Miguel Hernández
| Miguel Hernández Gilabert | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Escritor i poeta | ||
| Naiximent: | 30 d'octubre de 1910 | ||
| Lloc de naiximent: | Oriola, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 28 de març de 1942 | ||
| Lloc de defunció: | Alacant, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 30 d'octubre de 1910 - † Alacant, 28 de març de 1942) fon un escritor, poeta i dramaturc valencià del sigle XX. Miguel Hernández va mantindre una gran proximitat en la generació nomenada del 27, fins al punt de ser considerat per Dámaso Alonso com «genial epígon de la generació del 27».
Biografia[editar | editar còdic]
Miguel Hernández naixqué en Oriola, el 30 d'octubre de 1910, en la comarca de la Vega Baixa. La família de Miguel estava composta pel matrimoni, un chiquet, Vicente, i una chiqueta, Elvira. El pare, Miguel Hernández Sánchez, es dedicava a la criança i pastoreig de ganado. La seua mare, Concepció Gilabert Giner, s'ocupava de la casa. El matrimoni tingué, en total, sèt fills, d'els que només varen sobreviure quatre: Vicente, Elvira, Miguel i Encarnación.
Als quatre anys del naiximent de Miguel, el seu pare decidix traslladar la llar familiar a una casa més àmplia, situada en el carrer de Dalt d'Oriola (actualment Casa Museu). L'infància del poeta transcorre entre els jocs i el treball.
Des dels sèt anys ajuda al seu germà Vicente en les tasques del pastoreig, deprenent d'este l'ofici del ganado. Assistix a una guarderia privada, situada en el seu mateix carrer.
El seu pare conseguix que admeten al fill en les Escoles Ave María, anexes al Colege Santo Domingo. A l'edat de nou anys s'inicia l'aprenentage escolar de Miguel.
En el curs de 1924-1925 s'incorpora Miguel a les classes, a on també estudiava Ramón Sijé, el que més tart seria el seu gran amic. Pronte destaca l'interés de Miguel per la llectura i els estudis, conseguint excelents calificacions.
En març de l'any 1925 té que abandonar els seus estudis en el Colege Santo Domingo davant la crisis econòmica que travessa la seua família. El seu pare el necessita per a atendre el ganado pero, pese a tot, ell aprofita les seues hores de pastoreig en la serra per a seguir estudiant. Miguel es convertix en un assidu visitant de la biblioteca de Luis Almarcha, sacerdot i canonge de la catedral oriolana.
És allí a on descobrix als principals escritors clàssics de llengua espanyola, aixina com traduccions d'escritors grecs i llatins. En esta etapa també se sent atret pel teatre. Llig en avidea la colecció teatral «La Farsa» i, junt en atres amics, forma un grup teatral. Miguel representa diversos papers en actuacions realisades en la Casa del Poble i en el Círcul Catòlic.
Naixcut en el si d'una família humil, en l'ambient llaurador d'Oriola, de chiquet fon pastor de cabres i no va tindre accés més que a estudis molt elementals, per lo que la seua formació fon autodidacta.
Primeres publicacions (1925-1930)[editar | editar còdic]
Miguel Hernández comença a escriure poesia, aproximadament, cap a l'any 1925. La seua principal font d'inspiració és l'entorn en el que viu: l'horta, el seu pati, la montanya, les cabres, el pastoreig, el riu, etc. Miguel aprofita qualsevol ocasió per a escriure. Inclús té que amagar-se de son pare, a qui li molesta eixa afició poètica del seu fill.
Alguns diaris de la província varen escomençar a publicar els seus primers poemes. El primer que apareix publicat és el titulat Pastoril, en el periòdic local El Pueblo de Orihuela (El Poble d'Oriola). Despuix d'esta aparició pública del jove poeta s'aniran prodigant les seues colaboracions en la prensa local i, posteriorment, en la provincial.
Aixina, els seus poemes van apareixent en Voluntad, Actualidad, El Día, Destellos, La Verdad, etc. Es tracta, en estos primers ensajos creatius, d'una poesia mimètica en la que el jove Miguel va buscant la seua pròpia identitat a través de totes les llectures que està realisant en eixos moments. La major part d'estos poemes adolescents estan composts en art menor combinant romancejos, octosílaps, heptasílaps, etc., en prou destrea.
