L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Negacionismo de la Nakba

La negació de la Nakba és una forma de negacionisme històric relacionat en l'expulsió i fugida palestina de 1948 i els seus efectes acompanyants, a la que els palestins es referixen colectivament com la "Nakba" (lit. 'catàstrofe').[2][3] Els supòsits subjacents de la negació de la Nakba citats pels acadèmics poden incloure la negació de la violència històricament documentada contra els palestins, la negació d'una identitat palestina distinta, l'idea de que Palestina era una terra estèril i la noció de que el despulle palestí era part de transferències mútues entre àraps i judeus justificades per la guerra.[4][5][6]

Refugiats palestins en la carretera despuix de haver fugit o haver segut expulsats de les seues llars en la Galilea (novembre de 1948).[1]

Alguns historiadors diuen que la negació de la Nakba s'ha convertit en un component central de les narrativa sionistes,[7] i va ser facilitada en gran mida per l'historiografia israelita primerenca.[8] A partir de la década de 1980, els Nous Historiadors, treballant a partir d'archius desclasificados, varen presentar relats històrics que desafiaven la negació de la Nakba[9] i també varen sorgir volums significatius de lliteratura judeua israelita que varen tirar més llum sobre el periodo.[10] En 1998, Steve Niva, editor del Middle East Report, va utilisar el terme "negació de la Nakba" per a descriure cóm l'auge d'Internet en els seus inicis va conduir a narrativa en llínea que competien entre sí sobre els events de 1948.[11] Zochrot, una organisació israelita sense fins de lucre, ha tingut com a objectiu commemorar la Nakba a través de l'acció directa.[12]

S'ha descrit que la negació de la Nakba seguix prevalent en el discurs israelita i nortamericà i li el ha vinculat a varis tropos associats en el racisme antiárabe.[5] En 2011, Israel va promulgar una llei coneguda coloquialment com la Llei de la Nakba, que autorisava la retenció de fondos estatals a les organisacions que commemoraren el Dia de l'Independència d'Israel com a dia de luto.[12][13] En maig de 2023, despuix del 75º aniversari de la Nakba, el president de l'Autoritat Palestina, Mahmud Abás, va convertir la negació de la Nakba o l'expulsió de 1948 en un delicte punible en dos anys de presó.[3]

Antecedents

Els palestins acusen a Israel d'utilisar la "negació de la Nakba" per a absoldre's de responsabilitat mentres perpetua el conflicte, una caracterisació que Israel nega enèrgicament. Els historiadors sionistes justifiquen l'expulsió i fugida de 1948 afirmant que els eixèrcits àraps invasores varen amenaçar en aniquilar l'existència del nou Estat judeu. No obstant, alguns dels Nous Historiadors d'Israel sostenen que el primer ministre fundador d'Israel, David Ben-Gurion, va exagerar l'amenaça àrap en l'objectiu d'expulsar als civils palestins i apoderar-se de la major part possible de l'antiga Palestina.[14] El terme "negació de la Nakba" va ser utilisat en 1998 per Steve Niva, editor del Middle East Report, en descriure cóm l'auge de l'Internet en els seus inicis va conduir a narrativa en llínea contrapostes sobre els acontenyiments de 1948.[11]

L'escritor i historiador palestí Nur Masalha afirma que els mestres i educadors israelites oculten els horrors de la Nakba als escolars, construint i defenent una narrativa nacional que exclou la memòria colectiva palestina. Masalha afirma que els «mestres, acadèmics, educadors, historiadors i novelistes» d'Israel promouen el "coneiximent sioniste" i la memòria colectiva sionista per mig de «una campanya de negació i ocultació de la Nakba». I esta exclusió, segons Ilan Pappé, «és el principal element constitutiu de la construcció de l'identitat judeua colectiva en l'Estat d'Israel».[15]

