Museu Josefino

Museu Josefino és la denominació donada per el historiografia posterior al museu de pintures creat en Madrit en 1809 per un decret de José I Bonaparte. Es considera «l'iniciativa més sòlida per a crear un museu de pintures» en Espanya, anterior a la fundació del Museu del Prat, si be l'institució no va aplegar a inaugurar-se.

El palau de Buenavista, a l'esquerra, sobre la font de la Cibeles en l'arrancada de la passejada de Recoletos: José María Avrial, Vista de la font de la Cibeles i el palau de Buenavistal 1836. Oli sobre llenç, 43 x 57 cm, Madrit, Museu de Història de Madrit.

Història

Seguint el model del Museu Napoleón, José I va fundar per un decret de 22 de decembre de 1809, encara sense sèu, el Museu de Pintures, a la llarga conegut com a Museu Josefino encara que oficialment mai rebria tal nom. Lo mateix havia fet el seu germà Luis Bonaparte com rei de Holanda en crear l'11 d'abril de 1808 el Koninklijk Museum de Ámsterdam, antecedent del Rijksmuseum, i el seu eixemple havia segut seguit per atres membres de la família Bonaparte en Kassel i en Milà, en la fundació de la Pinacoteca de Brera. El decret ho refrendava el ministre Mariano Luis de Urquijo, que en anterioritat havia fet algunes gestions en eixe sentit, la més notable d'elles la solicitut de traslladar a Madrit per a la seua exposició pública els quadros de Murillo del Hospital de la Caritat de Sevilla.

El propòsit de la fundació era posar a disposició dels entesos les pintures dels «célebres pintors espanyols», poc coneguts de les nacions per haver permaneixcut les seues obres tancades en els claustres, i proporcionar-los aixina «la glòria immortal que mereixen». La primera tasca del museu proyectat va consistir en reunir la colecció de pintures que ho havien d'integrar, prenent-les inicialment dels convents suprimits per decret de 18 d'agost de 1809 i, molt principalment, del Monasteri de l'Escorial. Com a sèu es va elegir el Palau de Buenavista, pero com no estava acondicionat es va crear un depòsit en el convent del Rosario, en el carrer de Sant Bernardo, que no estava en millors condicions. Per una atra part, les obres dels convents suprimits s'havien anat guardant en atres depòsits establits en l'iglésia de Sant Francisco el Gran i en Sant Felipe el Real. Es contava, ademés, en la colecció confiscada a Manuel Godoy, i el seu palau va servir també com a depòsit. El decret de creació del museu incloïa la formació d'una colecció de cinquanta pintures representatives de l'escola espanyola que devien ser enviades a París com a regal a Napoleón, en prova de la gratitut dels espanyols i en destí al seu museu, i la formació d'atres dos coleccions que serviren per a decorar els futurs palaus del Congrés (que s'havia d'instalar en Sant Francisco el Gran) i del Senat, cambres previstes en l'Estatut de Bayona. Despuix de barallar-se atres opcions per a sèu el ministre Manuel Romero Echalecu va presentar la proposta final —aprovada per decret datat el 22 d'agost de 1810— que designava el palau de Buenavista com el lloc ideal per a eixe fi per la seua localisació i allumenament, la magnificencia de les seues sales i per contar en un espai ampli capaç d'albergar la colecció d'estàtues clàssiques que José Nicolás de Azara havia regalat a Carlos IV, colecció que ya es trobava allí depositada junt en «més de cinccents quadros sobrers de l'adorn del Real Palau» i moltes atres escultures. Pero a ell havien anat a parar molts atres objectes i coleccions de diferent naturalea i despuix de la resolució que ho destinava a museu de pintures es va plantejar la necessitat de desestajar-les, per a lo que es necessitava trobar atres depòsits. Segons l'informe de l'arquitecte Silvestre Pérez, l'edifici requeria per una atra part obres urgents, especialment en les cobertes, en totes les voltes de la planta superior amenaçant ruïna i posant en perill les obres allí depositades.

Sense que conste nomenament oficial, el lloc de director o conservador es va assignar en decembre de 1809 a Frédéric Quilliet, que va acompanyar a José I en el seu viage per Andalusia com Agregat Artístic dels Eixèrcits, fent arreplega de pintures per al museu. En juliol de 1810, denunciat per exportació i vendes fraudulentes d'obres d'art, va ser substituït per Manuel Nápoli, encarregat junt en Goya i Maella d'elaborar la llista de pintures que s'enviarien al museu Napoleón. La selecció que varen fer, segons pareix de forma voluntària negligentement, des de després no va satisfer a José I quan va vore els quadros reunits en Sant Francisco el Gran, i l'enviament a França va quedar paralisat.