Es forma el grup lliterari nomenat "Grupo de Orihuela" (Grup d'Oriola), com a frut de l'amistat entre Carlos Fenoll, Miguel Hernández i Ramón Sijé. Les seues inquietuts lliteràries els animen a reunir-se periòdicament en la fleca propietat del pare de Carlos Fenoll. Cadascú compagina el seu treball o els seus estudis en estes aficions lliteràries, per lo que tenen que celebrar les reunions en acabar la jornada. Participà en les tertúlies lliteràries locals organisades pel seu amic Ramón Sijé, trobades en les que va conéixer i se relacionà en Josefina Manresa, que despuix fon la seua esposa i musa de molts dels seus poemes.
Estància de Miguel Hernández en Madrit (1931-1936)[editar | editar còdic]
En l'any 1931 realisa el seu primer viage a Madrit i, al no trobar el respal que esperava, retorna a Oriola. Participa en Oriola en un homenage a Gabriel Miró. En l'any 1933 s'edita el seu primer llibre, Perito en lunas. En 1934 realisa el seu segon viage a Madrit. Este viage supon un cert triumfo per ad ell.
Es publica en la revista Cruz y Raya el seu auto sacramental "Quién te ha visto y quién te ve y sombra de lo que eras". Comença a relacionar-se en grans poetes com Alberti, Rosales, Aleixandre i Neruda. Retorna a Oriola en l'estiu. En només vintiquatre anys que viaja a Madrit a on coneix a Vicent Aleixandre i Pablo Neruda en qui va fundar la revista poètica "Caballo Verde".
En setembre formalisa el seu festeig en Josefina Manresa.
En novembre de 1934, despuix de començar el drama titulat "El torero más valiente, vuelve a Madrid", coneixerà millor l'ambient lliterari. En l'any 1935 colabora en les Missions Pedagògiques.
Comença el seu treball en l'enciclopèdia Los Toros, en José María de Cossío. Miguel participa, en Cartagena, en un acte-homenage a Lope de Vega. Escriu el drama "Los hijos de la piedra". El seu amic Ramón Sijé fallix en decembre de 1935.
En l'any 1936 publica el seu poema titulat "Elegía" dedicada al seu gran amic Ramón Sijé. S'edita el seu llibre de poemes El rayo que no cesa. Termina la seua obra teatral "El labrador de más aire". S'incorpora a l'Eixèrcit Popular de la República. És nomenat Comissari de Cultura.
Guerra Civil Espanyola i mort de Miguel Hernández (1937-1942)[editar | editar còdic]
En febrer de 1937 és destinat en Andalusia al «Altaveu del Front». En març es casa en Josefina Manresa. Participa en el II Congrés Internacional d'Intelectuals en Defensa de la Cultura, celebrat en Valéncia. Realisa un viage a la URSS, formant part d'una delegació espanyola enviada pel Ministeri d'Instrucció Pública, per a assistir al V Festival de Teatre Soviètic.
Es publiquen Viento del Pueblo, Teatro en la guerra i El labrador de más aire. En decembre naix el seu primer fill, Manuel Ramón. En autumne de l'any 1938 mor el seu fill i això provoca una série de poemes que anuncia en el seu llibre Cancionero y romancero de ausencias. Escriu el drama Pastor de la muerte. Actua com a soldat, i com a poeta, en diversos fronts.
En l'any 1939 naix el seu segon fill, Manuel Miguel. En abril el general Franco declara conclosa la guerra. Miguel intenta escapar-se a Portugal, pero li ho impedix la policia portuguesa i és entregat a la Guàrdia Civil fronteriça.