Negacionismo històric

En les narrativa sionistes i de la creació de l'Estat israelita

Segons l'acadèmic Nur Masalha, en Israel existix una política de negació entorn a la Nakba, encarnada en declaracions de persones com Golda Meir, com la famosa frase "No existien els palestins".[16] Masalha afirma que «la negació és central en la narrativa sionista sobre lo que va succeir en 1948»,[7] afirmant ademés que la política de negació entorn a la Nakba és en sí mateixa una de les manifestacions de la "Nakba en curs".[17]

L'anàlisis de l'acadèmica Mariko Mori de l'historiografia israelita dominant sobre l'establiment de la nacionalitat va trobar mencions inadequades del «naiximent del problema dels refugiats palestins i la destrucció de més de 400 llogarets palestins en 1948, negant aixina deliberadament els recorts palestins de la Nakba».[9] Ella troba que les narrativa que justifiquen l'expulsió i fugida palestina de 1948 es basen en una série de suposicions, incloent que Palestina era una "terra inculta", "estèril i deshabitada"; que els àraps palestins eren part d'una "nació àrap major" i no eren una nació, qüestionant el nacionalisme àrap palestí; que els àraps palestins eren "alborotadores i pogromistas"; que els judeus estaven retornant a casa (la negació de la diàspora); i que les transferències de població eren una «solució justificable i universal a les qüestions de les minories».[6]


En l'anàlisis del historiadora Maha Nassar de la novela Èxodo de Leon Uris (1958), Nassar va identificar la negació de la responsabilitat sionista en l'expulsió i fugida dels palestins en 1948 i l'afirmació de que els propis àraps eren els culpables (utilisant els tropos racistes antiárabes presents en la novela) com una forma de negacionisme històric, que ella denomina "negacionisme de la Nakba".[5] Els tropos racistes antiárabes inclouen la noció de que els palestins carixen de apego religiós a Palestina, de que carixen de «sentiments moderns d'identitat nacional» i de que els seus líders els induïxen fàcilment a la violència.[5] Dins del paradigma del sionisme com a colonialisme d'assentament, Nassar afirma que tals narrativa culpen a les víctimes de la violència colonial d'assentament per la seua expulsió.[5]

El historiador Michael R. Fischbach definix la negació de la Nakba com una «contranarrativa de la Nakba» en funcions específiques en la vida pública i la política estatal israelita, especialment com a instrument de resistència a les demandes de reparacions, que consistix en els següents temes:[4]

  • El tema de "la guerra és la guerra", segons el qual l'expulsió i la fugida varen ser un efecte secundari desafortunat pero inevitable de la defensa d'Israel contra les forces àraps invasoras, i que el govern provisional d'Israel no va ser culpable, ya que no contava en un pla mestre d'expulsió, ni va incorporar decisions i polítiques posteriors que des de llavors han impedit la tornada dels refugiats en evaluar la responsabilitat de l'Estat.
  • El tema de el "intercanvi de població", segons el qual judeus i àraps, considerats com el món àrap en general, varen realisar una transferència mútua irrevocable de població i propietats (per eixemple, els judeus que varen abandonar Iraq també varen deixar les seues propietats), i que el reasentamiento dels judeus en Israel també va tindre un alt cost.
  • L'afirmació de que Israel, en general, ha estat dispost a proporcionar una compensació, pero que açò està a l'espera d'algun tipo de mecanisme internacional que distribuïxca els fondos, sense incorporar la possibilitat d'una reparació individual, com la restitució, en vista de que Israel va aprovar les Lleis de Propietat per a Absents i de que els negociadors palestins no es varen opondre a l'idea del fondo internacional durant la Cim de Camp David de 2000 (que va concloure sense acort); en cas d'implementar-se dit "assentament massiu", Israel pagaria una suma i quedaria exonerat de qualsevol obligació adicional, lo que constituiria una clàusula de "fi de reclamacions", tancant aixina totes les vies llegals als palestins individuals en reclamacions pendents o que no desigen formar part del pla.
  • La creència de que lo únic que Israel deu als refugiats és una compensació per la propietat, i no cap tipo de reparació moral més allà d'una declaració d'arrepenediment.

