Anar al contingut

Melilotus officinalis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
trébol dolç (Melilotus officinalis)


El trébol dolç, trébol d'olor groga, meliloto groc o coronilla real (Melilotus officinalis) és una espècie herbácea pertanyent a la família de les leguminosas, que es cultiva com a planta forrajera. La seua característica olor dolça s'intensifica pel secat i es deu al seu alt contingut en cumarina.


Descripció

[editar | editar còdic]

Herba anual o bienal, d'una altura mija de 80 cm, molt ramificada; raïl pivotante, cosmopolita en camps incults. Sistema radicular d'eix principal pivotante, gros, en algunes ramificacions; en formes bienals és més leñosa que les anuals. Fulls alternes trifoliadas, en folíols dentados, obovados a oblongos, estípulas sanceres soldadas en el pecíol. Florés menudes en corola groga, agrupades en arracades curtes semblants a mechons. Frut llegum aovada, plana, en costelles travesseres, de 2 mm de diàmetro; 1-2 llavors.

Us medicinal

[editar | editar còdic]

S'utilisa en medicina herbal, a on se li atribuïxen l'estimulació de el "drenage limfàtic" i la reducció de la retenció de líquits, particularment en els teixits de la paret venosa. Ronquera, catarros, amígdales, antivaricoso. Astringente.

Tota la planta despedix un fort aroma a cumarina, en especial al restregarse o secar-se. S'utilisen els fulls i els restants florals secs.

El principal component actiu (al com es deu el seu aroma) és la cumarina, C9H6O2, lactona de l'àcit ortohidroxicinámico. És soluble en alcohol, cloroform i éter i es presenta en forma de cristalés prismàtics, incoloros, d'olor fragant i sabor molt amarc.

La dicumarina, dicumarol o antiprotrombina, C19O6H12, es produïx per fermentació del forraje quan es henifica mal i és responsable d'hemorràgies internes generalisades molt característiques en els animals que ho ingerixen; açò es deu a l'acció anticoagulant del dicumarol. En medicina humana s'utilisa per a la prevenció de trombosis.

Melilotus officinalis és una espècie capaç d'acumular nitrats en cantitats nocives. Kingsbury (1964:43).


És molt bona font de néctar para apiarios (en anglés font de néctar).

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Melilotus officinalis va ser descrita per (L.) Pall. i publicat en Journal of Botany, British and Foreign 66: 141. 1928.[1]

Etimologia

Melilotus: nom genèric que deriva de les paraules gregues: meli que significa "mel", i lotos, una leguminosa.[2]

officinalis: epítet llatío que significa "oficinal, de venda en herbarios"

Sinonímia
  • Medicago officinalis (L.)I.H.L.Krause
  • Melilotus arenarius Grecescu
  • Melilotus arvensis Wallr.
  • Melilotus melilotus-officinalis Asch. & Graebn.
  • Melilotus neglectus Tingues.
  • Melilotus pallidus Ser.
  • Melilotus petitpierreanus Willd.
  • Trifolium Melilotus officinalis L.
  • Trifolium melilotus-officinalis L.
  • Trifolium officinale L.[3][4][5]
  • Castellà: meliloto, meliloto oficinal, mielga, trébol dolç, trébol d'olor [1]
  • corona de rei, coronilla real, meliloto oficinal, trébol d'olor, trébol oloroso, trébol real oloroso.[6]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. «Melilotus officinalis». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 6 de decembre de 2014.
  2. en Noms Botànics
  3. http://www.eol.org/taxa/16420958
  4. Melilotus officinalis en The Plant List
  5. «Melilotus officinalis». International Legume Database & Information Service. Consultat el 3 de maig de 2015.
  6. Colmeiro, Miguel: «Diccionari dels diversos noms vulgars de moltes plantes usuals o notables de l'antic i nou món», Madrit, 1871.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  1. CONABIO. 2009. Catàlec taxonómico d'espècies de Mèxic. 1. In Capital Nat. Mèxic. CONABIO, Mexico City.
  2. Correll, D. S. & M. C. Johnston. 1970. Man. Vasc. Pl. Texas i–xv, 1–1881. The University of Texas at Dallas, Richardson.
  3. Fernald, M. 1950. Manual (ed. 8) i–lxiv, 1–1632. American Book Co., New York.
  4. Gleason, H. A. 1968. The Choripetalous Dicotyledoneae. vol. 2. 655 pp. In H. A. Gleason Ill. Fl. N. O.S.. New York Botanical Garden, New York.
  5. Hitchcock, C. H., A.J. Cronquist, F. M. Ownbey & J. W. Thompson. 1961. Saxifragaceae to Ericaceae. Part III: 614pp. In C. L. Hitchcock Vasc. Pl. Pacif. N.W.. University of Washington Press, Seattle.
  6. Hultén, I. 1968. Fl. Alaska i–xxi, 1–1008. Stanford University Press, Stanford.
  7. Marticorena, C. & M. Quezada. 1985. Catàlec de la Flora Vascular de Chile. Gayana, Bot. 42: 1–157.
  8. Cabrera, A.L. i Zardini, I.M. 1978. Manual de la Flora de la Província de Buenos Aires - Buenos Aires, Ed. Acme, 2ª ed., 342 - 755 pp.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]