Despuix del seu pas per Huelva i Sevilla, en la presó de Torrijos en Madrit, a on compon les famoses "Nanas de la cebolla". Inesperadament, en llibertat, és detingut de nou en Oriola. En l'any 1940 se li trasllada a la presó de la plaça de Comte de Toreno en Madrit. És condenat a la pena de mort. Més tart la condena és commutada per la de 30 anys de presó. En setembre, és traslladat a la presó de Palència i en novembre, al penal d'Ocaña. En 1941 és traslladat al Reformatori d'Adults d'Alacant. Es manifesta en Miguel una greu afecció pulmonar que es complica en una tuberculosis.
En l'any 1942 mor Miguel Hernández en l'enfermeria de la presó alacantina, sent enterrat en el cementeri de La nostra Senyora del Remei d'Alacant. Contava, a la seua mort, en només 31 anys d'edat.
Ideologia[editar | editar còdic]
Miguel Hernández destacà per la fondària i autenticitat dels seus versos, reflex del seu compromís social i polític.
El seu interés per la lliteratura el va portar a profundisar en els clàssics espanyols, com Garcilaso de la Vega o Luis de Góngora, que varen tindre molta influència en els seus versos. També li va agradar l'obra d'autors com Rubén Darío o Antonio Machado.
Les idees marxistes de Neruda varen alluntar a Miguel del catolicisme i va iniciar l'evolució ideològica, acabant per prendre posicions beligerants en la Guerra Civil espanyola.
En el Front Popular va colaborar en atres intelectuals en les nomenades Missions Pedagògiques. En 1936 se va allistar com a voluntari en l'eixèrcit republicà. Durant la guerra se va casar en Josefina Manresa i publicà diversos poemes en les revistes La Mona Blava, Hora d'Espanya i Nova Cultura, i va donar numerosos recitals en el front. La mort del seu primer fill (1938) i el naiximent del segon (1939) marcà la seua poesia.
Premis[editar | editar còdic]
Miguel Hernández només rebé un premi en vida, concedit per la Societat Artística Orfeó Ilicità. El 25 de març de 1931 el jurat del certamen de l'Orfeó Ilicità otorgava el màxim guardó en la categoria regional al poema titulat «Canto a Valencia», un extens poema de 138 versos, presentat en el lema «Luz... Pájaros... Sol...», en el que Miguel Hernández dedicava molt espai i sensibilitat al païsage i les gents de la zona mediterrànea, en un destacat protagonisme de Valéncia, el Mediterràneu, Alacant, el Segura, Múrcia, i especialment Elig, a on a lo llarc de 16 versos s'encaixava en hàbil delicadea des d'un gran bosc de palmeres fins al Dumenge de Rams, l'Hort del Retor i la Dama d'Elig.
Cites[editar | editar còdic]
Obra lliterària[editar | editar còdic]
Poesia[editar | editar còdic]
- Perito en lunas, Múrcia, La Verdad, 1933 (Pròlec de Ramón Sijé).
- El rayo que no cesa, Madrid, Héroe, 1936.
- Viento del pueblo, Valencia, Socorro Rojo Internacional, 1937 (Pròlec de Tomás Navarro Tomás).
- Cancionero y romancero de ausencias (1938-1941), Buenos Aires, Lautaro, 1958 (Pròlec de Elvio Romero).
- El hombre acecha (1937-1938), Diputació de Santander, Cantàbria, 1981. Primera edició seqüestrada en imprenta en 1939 i mai publicada.
- Nanas de la cebolla, 1939
- Elegía (1910-1942)
Teatre[editar | editar còdic]
- Quien te ha visto y quien te ve y sombra de lo que eras, 1933.
- El torero más valiente, 1934.
- Los hijos de la piedra, 1935.
- El labrador de más aire, Madrid - Valencia, Nuestro Pueblo, 1937.
- Teatro en la guerra, 1937.
Antologies[editar | editar còdic]
- Seis poemas inéditos y nueve más, Alacant, Col. Ifach, 1951.
- Obra escogida, Madrid, Aguilar, 1952 (inclou poemes inèdits).
- Antología, Buenos Aires, Losada, 1960 (Selec. i pròlec de María de Gracia Ifach. Inclou poemes inèdits).
- Obras completas, Buenos Aires, Losada, 1960 (ordenada per E. Romero. Pròlec de Mª de Gracia Ifach).