En 2003, Ilan Gur-Ze'ev i Ilan Pappé varen escriure que tant israelites com a palestins es consideren «l'única víctima, mentres que neguen totalment la victimisació» de l'atre grup. Per part dels palestins, la tendència s'alluntava de la «negació total» i es dirigia a minimisar la «transcendència moral» del Holocaust, mentres que per part dels israelites, «el sionisme insistix en negar la Nakba i es nega a admetre el paper d'Israel en el sofriment palestí com victimario», i que «res justifica... la negació israelita d'una responsabilitat principal».[18]


En 2017, Nadim N. Rouhana i Areej Sabbagh-Khoury varen escriure que la Nakba «va ser, fins a mediats de la década de 1990, silenciada en lesfera política oficial' dels palestins en Israel... per l'Estat israelita i els seus agents institucionals». Varen opinar que és difícil sobreestimar la centralidad de la negació de la Nakba en Israel, i que «la preocupació d'Israel per la seua pròpia llegitimitat va ser un factor clau» en l'émfasis de dita negació, lo que va conduir a la «memòria oficial de l'Estat israelita [a on] Palestina va ser eliminada de la geografia i el història del territori» en favor de térmens i narratives judeus/sionistes. Varen citar la Llei de la Nakba de 2011 com «l'eixemple més ilustrativo» de cóm l'Estat israelita interpreta la creixent «consciència» dels palestins sobre la Nakba com una «amenaça» i, per lo tant, pren mides per a combatre-la.[19] Bashir Bashir i Amos Goldberg coincidixen que la Llei de la Nakba de 2011 és una forma de negació de la Nakba.[20]

En 2020, Marouf Hasian, Jr., va afirmar que una forma de negacionisme de la Nakba, originada en el Nort global, era que resultava «ridícul» considerar el naiximent d'Israel com una catàstrofe (Nakba). Hasian destaca un incident ocorregut en 2009, reportat per Ian Black, en el que el ministre d'educació israelita, Gideon Sa'ar, va defendre l'eliminació de la paraula 'Nakba' dels llibres de text escolars. Sa'ar va declarar: «En cap país del món un currículum educatiu es referix a la creació del país com una 'catàstrofe'», i que el «objectiu del sistema educatiu no és negar la llegitimitat del nostre Estat ni promoure l'extremisme entre els àraps israelites». Hasian descriu que alguns «israelites temen que la concienciació sobre la Nakba amenace la llegitimitat de l'Estat».[21][22]

En el historiografia israelita

Segons el historiador Saleh Abd al-Jawad, la negació de la Nakba s'ha vist facilitada per l'historiografia israelita, ya que esta ha adoptat una postura negacionista de la Nakba, una negació de la magnitut de la neteja ètnica perpetrada en Palestina.[8]


La década de 1980 va presenciar un renovat interés entre els acadèmics israelites per l'historiografia de la Nakba, en part com a resultat de la desclasificació dels archius israelites sobre la guerra de 1948.[23] A finals de la década de 1980, la negació de la Nakba va començar a ser criticada i el història d'Israel va ser reescrita pels Nous Historiadors, els qui varen canviar les creències establides sobre la guerra àrap-israelita de 1948 i l'èxodo palestí.[9] Des de la década de 1980, ha sorgit de la societat judeua israelita una cantitat considerable de lliteratura destinada a "desmitificar el passat", junt en obres, com la del historiador Ilan Pappé, que han estat «pertorbant l'image que els pares fundadors varen treballar tan enèrgicament per a pintar i per a institucionalisar el relat hegemònic de 1948».[10]

Cap a finals de el XX, el tema de la negació de la Nakba casi va aplegar a juí en el context del debat sobre la massacre de Tantura i la tesis de 1998 de Theodore Katz al respecte.[24][25] Katz, investigador de postgrau, va ser demandat per la Brigada Alexandroni i, en la consegüent batalla llegal, la mitat del seu defensa llegal ho va instar a defendre el seu treball i a presentar testics palestins per a que parlaren sobre la massacre.[24] Esta defensa hauria convertit el juí «en un cas sobre la negació de la Nakba», segons l'investigadora Samera Esmeir,[24] pero el cas es va tancar extrajudicialment.[24]


