Mihrabánidas
Els mihrabánidas varen ser una dinastia musulmana que varen governar Sistán (o Nimruz) des de 1236 fins a mediats del XVI. Varen ser la tercera dinastia musulmana indígena de Sistán, havent segut precedit pels safarís i els násridas.

Visió general
Existixen dos grans fonts històriques sobre els mihrabánidas: el Tarikh-i Sistan, completat a mitan del XIV per un autor anònim i que cobrix els primers anys de l'història de la dinastia, i el Ihya' al-muluk, escrit per l'autor del XVII Malik Shah Husayn ibn Malik Ghiyath al-Din Muhammad i que cobrix l'història sancera de Sistán baix els mihrabánidas.
Els mihrabánidas varen utilisar el títul de malik. Un malik podia heretar el tro o ser nomenat pels nobles i militars. La seua capital era generalment la ciutat de Shahr-i Sistán. Fòra de la capital, els mihrabánidas freqüentment es varen enfrontar a problemes per a fer valdre la seua autoritat sobre les ciutats més alluntades de la província i de tant en tant varen tindre que recórrer a la força per a garantisar la seua obediència. A sovint eixes ciutats exteriors eren governades per atres membres secundaris de la dinastia. Ocasionalment, varen conseguir expandir el seu poder més allà de Sistán, com en el XIII tardà, quan varen conquistar Quhistán.
Història
Els mihrabánidas varen ser a sovint vassalls dels seus veïns més poderosos. Varen assumir el control de Sistan en mig de l'expansió mongola. Despuix de la fundació del Ilkanato per Hulagu Kan en 1256 els maliks mihrabánidas varen acceptar la suzeranía ilkaní. baix el Ilkanato, Sistán va gojar d'una un gran autonomia per la distància en la capital. Va ser una época de lluites intermitents en els maliks kártidas d'Herat, també vassalls del Ilkanato.[1] Per a 1289, tot Quhistán havia segut conquistat pels mihrabánidas liderats per Nasir al-Din Muhammad, que va donar la regió al seu fill Shams al-Din 'Ali com a feu.[2] Despuix de la caiguda del Ilkanato a mitan del XIV, varen gojar de mig sigle d'independència fins que Tamerlán va invadir Sistán en 1383 i va assolar la província. Des de llavors, els mihrabánidas es varen declarar vassalls dels timúridas fins que estos varen ser succeïts pels shaybánidas en la primera década del XVI. L'últim malik de la dinastia va decidir reconéixer l'autoritat dels safávidas, entregant finalment el govern de Sistán en lo que va anar el final de la dinastia.
Els Mihrabánidas eren suní, com la majoria dels seus súbdits. Al començament del XVI el Malik Sultan Mahmud es va convertir en vassall dels safávidas i va adoptar algunes de les seues costums, com la cridada a l'oració chiïta, pese a l'oposició popular.[3]
Vore també
Notes
- ↑ Farhad Daftary, A Short History of the Ismailis: Traditions of a Muslim Community, (Edinburgh University Press, 1998), 163.
- ↑ Farhad Daftary, The Isma'ilis: Their History and Doctrines, (Cambridge University Press, 2007), 411.
- ↑ C. I. Bosworth, The History of the Saffarids of Sistan and the Maliks of Nimruz (247/861 to 949/1542-3), (Mazda Publishers, 1994), 475-6.
Referències
- Bosworth, C. I. The History of the Saffarids of Sistan and the Maliks of Nimruz (247/861 to 949/1542-3). Costa Taula, Califòrnia: Mazda Publishers, 1994.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mihrabánidas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.