- Obra poética completa, Madrid, Zero, 1979 (introducció, estudi i notes de Leopoldo de Luis y Jorge Urrutia).
- 24 sonetos inéditos, Alacant, Institut d'estudis Juan Gil-Albert, 1986 (edició de José Carlos Rovira).
- Antología poética, ed. crítica d'Agustín Sánchez Vidal, Barcelona, Vicens-Vives, 1993.
- Antología poética, ed. crítica de José Luis Ferris, Madrid, Espasa-Calpe, 2000.
- Antología poética comentada, ed. de Francisco Esteve i Jesucristo Riquelme, Madrid, Ediciones de la Torre, 2002.
- Obra completa de Miguel Hernández. 2 vols., S.L.U. Espasa Libros, Madrid, 2010.
- Miguel Hernandez y los mandones de la muerte. Madrid, Unión de Bibliófilos Taurinos, 2014. José María Balcells Domenech (edit. lit., reunió de la seua producció poètica taurina, inclou inèdits).
- La obra completa de Miguel Hernández, ed. crítica de Jesucristo Riquelme, Madrid: EDAF, 2017 (en numeroses correccions i inèdits).
Poemes musicalisats[editar | editar còdic]
- Homenaje flamenco a Miguel Hernández per Enrique Morente, Hispavox, 1971.
- Miguel Hernández per Joan Manuel Serrat, Zafiro/Novola, 1972.
- Homenaje a Miguel Hernández per Adolfo Celdrán, Movieplay-Fonomusic, 1976.
- Elegía i Aceituneros inclosos en l'àlbum de 1976 Libertad sin Ira del grup andalús Jarcha.
- Hijo de la luz y de la sombra, per Joan Manuel Serrat, Sony Music, 2010.
- Hoy converso con Miguel, Nach. Cançó homenage al centenari del naiximent del poeta.
- Viento del Pueblo per Ebri Knight, Maldito Records, 2018.
Poema Aceituneros[editar | editar còdic]
El seu poema Aceituneros inclòs en el seu llibre Viento del pueblo ha segut cantat per diversos grups o cantants (Jarcha, Manolo Escobar o Paco Ibáñez, entre atres). El grup andalús Jarcha titulà la cançó Andaluces de Jaén, deixem ací la seua lletra:
Aceituneros altivos
Decidme en el alma quién
Quién levantó los olivos
Andaluces de Jaén
No los levantó la nada
Ni el dinero ni el señor
Sino la tierra callada
El trabajo y el sudor
Unidos al agua pura
Y a los planetas unidos
Los tres dieron la hermosura
De sus troncos retorcidos
Andaluces de Jaén
Aceituneros altivos
Decidme en el alma quién
Quién levantó los olivos
Andaluces de Jaén
Cuántos siglos de aceituna
Los pies y las manos presos
Sol a sol y luna a luna
Pesan sobre nuestros huesos
Jaén levántate brava
Sobre tus piedras lunares
No vayas a ser esclava
Con todos tus olivares
Andaluces de Jaén
Aceituneros altivos
Decidme en el alma quién
Quién levantó los olivos
Andaluces de Jaén
Aceituneros altivos
Decidme en el alma quién
Quién levantó los olivos
Andaluces de Jaén
Televisió[editar | editar còdic]
En l'any 2002 s'estrenà en La 1 de RTVE la minisèrie biogràfica Viento del pueblo. Miguel Hernández (Vent del poble. Miguel Hernández), dirigida per José Ramón Larraz i protagonisada per Liberto Rabal, en el paper d'Hernández, i Silvia Abascal, com Josefina Manresa.
Reconeiximents[editar | editar còdic]
- Fill predilecte de la província d'Alacant.
- Fill adoptiu de la ciutat de Múrcia.
- El seu poema Andaluces de Jaén (títul original Aceituneros) se convertí en l'any 2012 en l'himne oficial de Jaén i la seua província.
Comentaris[editar | editar còdic]
Miguel Hernandez ha segut un dels personages més estudiats per l'intelectual alacantí Vicent Ramos.