Frontera de l'iglésia del convent del Rosari —derruït ya— en una fotografia sense datar, de cap a 1865. En ell es va establir el major depòsit de pintures del proyectat Museu Josefino i es varen restaurar les arribades de l'Escorial.

En el seu càrrec de responsable dels depòsits Nápoli va elaborar un reglament per al funcionament intern dels conservadors i conserges i evitar robos en el depòsit del Rosario, el més numerós, a on seguint les órdens de Juan Antonio Llorente, director de Bens Nacionals, s'havien reunit més de mil cinccentes obres extretes dels convents, per a assegurar la seua conservació. L'opinió de Napoli sobre el conjunt allí reunit era, no obstant, negativa, puix la seua procedència es reduïa a uns pocs convents, en tant autèntiques joyes conservades en uns atres s'havien deixat a merced de la rapa. Per lo demés, el local no era apropiat per l'humitat i les seues reduïdes dimensions i les pintures enfeixades en ell sofrien.

El procés de selecció de les obres va començar per traure del depòsit del Rosari més de setcents quadros d'inferior calitat. Es proponia posar-los en venda per a costejar en el producte les despeses de funcionament. De l'Escorial, baix la direcció de Quilliet, es varen incorporar 180 quadros d'alta calitat. En ells, segons Napoli, «està lo més preciós de l'Escola Italiana i lo que farà el principal ornato del museu». En la mateixa idea abundava en un atre informe en el que senyalava que les pintures d'allí arribades «són les que deven formar la bellea i hermosura del Museu, per contindre en elles obres de primera classe autors estrangeros». També es varen prendre quadros dels palaus reals, inclús de les habitacions del rei. El problema en estos casos, segons denunciava Napoli tractant dels quadros aplegats de l'Escorial, era que per economia i facilitar el trasllat se'ls havien retirat els marcs i encara els bastidors a molts d'ells i ho havien fet mans inexpertas. En decembre de 1809 es varen posar en marcha els treballs de forraació i restauració més urgents, començant pels quadros destinats al museu de Napoleón, per a lo que es va contractar a un equip de tretze carpinteros i nou aserradores que varen treballar en el convent del Rosari durant més d'un any.

Pero la situació econòmica del Govern josefino impedia atendre a les elevades despeses i les pintures s'apilaven en el depòsit del Rosario unes sobre unes atres, en ocasions fins a trenta. En abril de 1812 Nápoli, encarregat dels pagaments, es queixava de dur mesos sense cobrar i de que, dia, «per onze mesos de treball li han remunerat en un paper de 10.000 reals de vellón paper, si ho canvia en plaça no trau per a pagar mig any de lloguer de casa». I lo mateix dia del restant dels empleats, que es veen precisats a solicitar racions d'aliments per a poder sobreviure. No per això va deixar de buscar acomode adequat per als quadros depositats en el Rosari, agravats els seus problemes en l'afonament d'una part del claustre, pero lo únic que es va fer ya va ser traslladar a l'Acadèmia de Belles arts una selecció dels 292 millors quadros del depòsit, que acabarien sent finalment una miqueta més de trescents, per a la seua millor conservació. Conclosa la guerra el museu no havia aplegat a obrir les seues portes. Els quadros dels convents varen ser restituïts a les órdens religioses, com també els procedents de l'Escorial. El palau de Buenavista es va entregar a l'Acadèmia per a que establira en ell el seu propi museu, proyecte que tampoc va aplegar a funcionar. Alguns anys més vesprada, en 1819, i en un concepte distint, puix es reduïa a servir d'exposició de la colecció real, naixeria el Museu del Prat.

Bibliografia

• Bassegoda, Bonaventura, L'Escorial com a museu, Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, Barcelona, 2002, ISBN 84-490-2281-9
• García Sánchez, Jorge, «Manuel Napoli, un restaurador italià al servici de José I Bonaparte», Reals Llocs: Revista del Patrimoni Nacional, n.º 172 (2007), pp. 28-49
• Morales i Marín, José Luis, Colecció de Documents per a el Història de l'Art en Espanya, Madrit, Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando, 1991, vol. VII.

• Puyol Montero, José María, «El Museu de Pintures de José Bonaparte en Madrit i el Museu del Prat (1809-1813)», Anuari de història del dret espanyol, n.º 90 (2020), pp. 655-702
• Tot el Prat, edicions de la Fundació d'Amics del Museu del Prat, Madrit, 2019, ISBN 9788492441242