Mereología
En filosofia, la mereología (del grec antic μέρος, "part") és l'estudi de les relacions entre parts, tant de les parts en el tot, com de les parts en atres parts.[1]
La mereología té una llarga història en la filosofia.[1] Aristóteles ya presenta algunes reflexions al respecte en la Metafísica, els seus treballs sobre física i uns atres.[1] També Boecio dedica al tema partix en el seu De Divisione i In Ciceronis Topica.[1] En l'Edat Mija, la mereología va ser important en els treballs de Pedro Abelardo, Tomás d'Aquino, Ramon Llull i Alberto de Sajonia, entre uns atres.[1] No obstant, la primera teoria exhaustiva es deu principalment a Franz Brentano i al seu discípul Edmund Husserl, qui la va definir com a teoria dels tots i les parts, a partir de la qual s'han de distinguir entre parts independents i parts depenents de les essències dels objectes intencionals. En açò és possible descriure les relacions entre estes parts en térmens de fundamentación.[1] Per una atra part, la primera formalisació satisfactòria va ser de Stanislaw Liśniewski, qui la va publicar en polac en 1916.[1] La primera teoria en anglés que va popularisar l'estudi de la mereología va ser de H. S. Leonard i Nelson Goodman en 1943.[1]
La mereologia s'aplica a la llògica de predicats i a l'ontologia formal. Cada u d'estos camps proporciona la seua pròpia definició axiomàtica de la mereologia. L'element comú d'estes axiomatizaciones és la suposició compartida en l'inclusió.
Vore també
[editar | editar còdic]Notes i referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Mereología» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.