Nostra Parla

Nostra Parla (en castellà, La nostra Parla) va ser una entitat fundada en 1916 per catalans, valencians, mallorquins i roselloneses en la finalitat principal d'impulsar l'unitat de la llengua catalana, respectant les seues variants, per lo que contava en seccions en Catalunya, Valéncia, Illes Balears i el Rossellón i per la mateixa raó la revista del mateix nom que va editar tenia delegacions en Barcelona, Valéncia, Palma de Mallorca i Perpinyà. El seu president honorari va ser Angel Guimerá i el seu president efectiu Jaume Bofill i Mats, a qui li va succeir Nicolau d'Olwer. El seu secretari va ser Josep Maria de Casacuberta. Es va estendre per numeroses localitats i va organisar cursos de gramàtica. Va deixar d'existir despuix del triumfo del colp d'Estat de Cosí de Rivera de 1923.

Nostra Parla en Valéncia

La secció de Valéncia va estar presidida pel jove estudiant d'Història Francesc Almela i Vives, que també era vicepresident de l'Agrupació Nacionaliste Escolar (fundada a finals de 1918), i que ya havia destacat en el seu defensa de «l'importància d'una escola en valencià». L'any més actiu en favor de la dignificació i la consolidació cultural de la llengua pròpia va ser 1922, en el que Nostra Parla va enviar una circular en valencià a tots els ajuntaments demanant que «en les escoles d'eixa localitat es donen ensenyances de l'idioma valencià» i també es va fer una petició similar al Centre de Cultura Valenciana, una entitat en l'òrbita de Lo Rat Penat, per a «que la llengua valenciana siga l'única que useu en tots els actes i en totes les publicacions».

L'acte més ambiciós d'eixe any de 1922, i de tota la seua trayectòria, va ser la celebració en juliol de l'Assamblea de La nostra Parla que va contar en el patrocini de les tres diputacions provincials i que es va celebrar en els salons del Palau de la Generalitat, nova sèu de la Diputació Provincial de Valéncia. En principi estava dedicada a l'estudi de la funció social de la llengua (en ponències que comprenien els seus diversos àmbits: «El valencià en la premsa», «El valencià en la Universitat», «El valencià en la Medicina», «El valencià en l'Escola», «El valencià en l'Església», «El valencià en els tribunals», «El valencià en l'Ajuntament», «El valencià en la Diputació», «El valencià en la llar» ['El valencià en la llar']) pero pronte va sobrepassar eixe propòsit, com ho va destacar el president de la Diputació Provincial d'Alacant Pere Beneyto: «Units baix l'idioma comú, laboraremos per a la reconstrucció de l'esperit valencià». La Veu de Catalunya la va interpretar com el primer pas per a la constitució de la Mancomunidad Valenciana. Per un atre costat, des de l'Assamblea es va demanar al arzobispado de Valéncia que s'usara la llengua vernàcula en els actes religiosos i en les predicacions, petició que va ser resposta de forma molt amistosa per l'arquebisbe Enrique Reig Casanova.

En l'Assamblea també va participar el líder del blasquisme Félix Azzati, lo que va resultar sorprenent tenint en conte les posicions contràries al valencianisme (i al valencià) que havia mantingut fins a llavors. En una entrevista que li havia fet en giner Maximilià Thous per a La Correspondència de Valéncia, el diari de la Va unir Valencianiste Regional, ya havia manifestat que considerava a «els actuals valencianistes» com els «salvadors de la ciutat i de la regió», afegint a continuació: «Crec que per a que el partit [blasquista] d'Unió Republicana de Valéncia, adopte totes les conclusions del programa valencianiste, potser, potser, inclús la reivindicació de l'idioma, que hem discutit, bastaria la declaració explícita de les entitats valencianistes en una franca professió de fe republicana». I durant la celebració de l'Assamblea va proclamar: «Volem dir al centralisme que Espanya és un bloc de marbre, sobre el que destaca un poderós relleu: Valéncia. Si les seues aspiracions no són ateses, si la seua ideologia no és respectada, pot ocórrer que, "a poc que espenten" ['a poc que espenten'], el relleu es desapegue del marc que ho tanca». I va aplegar a propondre la creació d'una Universitat Valenciana d'Alts Estudis, finançada per l'Ajuntament de Valéncia, justificant-la en l'argument de que «be està l'ensenyança del valencià en l'escola, pero ha d'estendre's esta aspiració duent-la a més alts estudis». Pero alguns sectors valencianistes varen dubtar de la sinceritat de la «conversió» d'Azzati, com El Crit de la Muntanya que es «estranyava» de les seues «estridència autonomistes» i ho atribuïa a «una defensa del gorc que no deu preocupar al govern central».

L'historiador Alfons Cucó ha destacat la transcendència de l'Assamblea de La nostra Parla per al desenroll del moviment nacionaliste valencià «en fer-ho aplegar a sectors polítics que fins a llavors s'havien mostrat refractarios», ademés de senyalar «les singularitats socioculturals i polítiques imperants en el País Valencià, i constituir, tal com va afirmar La Veu de Catalunya una "verdadera revelació d'energies latents i de possibilitats illimitades"». Cucó també ha subrallat els esforços que es varen fer per a «ampliar la seua ràdio d'acció més allà dels llímits de la ciutat de Valéncia. Provablement, frut de la seua llabor en Castelló de la Plana va ser l'acort que va adoptar l'Ajuntament d'esta ciutat en el que declarava, a efectes municipals, la cooficialitat de la llengua del país».

El triumfo del colp d'Estat de Cosí de Rivera en setembre de 1923 va acabar en les activitats Nostra Parla, aixina com en les d'atres entitats valencianistes com l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana —encara en estat embrionari— o el grup de Pàtria Nova, encara que la Dictadura de Cosí de Rivera va contar en el respal entusiasta, a lo manco inicialment, de la dreta valencianista, representada per Va unir Valencianiste Regional.

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCucó1999">Cucó (1999). El valencianisme polític. 1874-1939, 2ª edició (en valencià), Catarroja-Barcelona: Afers. ISBN 84-86574-73-0.