Ahmad H. Sa'vaig donar, sociòlec, ha descrit tres modos de negació de la responsabilitat moral per la Nakba. La seua obra ha segut citada per la sociòloga Ronit Lentin en relació en tres estratègies de negació de la Nakba per part d'israelites i sionistes.[26][27] Segons Sa'vaig donar, estes estratègies són: «negar o ocultar la violència històricament documentada», intentar «eliminar als palestins de l'història» d'Israel abans i durant 1948, i perpetuar el «mit de 'una terra sense poble per a un poble sense terra'». Sa'vaig donar destaca Des de temps inmemoriales, obra de Joan Peters (1984), i El cas d'Israel, obra d'Alan Dershowitz (2003). En la primera obra referenciada, Peters va afirmar que els refugiats eren treballadors àraps immigrants, i en la segona Dershowitz va presentar arguments similars.[26][27]

El segon modo de negació de la Nakba, en Lentin resumint les opinions de Sa'vaig donar, és reconéixer la Nakba pero «negar que comporta implicacions morals o pràctiques», junt en una «conexió exagerada entre palestins i nazis»; Sa'vaig donar cita l'obra de 2003 de Ilan Gur-Ze'ev a on Gur-Ze'ev escriu sobre la «participació àrap en l'eixèrcit nazi»; Sa'vaig donar interpreta açò com eliminar la dinàmica "víctima-perpetrador" entre palestins i israelites en colocar-los en el mateix "terreny moral".[26][27]

La tercera forma de negació de la Nakba, en Lentin resumint les opinions de Sa'vaig donar, és «abordar el pes moral de la Nakba palestina sense complexos». Lentin escriu que açò es ejemplifica millor en el desig del historiador Benny Morris, expressat en 2004, de que la Nakba de 1948 haguera segut més completa. Morris va declarar: «La neteja ètnica pot justificar-se... quan l'alternativa és entre [cometre] neteja ètnica i [sofrir] genocidi, el genocidi de la pròpia nació, preferixc la neteja ètnica». Sa'vaig donar cita a Morris en 2004 sobre esta estratègia: «El ben últim justifica els actes cruels i atroços que es cometen a lo llarc de l'història».[26][27]

En el discurs públic contemporàneu

Maha Nassar cita la negació de la Nakba com una característica del discurs nortamericà sobre Palestina.[5] Ahmad H. Sa'vaig donar defén l'idea de que es tracta del discurs dels judeus partidaris d'Israel.[28]

En el temps, les narrativa entorn a 1948 s'han tornat més difícils de sostindre, i «la primera estratègia dels sionistes», segons Sa'vaig donar, va ser tornar al «vell mit» de «una terra sense poble per a un poble sense terra». El llibre de 2003 de l'advocat Alan Dershowitz, The Case for Israel, ejemplifica açò,[29] basant-se en el llibre de 1984 From Clave Immemorial, una obra pseudohistórica de la periodista Joan Peters que sugeria que la majoria dels refugiats palestins no eren originaris de Palestina i que, despuix de la guerra de Palestina de 1948, varen retornar als seus països.[29] Per mig d'esta directa «negació de l'existència de l'atre», esta formulació va anular la dialèctica colonisació-desarraïle.[29]

Dins de la societat civil israelita, existixen moviments de base contra la negació de la Nakba. La ONG Zochrot busca conscienciar sobre la Nakba desafiant directament la seua negació per mig d'accions commemoratives directes,[12] com oferir visites guiades a pobles palestins despoblats, senyalisar els llocs destruïts durant la Nakba i organisar un festival anual de cine sobre la Nakba.[12] En 2007, quan Israel va celebrar el seu dia de l'independència, Zochrot va organisar una desfilada en Tel Aviv per a commemorar el reconeiximent del dreta de tornada, en parades en els barris construïts sobre antics pobles palestins.[12]


