El museu de Ennigaldi-Nanna és el més antic museu del com es tinguen evidències, els historiadors estimen que el mateix es remonta a l'any 530 a. C..[1] La seua creadora i curadora va ser la princesa Ennigaldi, la filla de Nabonido, l'últim rei de l'Imperi Neobabilónico.[2] Els restants de l'edifici que estajava el museu es troben en lo que va anar l'estat d'Ur, situat en l'actual governació de Vaig donar Car d'Iraq, a 150 metros al surest del famós Zigurat de Ur.[3]

Museu d'Ennigaldi-Nanna

Quan Sir Charles Leonard Woolley va excavar certes parts del palau i el complex del temple en Ur, va determinar que les dotzenes d'artefactes, cuidadosadament disposts costat a costat, les edats del qual variaven segons els sigles, eren en realitat peces de museu, ya que venien en lo que finalment es va determinar eren "etiquetes de museu". Les mateixes consistien en tambors cilíndrics d'argila en etiquetes en tres idiomes diferents.[4] Un dels seus majors descobriments en el museu va ser la tomba de Puabi, una sacerdot de gran importància en Sumer, del sigle 27, la tomba del qual no havia segut pertorbada durant els següents 4.600 anys

Història

Va ser al voltant del 530 AC quan la princesa Ennigaldi va crear el seu museu. El pare de Ennigaldi, Nabonido (en) acadio Nabû-nāʾaneu), un anticuario i restaurador d'antiguetats, li va ensenyar a apreciar els objectes antics.[5] El seu pare és conegut com el primer arqueòlec sério i va influir en Ennigaldi per a crear el seu museu educatiu de l'antiguetat.[6]

Com era tradicional per a les filles dels reis mesopotámicos, els principals deures de la princesa Ennigaldi eren de naturalea religiosa,va ser l'alta sacerdot del deu de la lluna Nanna i l'administradora d'una escola per a jóvens sacerdot.

Esta associació entre dirigir una escola i un museu no és estranya; Leonard Woolley, comentava en 1927:

Que el museu estiga conectat en una escola tampoc és una sorpresa. Les escoles s'organisaven comunament en temples, i a lo manco partix de l'ensenyança era d'una classe que seria ilustrada adequadament per espècies antigues. En les escoles de Larsa trobem que les còpies de les antigues inscripcions històriques existents en la ciutat eren objectes d'estudi regulars[7].


Es creu que algunes peces del museu varen ser excavades per la pròpia Ennigald. Els objectes ya tenien molts sigles d'antiguetat en l'época de Ennigald i provenien de les regions del sur de Mesopotamia[8] La princesa Ennigald va almagasenar els artefactes en un temple al costat del palau a on vivia[9] Va utilisar les peces del museu per a explicar el història de l'àrea i interpretar els aspectes materials del patrimoni de la seua dinastia.

Els tesors excavats per l'expedició de Woolley es varen dividir entre el Museu Britànic en Londres, el Museu de l'Universitat de Pennsilvània en Filadèlfia i el Museu Nacional d'Iraq en Bagdad. Vàries peces varen ser saquejades en este últim per les seqüeles de la Segona Guerra del Golf en 2003.


Referències

  1. ↑ Casey, Wilson, Firsts: Origins of Everyday Things That Changed the World, Penguin, 2009, ISBN 1-59257-924-8
  2. ↑ McIntosh, Jane, The Practical Ararchaeologist: How We Know What We Know About the Past, Turtleback Books, 2001, ISBN 0-613-29324-X
  3. ↑ Woolley, Leonard, Ur "of the Chaldees": the final account, Excavations at Ur, Herbert Press, 1982, ISBN 0-906969-21-2
  4. ↑ León, Vicki, Uppity women of ancient claves, Conari Press, 1995, ISBN 1-57324-010-9
  5. ↑ Harvey, Edmund H., Reader's Digest book of facts, Reader's Digest Association, 1987, ISBN 0-89577-256-6
  6. ↑ Anzovin, Steven, Famous First Facts 2000, ISBN 0-8242-0958-3
  7. ↑ Wilkins, Alasdair. «The story behind the world's oldest museum, built by a Babylonian princess 2,500 years ago», io9. Consultat el 4 de decembre de 2018 (en en-us).
  8. ↑ Harvey, Edmund H., Reader's Digest book of facts, Princess Ennigaldi-Nanna, collected antiques from the southern regions of Mesopotamia, which she stored in a temple at Ur – the first known museum in the world. Reader's Digest Association, 1987 p. 20
  9. ↑ Britannica Encyclopaedia, The new encyclopaedia Britannica, Volume 2, p 481, Edition 15, Encyclopædia Britannica, 1997