Mina Grasberg

Mina Grasberg

La mina Grasberg és la major mina d'or i la tercera mina de coure més gran del món. Es troba ubicada en la província de Papúa Central, en Indonèsia, prop del Puncak Jaya, la montanya més alta d'Oceania, a on treballen 19 500 operaris. El 90,64% de la seua propietat es troba en mans de Freeport-McMoRan, a través de la seua principal subsidiària en Indonèsia PT Freeport, inclós el 9.36% que és propietat de la seua subsidiària, PT Indocopper Investama. El Govern d'Indonèsia és propietari del 9.36% restant de PT Freeport Indonèsia. FCX opera per mig d'un acort en el Govern d'Indonèsia, que li permet a Freeport realisar exploracions, i activitats mineres i de producció en una zona en un àrea de 24,700-acres (Block A). Ademés realisa exploracions en una zona d'uns 500,000-acres (Block B). Totes les reserves minerals de Freeport comprovades i provables i les operacions mineres actuals es troben en el Block A. En l'any 2006 va produir 610,800 tonellades de coure; 58.47 tonellades d'or; i 174.46 tonellades d'argent.

Història

En 1936, el geòlec holandés Jean Jacques Dozy va ser part d'una expedició que va escalar el Mont Carstensz, la montanya més alta de les Índies Orientals Neerlandeses. Durant el seu ascens, va realisar anotacions sobre un tipo particular de roca negra en coloració verdes, i durant vàries semanes es va dedicar a estimar els depòsits d'or i coure. En 1939, va produir un informe sobre la Ertsberg (en holandés "montanya de mineral"). En eixe moment treballava per a la Nederlandsche Nieuw Guinea Petroleum Maatschappij (NNGPM), una empresa d'exploracions formada per Shell en 1935, en una participació del 40% de Standard Vacuum Oil (Mobil) i del 20% de Far Pacific investments (subsidiària de Chevron).

En març de 1959 el New York Claves publica un artícul comentant que els holandesos estaven buscant per la montanya que era la font de l'or aluvional que s'observava en la mar de Arafura. El geòlec Forbes Wilson, que treballava per a la companyia minera Freeport en agost de 1959 després de llegir l'informe de Dozy de 1936, immediatament es va preparar per a explorar el lloc Ertsberg. En 1960 l'expedició, liderada per Forbes Wilson i Del Flint, va confirmar els immensos depòsits de coure existents en Ertsberg. L'expedició va ser finançada per Freeport Sulphur, entre els directors de la qual es trobaven Godfrey Rockefeller, el Gerent General de Texaco Augustus Long, i Robert Lovett.

En 1963, Nova Guinea Neerlandesa va ser transferida a Indonèsia, i la mina va ser la primera que va fer us de les noves lleis de 1967 del govern de Suharto que intentaven atraure inversió estrangera a l'arruïnada economia d'Indonèsia. El desenroll de la mina que es troba a una elevació de 4,100 m sobre el nivell de la mar en una de les zones més remotes de West Papua, requeria d'un capital i tecnologia que excedia en créixens els recursos econòmics que Indonèsia disponia per eixe llavors. La construcció va tindre un cost de 175 millons de dólars, 55 millons més que el presupost original. Es varen construir una ruta de 116 km, una canonada per a traure el producte, un port, una pista d'avions, una planta de generació elèctrica i un nou poblat cridat "Tembagapura" (lliteralment: poble de coure). La mina va ser inaugurada oficialment en 1973 (si ben el primer enviament de mineral recent es va produir en decembre de 1972), i va ser expandida en el sector Ertsberg Est, que es va inaugurar en 1981. Varis telefèrics en gran pendent s'utilisen per a transportar equips i les persones. Inicialment el mineral descendix 600 metros des de la mina, sent concentrat i mesclat en aigua per a formar un fanc acuoso en una relació 60:40. Després el fanc és bombejat per una canonada de 166 km de llarc a través de montanyes, selva i pantans fins al port de Amamapare, a on li'l seca i embarca. Cada tonellada de concentrat sec conté 317 quilos de coure, 30 grams d'or i 30 grams d'argent.

En 1977 el grup rebel Moviment Papúa Lliure va atacar la mina. El grup dinamitó la canonada principal de transport de fanc, lo que va produir danys per unes decenes de millons de dólars, i varen atacar les oficines de la mina. Els militars d'Indonèsia varen reaccionar en durea, varen matar unes 800 persones.

Cap a mediats de la década de 1980, la mina original estava casi agotada. Freeport va explorar l'àrea en busca d'atres jaciments. En 1988, Freeport va identificar reserves valorades en 40.000 millons de dólars en Grasberg (holandés, "Montanya de pastura"), a sol 3 km de la mina Ertsberg. Es va estimar que la construcció del camí sinuós fins a Grasberg, necessari per a pujar la maquinària per a la mina, costaria de $12 a $15 millons de dólars. Pero no obstant un constructor de camins indonesi que havia participat de la construcció del camí Ertsberg es va montar en una buldòzer i la va conduir tossal avall establint el recorregut per al camí. El camí finalment solament va costar 2 millons de dólars.

El boom dels preus del coure experimentat en el periodo 2003–2006 va aumentar els guanys de la mina. El consum adicional de coure per part de l'infraestructura elèctrica en Àsia va excedir l'oferta en el resultat que els preus varen aumentar des d'uns $1500/ton a $8100/ton.

Funcionament de la mina

El complex de la mina Grasberg vist des de l'aire. Puncak Jaya és el punt elevat en la cadena coberta de neu a l'est de la mina. El pic es troba a 4,884 m s. n. m. La boca de l'excavació a cel obert es troba a 4,270 m s. n. m.

Les parts i equipament del complex de la mina Grasberg inclouen una enorme mina a cel obert, una mina subterrànea i quatre concentradors. La mina a cel obert – que forma un cràter d'1.6 km de diàmetro en la seua superfície– és una operació de gran volum i baix cost, que produïx més de 67 millons de tonellades de mineral i va suministrar més del 75% del mineral processat en el 2006.

En la mina es realisa un primer procés triturado del mineral, abans de ser conduïda per mig de cintes transportadoras al complex de molienda per a una atra etapa de triturado, grinding i flotació. El complex de mòlt i concentració de Grasberg és el més gran del món, contant en quatre trituradores i dos jagantesques unitats semi-autogenous grinding (SAG) que processen per dia un promig 240,000 tonellades mètriques de mineral en el 2006.

Un reagente de flotació és utilisat per a separar el concentrat de coure-ore del mineral. El fanc contenint el concentrat de coure-ore és transportat per mig de tres canonades fins al port marí d'Amamapare, a una distància d'unes 120 km, a on se li extrau l'aigua. Una volta filtrat i secat, el concentrat – contenint coure, or i argent – és distribuït a fundició de metal per tot lo món.

En el port es troba la planta de generació elèctrica alimentada a carbó, que suministra electricitat a la mina Grasberg.