Mines de Borralha
Les Mines de el llogaret de Borralha són unes antigues mines de wolframio situades en la freguesia de Bot, dins del Municipi de Montalegre (Portugal). Obertes entorn a 1900 i sent el principal foc econòmic i empleador del Districte de Vila Real, varen cessar la seua activitat en 1986. Despuix d'un periodo de saqueig i desvalorisació, les instalacions mineres hui es troben en procés de recuperació i dinamisació patrimonial, aixina com el context natural en que s'inserten.
Instalacions
[editar | editar còdic]
La mina de Borralha és una de les úniques que conta en instalacions per a culminar el procés complet de transformació del wolframio. Ademés de les bocaminas d'extracció, conta en pedreres a cel obert de les que, una volta extret el material, era dut a les lavandería. A principis de el XX es va instalar la cridada "lavandería vella", que va ser fonamental en els anys 40 i va quedar pràcticament en desús des de 1958. La nova, construïda en els 40, no va funcionar fins a l'any 62, despuix d'un "tancament" temporal de la mina. També de final dels anys 40 és la fundició que fa única a esta mina. La mina inclou una sala de compressors, un sistema de canalisació d'aigua per a generar electricitat i el "Stockwerk" per a transportar el mineral de la zona alta a la més baixa.
A estes instalacions se sumen les d'estage i convivència: els quarts novos -primer assentament de la mina i encara habitats-, el barri de guarda o el barri novo són algunes de les zones a on els treballadors i treballadores de la mina vivien; ademés de les cases dels ingeniers, situades en una atra zona. Aixina mateix, la mina contava en varis bars i una Pensió i una Cantina a on se celebraven numeroses festes i sèu cultural de la mina.
Història de la mina
[editar | editar còdic]
En 1902 s'otorga la concessió de les primeres extracció en favor de la Compagnie de Mines d'Étain et Wolfram, que en 1909 va ser Mines de Borralha, SA Brusseles i en 1914 va passar a ser Mines de Borralha SA Paris.[1] Es diu que va ser Dumenges Borralha qui, anant a demanar treball a les Mines d'Estany i Wolframio de Ribeira, en el districte de Bragança, va observar unes "pedres" com les de la seua terra: la wolframita. Escoltant-li el supervisor Paul Marijon, es va anar a buscar l'orige de Borralha, a on va descobrir el jaciment, naixent aixina la mina.
Ya en 1910 esta mina de Wolframio o Tungsteno, és la principal exploració del país, en una producció total d'unes 384 tonellades de wolframio. La seua àrea excedix les 1788 hectàrees, constituint la font de tungsteno més gran en el país. Les mines atreen a potencials treballadors de tot Portugal.
Entorn als anys 30-60 va experimentar el seu major auge, en el context de la II Guerra Mundial i la Guerra Freda, ya que l'us més conegut del mineral és la fabricació de ++armament]], per la seua durea. És a esta época a la que pertanyen la major part de les instalacions que es conserven, aixina com les cases. En 1956 obri la Escola Tècnic-Professional de les mines i la iglésia. Ademés, contava en una escola primària. També és en este moment quan es produïx la venda de tota la producció de wolframio a la companyia United Kingdom Commercial Corporation, Limited; una empresa recent creada pel govern britànic per a la comercialisació en periodo de guerra en els països neutrals.[2]
Entre 1958 i 1962 la mina reduïx la seua producció al mínim per la caiguda del preu del tungsteno. A partir de llavors s'inicia la caiguda de l'activitat, en numeroses folgues i activitats sindicals en els anys 70 i ya en el canvi a la gestió anglesa.
Finalment, en 1986 l'exploració és suspesa temporalment per l'administració, fins a la revocació definitiva de les llicències en 1993.
Farria
[editar | editar còdic]Es coneix per "farria" a la pràctica del contrabando en la zona. Per l'alt valor del wolframio, molts treballadors sisaban per a revendre pel seu conte lo extret. Hi havia tota una organisació farrista el castic de la qual era la presó en Montalegre i que generava grans beneficis; tants que diuen que es fumaven els billets.[3] En 2011 es va realisar un mediometraje titulat "Fárria" a propòsit d'este tema. En l'actualitat hi ha una ruta del farrista, que es pot transitar i que circunvala el Grup D, la lavandería nova i l'antiga direcció.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Nunes, João Paulo Avelãs. (2010). O Estat novo i o volfrâmio (1933-1947) : actividade mineira, "Gran Depressão" i Segona Guerra Mundial, Imprensa Universidade de Coimbra. OCLC 677976784. ISBN 9789898074423.
- ↑ Araújo, Pedro,. Mines dona Borralha : 1900-1951, 1a. edição edició. OCLC 1007159116. ISBN 9789897741852.
- ↑ «Mines de Volfrâmio dona Borralha podem reobrir» (en pt-pt). Publifogo. Archivat des d'el original, el 20 de juliol de 2019. Consultat el 20 de juliol de 2019.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Minas de Borralha» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.