Monasteri Real de Sant Benito (Sahagún)
El monasteri Real de Sant Benito, també cridat monasteri de Sant Facundo i Sant Primitiu,[1] estava situat en Sahagún (León, Espanya).[lower-alpha 1] Va ser un monasteri molt important durant l'Edat Mija, aplegant les seues possessions des de Terra de Campos fins a Liébana i Segòvia. Va ser un dels principals focs de la reforma dels monasteris benedictinos quan es va introduir la regla de Cluny en la península ibèrica. La decadència del monasteri va començar en el XV, coincidint en la fundació del monasteri de Sant Benito de Valladolit i la reforma implantada en el mateix. La desaparició del monasteri va ser frut també de la contínua lluita en la vila de Sahagún pel poder sobre la població, que va provocar que s'incendiara el monasteri vàries voltes pels tumults, i la desamortisació en el XIX.
En 2015, en l'aprovació per l'Unesco de l'ampliació del Camí de Santiago en Espanya a «Camins de Santiago de Compostela: Camí francés i Camins del Nort d'Espanya», Espanya va enviar com a documentació un «Inventari Retrospectiu - Elements Associats» (Retrospective Inventory - Associated Components) en el que en el n.º 1428 figura el convent de Sant Benito.[lower-alpha 2]
Història
[editar | editar còdic]L'història del monasteri comença en Alfonso III el Magne, quan adquirix una iglésia existent en el lloc a on es veneraven les relíquies dels sants màrtirs Facundo i Primitiu para donársela a l'abad Alonso que venia fugint de les persecucions als cristians decretades en Còrdova. El primer document escrit sobre el monasteri data d'esta época, quan en l'any 904 Alfonso III dona la vila de Calçada a l'abad Alonso. A este abat se li atribuirà més alvance un fals cronicón, manipulació del sigle XII, que busca prestigiar la fundació del monasteri en una narració que ho vincula no solament a la decisió d'Alfonso III sino també a la fugida de monges mozárabes des de la Còrdova islàmica.[2]
En l'any 988 Almanzor destruïx l'abadia en una incursió.
L'época de major esplendor del monasteri està associada en la figura d'Alfonso VI (r. 1065-1109), en elegir este lloc per a prendre els hàbits i professar en ell abans de convertir-se en rei. El seu matrimoni en Constanza de Borgoña va propiciar l'entrada dels monges de Cluny en l'abadia, ya que per la seua procedència francesa estava interessada en implantar la llitúrgia romana que es practicava en França. En 1080 Alfonso VI nomena abat al francés Don Bernardo d'Aquitània i en l'any 1085 concedix a Sahagún els coneguts furs de Sahagún que varen propiciar el creiximent de la vila, pero sempre baix el poder de l'abadia. Es va acréixer tant el poder de l'abad que el rei li va cedir la jurisdicció sobre el territori del monasteri, que depenia directament de la Santa Sèu.
El descontent en els furs que atosigaban als veïns de la vila, tals com l'obligació d'utilisar el forn del monasteri o la prohibició de vendre peix o vi, va produir una série de tumults contra el monasteri, la primera de les quals va tindre lloc en 1087 i que varen alcançar el seu punt més àlgit en els primers compassos de el XII. En l'any 1095 se suprimix el monopoli de forn.
En morir Alfonso VI en 1109 va ser enterrat en el monasteri, de la mateixa manera que les seues esposes. Esta costum d'utilisar el monasteri com panteón funerari va ser seguida per atres nobles, com Pedro Ansúrez. D'esta época és el sarcòfec d'Alfonso Ansúrez, el seu fill, anteriorment albergat en el Museu Arqueològic Nacional i en l'actualitat en el Museu de la Colegiata de Sant Isidoro de León.
En l'any 1110 la reina Urraca es refugia en el monasteri despuix de discutir en Alfonso I el Batallador, a l'espera de que aplegara la bula que anulava el seu matrimoni en ell. Esta situació desembocaria en el saqueig de l'abadia en l'any 1111 pels burguesos de Sahagún recolzats pel rei d'Aragó Alfonso I el Batallador. Despuix d'este últim saqueig es nomena abat a Ramiro el Monge, germà del Batallador, que posteriorment aplegaria a rei d'Aragó.
En 1237, Gonzalo Martínez, comendador del Villamartín, ven a Don Abdalla prior del monasteri, un moro cridat Hameth, per 50 maravedíes alfonsíes.[lower-alpha 4]
La pesta negra, arribada a Espanya en 1348, provablement siga una de les causes que explica la senya que les rendes del monasteri de Sahagún varen disminuir en una miqueta més d'un 50 per cent entre els anys 1338 i 1358.
Juan I de Castella mamprén en 1388 la reforma del clero castellà, donando als monges benedictinos l'Alcázar de Valladolit a on funden en 1390 un monasteri en monges procedents de Sahagún.
La decadència del monasteri es produïx en el XV. La monarquia, desijosa d'eliminar el poder senyorial, anirà disminuint els privilegis del abadengo fins que en 1488 les ordenances reals eliminen el señorío. Poc temps més tart, en 1494, el monasteri pert la seua independència eclesiàstica en passar a dependre del monasteri de Valladolit, fundat un sigle abans en monges del propi monasteri de Sahagún.
