calle Riera.

Un dels seus salons.

A finals del XIX en Argentina, es plantejava que esta tenia un "esperit francés" en referència a la seua arquitectura. Apareixia lo que es feya cridar "La generació del 80", els qui havien impulsat el desenroll econòmic i d'organisació nacional, açò va produir un gran creiximent en l'immigració. A la seua volta, Argentina es va convertir en el país més alfabetizado d'Amèrica Llatina, creant una millora en la vida dels seus habitants.

L'arquitectura en Argentina també va ser creixent creant una gran varietat de programes arquitectònics. No solament es construïen grans edificis governamentals i institucionals, sino que també luxoses residències urbanes i rurals, acumulant patrimoni cultural i embellint la ciutat. No eren sol arquitectes els que intervenien en estes obres, ya que a raïl de la gran ona d'immigració, en els proyectes també participaven constructors, treballadors i artesans de diferents parts del món.

En les primeres décades de 1900 es conclou que estes produccions arquitectòniques, impulsada per una societat en ganes de progressar, varen conseguir que Buenos Aires tinga un esperit parisenc, capital de l'art, imitada per moltes parts del món. Tan era açò, que varen aplegar a definir a Buenos Aires com "una gran ciutat europea" i com "la París d'Amèrica", objectiu de la generació del 80.

Els argentins se sentien atrets per la democràcia, llibertat, progrés i raó francesa. Varen poder recrear les tendències franceses tal com el seu orige, pero en tècniques i estètiques de la situació local.

El Palau Pereda

A través de l'enllaç matrimonial del mege gallec Celedonio Tomás en María Justina Girat (1865-1942), senyora que pertanyia a una de les majors famílies propietàries de grans extensions de camp des del XVIII, la família Pereda va conseguir ubicar-se entre els majors propietaris rurals en Argentina en 1900. En 1917 Celedonio Pereda (1860-1941), mege, va començar la construcció d'un dels palaus privats més notables d'eixe temps en Argentina. En un principi s'havia encarregat l'edificació a l'arquitecte Louis Martin, qui es va inspirar en edificis europeus com el Museu Jacquemart Andrè , a demanat de l'amo del terreny. En 1919 a partir de que l'interior del palau i el disseny de l'escala principal no omplien les expectatives de la família Pereda, Celedonio, va decidir continuar en l'arquitecte francés Juliol Dormal, qui s'havia destacat per fer obres significatives en Argentina com el Teatre Colón, el Palau del Congrés i la Casa de Govern en la Província de Buenos Aires.

Abans d'haver-se terminat la construcció de l'actual Embaixada de Brasil, l'arquitecte Dormal mor (22 de giner de 1924), deixant a un dels seus fidels alumnes destacats completar els quatre mil metros quadrats i la capella en el primer pis.

En 1945 mor Celedonio Tomás Pereda i els seus hereus venen la residència a Brasil, els qui els donarien a canvi la vella embaixada d'Av. Callao al 1500 i vàries tonellades de ferro en barra, que per la guerra en ser escassos i valien molt en eixa época.

Després, el govern brasiler es va a encarregar de la restauració de l'obra que va incloure les cúpules, els terrats i terrats, recomponent les seues condicions originals i preveent futures restauracions de l'interior.

El Palau Pereda és un important producte de la cultura, original en la seua estètica i representa una arquitectura de la gran burguesia porteña. Una atra de les grans mansions de la família Pereda-Girat, construïda en la década de 1920, va anar el caixco Tudor de l'estància Vila María, obra de l'arquitecte Alejandro Bustillo. Atres estàncies de la família Girat varen ser La Alameda, la més antiga, en Chascomús, i Sant Joan, la més extensa, en Ayacucho, abdós en la Província de Buenos Aires, i els caixcos de la qual mostraven una arquitectura més sòbria, pròpia de l'austeritat de les famílies criollas més tradicionals.

Arquitectura

Frontera al pati.

Pla de planta baixa.

El Palau té característiques de l'arquitectura del XVIII i XIX. El basamento de la frontera que dona al carrer es troba revestit en pedra natural, mentres que el restant de la frontera davantera i tota la frontera atrassera es troben revestits en símil pedra París (actualment amagat baix capes de pintura). Són predominants els salons amplis en el palau, que es troben en el primer pis i tenen els sostres pintats per l'artiste català José María Sert, enriquint els espais. Estes pintures estan inspirades en Venècia, en Orient, en el Mediterràneu, sense oblidar l'inspiració hispànica. Mostren escenes mitològiques o populars, component efectes de perspectiva, arquitectura, decorats ilusionistes i utilisació de fondos metalizados.

Entre amijanadores la frontera que l'edifici oferix a la calle Riera descolla pel seu llenguage d'arquitectura clàssica del fi del Segon Imperi. La monumentalitat de les pilastres corintias donen ritme i articulen el front que té un volum central curve i pabellons laterals que formen un gran terrat en la que es prolonguen els salons principals i que es "apropia" de la plaça, creant un joc volumètric. La terminació del basamento és de pedra i el restant de la frontera és de reboçat que imita la pedra.

La frontera posterior que es troba cap al jardí, és similar a la frontera davantera parisino, creant un joc d'entrantes i eixints, proporcions verticals, i una escala inspirada en l'escala en ferradura del Castell de Fontainebleu. L'arremate de l'edifici es completa en mansardas i una important cúpula.

El palau es distribuïx en quatre plantes. La planta baixa unifica el conjunt. Allí es troben els dos accessos i les dependències que eren usades per Pereda per a rebre, i ara són oficines de l'embaixada. Els salons de recepció estan en el primer pis; el saló dorat, el gran hall i el menjador, tots comunicats en el terrat i el jardí. Un eix de simetria ordena arquitectónicamente estos espais. En el segon pis es troben les habitacions privades, que hui és la residència de l'embaixador.

Els cielorrasos dels salons són obra del pintor català José María Sert. El de la sala de música es denomina Aprés la pluie li beau temps. La sala redona presenta la pintura més fastuosa de la residència, La Reina de Saba. El gran hall presenta una pintura de volatineros suspesos en l'aire. La pintura del menjador representa el jangló episodi en el que Don Quixot és afaitat per les dames. Són també notables les estores, els tapissos i els cortinados de la mansió.

El notable conjunt urbà format pel palau i les seues afores reflectixen, com atres pocs llocs en Buenos Aires, la forta influència eixercida per l'arquitectura francesa en l'Argentina, especialment durant les primeres décades del XX. Colaboren per a reforçar la tonalitat parisenca del lloc el traçat irregular dels carrers del sector i l'indubtable image francesa de vàries residències particulars, imponents i d'admirable disseny.