En 2011, Motti Golani i Adel Manna varen analisar la narrativa judeo-israelita i la narrativa palestí-àrap de la guerra de 1948; cada narrativa «ignora per complet» l'atra; els palestins varen vore la Nakba «com un trauma formatiu» quan «en gran mida varen perdre el seu país», mentres que «la narrativa adoptada per la majoria dels israelites judeus» era que el «naiximent d'Israel... deu ser pur i inmaculado, perque si una persona, un estat naix en pecat, tota la seua essència està contaminada».[30]

Ronit Lentin va escriure que la «memòria de la Nakba" va enfrontar «anys de negació i silenciamiento per part d'Israel», pero en acabant de que els archius es feren públics i els Nous Historiadors continuaren el seu treball, per a 2010 «molts judeus israelites, encara que definitivament no tots" accepten que la Nakba va ocórrer, encara que «la majoria" dels judeus israelites la veuen com un «mal necessari», que Lentin va descriure en el mateix escrit com una atra forma de negació de la Nakba, «abordant el pes moral de la Nakba palestina sense complexos".[27] Yehouda Shenhav va escriure en 2019 que, a pesar de la «democratisació parcial de l'historiografia israelita en les últimes décades, la majoria dels israelites encara neguen la Nakba».[31]

Yifat Gutman i Noam Tirosh, en el seu artícul publicat en Law and Social Inquiry, conclouen que, durant la década de 2010, els partidaris d'Israel i els periodistes de dreta varen popularisar el terme «Nakba judeua», que, segons Gutman i Tirosh, presenta una falsa equivalència entre la Nakba i l'èxodo judeu del món musulmà.[32] Les acadèmiques Yasmeen Abu-Laban i Abigail B. Bakan, en el seu artícul publicat en The Political Quarterly, afirmen que equiparar la Nakba en la migració dels judeus mizrajíes a Israel constituïx una forma de negació de la Nakba.[33]

En 2018, Bashir Bashir i Amos Goldberg varen declarar que tant les narrativa nacionals dominants, tant sionistes com a palestines, han estat negant o minimisant el sofriment de l'atre bando per a validar la seua pròpia afirmació, lo que ha resultat en la negació simultànea i contundent de la Nakba i el Holocaust, respectivament. Bashir i Goldberg afirmen: «Molts, potser la majoria dels judeus en Israel, afirmen que la Nakba no és un event en absolut», i seguixen este eixemple en la publicació de 2011 «Nakba-Nonsense» de l'organisació Im Tirtzu, que Bashir i Goldberg descriuen com una afirmació de que els palestins no existixen com a poble i que solament els palestins i els països àraps són responsables de les conseqüències sofrides pels palestins abans, durant i despuix de 1948.[34]