En l'any 1755 el Terremot de Lisboa afecta a l'estructura de la travessia de la basílica, devent realisar-se una série de reformes profundes per a evitar la ruïna del monasteri.
En l'any 1820 es produïx la exclaustración del monasteri, despuix del decret de supressió de l'Órdens Monacales realisat durant el Trieni Lliberal. Posteriorment, en els anys 1821 i, sobretot en la Desamortisació de Mendizabal en 1837 són trets a subasta pública els edificis que conformen el monasteri, en l'excepció de la Torre del Rellonge, per contindre el rellonge de la vila,i que va passar a ser propietat de l'ajuntament i l'Arc de Sant Benito junt al tram adjacent per haver-se proyectat una carretera baix el mateix. Les pedres de sillería, columnes, bases, capitells, etc.. que quedaven en les ruïnes varen ser subastades individualment.
Membres de la realea que varen rebre sepultura en el Monasteri
[editar | editar còdic]
- Alfonso VI de León, fill de Fernando I i de la reina Sancha de León.
- Inés d'Aquitània (1059-1078), primera esposa d'Alfonso VI de León.
- Constanza de Borgoña (1046-1093), segona esposa d'Alfonso VI.
- Berta (m. 1100), tercera esposa d'Alfonso VI.
- Zaida, quarta esposa d'Alfonso VI i mare de l'infant Sancho Alfónsez.[lower-alpha 5]
Isabel, filla de Luis VI de França, quinta esposa d'Alfonso VI[lower-alpha 6] Ademés, segons alguns historiadors, Zaida va prendre el nom d'Isabel quan va ser batejada, per tant, poden ser la mateixa persona.}}
- Constanza de Portugal (1290-1313). Filla de Dionisio I de Portugal, esposa de Fernando IV de Castella i mare d'Alfonso XI de Castella.[lower-alpha 7]
- Sancho Alfónsez (1093-1108), fill del rei Alfonso VI i de la reina Zaida, va fallir en la Batalla de Uclés.
- Elvira Alfónsez (1081/1082 - d. 1156), filla d'Alfonso VI i de la dama Jimena Muñoz, va contraure matrimoni en el comte Raimundo IV de Tolosa i va efectuar grans donacions al Monasteri.[7]
- Beatriz Fadrique (c.1243-1283), filla de l'infant Fadrique de Castella i neta de Fernando III de Castella.[8]
- Quatre infants anònims, fills del rei Alfonso VI i de la reina Constanza de Borgoña.
El sepulcro que contenia els restants d'Alfonso VI va ser destruït en 1810, durant l'incendi que va sofrir el Monasteri de Sant Benito. Els restants mortals del rei i els de vàries de les seues esposes, varen ser arreplegats i conservats en la cambra abacial fins a l'any 1821, en que varen ser expulsats els religiosos del monasteri, sent llavors depositats per l'abad Ramón Alegries en una caixa, que va ser colocada en el mur meridional de la capella del Crucifix, fins que, en giner de 1835, els restants varen ser arreplegats de nou i introduïts en una atra caixa, sent duts a l'archiu, a on es trobaven en eixos moments els despojos de les esposes del sobirà. El propòsit era colocar tots els restants reals en un nou santuari que s'estava construint llavors.[9] No obstant, quan el monasteri de Sant Benito va ser desamortizado en 1835, els religiosos varen entregar les dos caixes en els restants reals a un parent d'un religiós, que les va ocultar, fins que en l'any 1902 varen ser trobades pel catedràtic de l'Institut de Zamora Rodrigo Fernández Núñez.[9]
En l'actualitat, els restants mortals d'Alfonso VI reposen en el Monasteri de Benedictinas[10] de Sahagún, als peus del temple, en un arca de pedra plana i en coberta de marbre moderna, i en un sepulcro propenc, igualment pla, yacer els restants de vàries de les esposes del rei, entre ells els de les reines Inés d'Aquitània, Constanza de Borgoña i Berta.[11]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Ruïnes del monasteri de Sant Facundo i Sant Primitiu en Sahagún» (en és). Turisme León. Consultat el 2025-11-15.
- ↑ Bulletin of Spanish Studies.101(2-3)
- 389–408.ISSN 1475-3820.doi:10.1080/14753820.2023.2269807.Consultat el 2026-02-18.
- ↑ «Tapa del sarcòfec de Ansúrez». Artehistoria. Junta de Castella i Lleó. Archivat des d'el original, el 16 de febrer de 2012. Consultat el 19 de decembre de 2010.
- ↑ Matallanes Merchán, 1993, pp. 125-140.
- ↑ 5,0 5,1 Elorza et al., 1990, p. 55.
- ↑ Elorza et al., 1990, p. 62.
- ↑ Arc i Garay, 1954, p. 191.
- ↑ Salazar i Acha, 2021, p. 264.
- ↑ 9,0 9,1 Arc i Garay, 1954, p. 195.
- ↑ https://www.monasteriosantacruz.com/
- ↑ Elorza et al., 1990, p. 54.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Monasterio Real de San Benito (Sahagún)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>