Model Mundial Llatinoamericà

El Model Mundial Llatinoamericà (MMLA), és un model matemàtic i normatiu, que va ser realisat per la Fundació Bariloche en Argentina entre 1972 i 1975 baix la direcció d'Amílcar Herrera. Este model es va propondre donar una alternativa al model World III de el MIT –primer model recolzat pel Club de Roma– cridat Els llímits del creiximent, el qual afirmava l'existència d'uns llímits físics –en particular per a la població i l'economia– a tindre en conte si es pretén evitar un futur catastròfic propenc. El MMLA, en canvi, oferix un full de ruta per a un món desijable i possible, en a on s'eviten els conflictes a partir dels principis d'equitat, participació civil i no consumisme, i en a on s'establixen calculaciones i estratègies per a l'alcanç del benestar de tot ser humà en el nivell planetari.

Per a això la modelisació matemàtica de el MMLA part del concepte central de necessitats humanes bàsiques, el qual s'establix com un indicador clau per a la seua construcció. A diferència del model de el MIT, el MMLA considera que els problemes a resoldre no es troben daus pels llímits físics, sino principalment per la mala distribució dels recursos i l'abús de poder en els nivells intra i internacional. Com a necessitats bàsiques són definides: alimentació, vivenda, educació i salut.

Abdós models consideren la potencialitat d'una crisis universal, i la prioritat sobre el conte del mig ambient. Les dos propostes varen ser reeditades i actualisades en vàries ocasions.

Sorgiment de el MMLA (1971 a 1972)

En abril de 1971 en Riu de Janeiro es va presentar el model World 3 comissionat pel Club de Roma a Donella Meadows, Dennis Meadows i Jørgen Randers. El World 3 usava un llenguage de simulació cridat Dynamo, desenrollat pel grup de Jay W. Forrester en l'Institut Tecnològic de Massachusetts . Front a la visió apocalíptica del Model de el MIT, es produïx una reacció consensuada en la Conferència de Rio per part de científics llatinoamericans, els qui consideren que no solament és ideològicament discutible com científicament millorable, que una alternativa millor era possible i necessària.

El Club de Roma resol recolzar l'iniciativa i s'assigna a la Fundació Bariloche d'Argentina –que contava en un alvançat equip de matemàtics i informàtics per a modelació- la tasca de coordinar eixe proyecte.

La realisació de el MMLA de (1972 a 1975)

Inicialment "per a esbossar les llínees generals del proyecte i impulsar la seua eixecució, es va constituir un Comité compost per Carlos Mallmann, Jorge Sábato, Enrique Oteiza, Amílcar Herrera, Heli Jaguaribe i Osvaldo Sunkel (Herrera et al, 2004: p 40). S'encarrega després al geòlec Amílcar Herrera la direcció del proyecte (tema: Recursos Naturals no Renovables). Participen en l'equip: Hugo Scolnik -després director altern- (Demografia i Matemàtiques); Gabriela Chichilnisky (Economia i matemàtiques); Rafael Pastoriza (Matemàtiques); Adolfo Chorini (Salut); Víctor Ponce (Contaminació); Gilberto Gallopin (Alimentació i Contaminació); Gilda de Romero Brest (Educació); Isabel Gómez (Alimentació); Juan Santiere (Economia); Cristian Gravenhorst (Assistent de Direcció); Abraham Soni (Salut); Jorge Hardoy (Vivenda i Urbanisació); Juan Sourrouille (Economia); Diana Mosovich (Vivenda i Urbanisació); Carlos Suárez (Educació); Enrique Oteiza (Educació); Luis Talavera (Matemàtica i Demografia); Gregorio Weinberg (Assessoria Editorial), i un Comité Consultiu: Heli Jaguaribe, Carlos Mallmann, Enrique Oteiza, Jorge Sábato i Osvaldo Sunkel. Enrique Oteiza destaca el fet de que els investigadors principals havien tingut formació tant local com internacionalment, lo que facilitava poder considerar perspectives variades. En la realisació de el MMLA treballaran uns 250 investigadors d'Amèrica Llatina i es produïx un interés creixent de la comunitat científica internacional.

“La crítica fonamental al Model de Meadows consistia que la seua estructura teòrica bàsica era de caràcter neo-malthusiano, a on d'un costat de l'equació s'incloïen les variables de recursos naturals renovables i no renovables requerides tant per a la producció com per al consum de la població existent en el centre i en la perifèria, aixina com les que expressaven l'impacte en el mig ambient, i per l'atre la dinàmica de creiximent poblacional” (Oteiza: 2004, p 9)

El problema quedaria llavors situat en l'insostenibilitat del món en el cas de que es donara un creiximent exponencial poblacional o de consum, lo que no deixava marge algun per a una societat més igualitaria des de la perspectiva de les necessitats humanes, considerades universalment. Segons explica Enrique Oteiza (2004, p 9) la manera d'evitar la “catàstrofe” per a Meadows era mantindre un creiximent econòmic zero en les àrees hegemòniques, i per a la perifèria conseguir un control i reducció de la població.

A la seua volta, Gilberto Galopin (2000, p.79) explicita que el MMLA ha segut una resposta del Sur o s'anima a dir "pel Sur" front a una posició recolzada pel Nort, la qual atribuïa el subdesenroll, els problemes internacionals i la pobrea a una sobrepoblación dels països que estarien en desenroll. I conclou que la crítica de el MMLA tenia tant una dimensió tècnica, com a filosòfica i ètica. "El model que ací es presenta és explícitament normatiu; no s'ocupa de predir que ocorrerà si continuen les tendències actuals de la humanitat, sino de senyalar una manera d'alcançar la meta final d'un món lliberat del retart i la misèria" (Herrera et al, 2004: p 45) Front a eixe model excloent, la Fundació Bariloche posa en qüestió les equacions del Model III sobre la fatalitat de l'agotament de recursos naturals i en la possibilitat i necessitat d'erradicació de la pobrea a partir d'estratègies pertinents de desenroll.