Referències

  1. ↑ «[1]». Consultat el 22 d'abril de 2018.
  2. ↑ Ben Salem, 2021, pp. 1-18.
  3. ↑ 3,0 3,1 «Abbas signs decree criminalizing ‘Nakba’ denial» (en en-us). www.timesofisrael.com. Consultat el 2025-02-16.
  4. ↑ 4,0 4,1 Fischbach, 2021, pp. 183–200.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Nassar, 2023.
  6. ↑ 6,0 6,1 Mori, 2009, pp. 95–97.
  7. ↑ 7,0 7,1 Masalha, 2009, pp. 39, 43.
  8. ↑ 8,0 8,1 Slyomovics, 2007, p. 28.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Mori, 2009, p. 89.
  10. ↑ 10,0 10,1 Sa'vaig donar, 2007, p. 303.
  11. ↑ 11,0 11,1 Pappé, 1998, p. 14–23.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Kapshuk i Strömbom, 2021.
  13. ↑ Shalhoub-Kevorkian, 2015, p. 39.
  14. ↑ «[2]». Consultat el 2025-02-18 (en en-GB).
  15. ↑ Masalha, 2012.
  16. ↑ Masalha, 2009, pp. 39, 78.
  17. ↑ Masalha, 2009, p. 78.
  18. ↑ «Beyond the Destruction of the Other's Collective Memory: Blueprints for a Palestinian/Israeli Dialogue».Theory, Culture & Society.20(1)
    93–108.ISSN 0263-2764.doi:10.1177/0263276403020001922.Consultat el 2025-03-28.
  19. ↑ Huneidi, Sahar S. (2017-01-30). Israel and its Palestinian Citizens: Ethnic Privileges in the Jewish State, 1 edició, Cambridge University Press. doi:10.1017/cbo9781107045316. ISBN 978-1-107-04531-6.
  20. ↑ Bashir, Bashir; Goldberg, Amos (2018). "Introduction: The Holocaust and the Nakba: A New Syntax of History, Memory, and Political Thought". The Holocaust and the Nakba - A New Grammar of Trauma and History. Columbia University Press. pp. 1–42. ISBN 978-0-231-18297-3.
  21. ↑ Hasian, Marouf (2020). Debats on Colonial Genocide in the 21st Century (en en), Springer International Publishing. doi:10.1007/978-3-030-21278-0. ISBN 978-3-030-21277-3.
  22. ↑ «[3]». Consultat el 2025-04-19 (en en-GB).
  23. ↑ Al-Hardan, Anaheed (2016-12-31). Palestinians in Syria: Nakba Memories of Shattered Communities, Columbia University Press, pp. 44-46. doi:10.7312/al-h17636. ISBN 978-0-231-54122-0. «Simultàneament en estos acontenyiments, el renovat interés intelectual per la Nakba en la década de 1980 també es va deure a la desclasificación parcial per part del govern israelita d'archius relacionats en la guerra contra els palestins. Açò va impulsar a un grup ideològica i metodològicament divers dels cridats "nous historiadors" i "sociòlecs" israelites a reconsiderar les narrativa sionistes tradicionals sobre lo ocorregut en Palestina durant la Nakba.»
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 «Memories of Conquest: Witnessing Death in Tantura».Nakba: Palestine, 1948, and the claims of memory.Columbia University Press.
    231–232.
  25. ↑ «[4]». Consultat el 2025-4-11.
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 26,3 Sa'vaig donar, 2007, pp. 287, 304–309.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 27,4 Lentin, Ronit (2010-08-31). Co-Memory and Melancholia: Israelis Memorialising the Palestinian Nakba, Manchester University Press, pp. 1–2, 10–11, 90. doi:10.7228/manchester/9780719081705.001.0001. ISBN 978-0-7190-8170-5.
  28. ↑ Sa'vaig donar, 2007, p. 387.
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 Sa'vaig donar, 2007, pp. 304-305.
  30. ↑ Golani, Motti; Manna, Adel (2011). Two Sides of the Coin: Independence and Nakba 1948. Institute for Historical Justice and Reconciliation. pp. 13–23. ISBN 978-90-8979-080-4.
  31. ↑ Shenhav, 2019, p. 48.
  32. ↑ «Balancing Atrocities and Forced Forgetting: Memory Laws as a Means of Social Control in Israel».Law & Social Inquiry.46(3)
    705–730.ISSN 0897-6546.doi:10.1017/lsi.2020.35.Consultat el 2025-04-18.
  33. ↑ «Anti‐Palestinian Racism and Racial Gaslighting».The Political Quarterly.93(3)
    511–512.ISSN 0032-3179.doi:10.1111/1467-923X.13166.Consultat el 2025-04-18.
  34. ↑ Bashir y Goldberg, 2018, pp. 1–42.

Bibliografia

1–18.
305–323.ISSN 0021-2237.doi:10.1017/S0021223721000157.
37–88.ISSN 1881-8323.
89–107.ISSN 1881-8323.
1037–1051.ISSN 0896-9205.doi:10.1177/08969205221132878.
14.doi:10.2307/3013159.Consultat el 2025-02-16.
285–314.doi:10.7312/sadi13578.18.
48–64.
27–52.doi:10.7312/sadi13578.18.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Negacionismo_de_la_Nakba&oldid=1458991»