Material orgànic del sol (MOS)

Cort de turba en el Regne Unit.

Material orgànic del sol ( MOS ) és la biomassa total d'organismes vius d'un lloc determinat, referida a una superfície o a un volum de sol. La biomassa microbiana del sol és la matèria orgànica present en forma de teixit microbiano viu, generalment associat a la rizósfera.

Ademés, la necromasa és la massa de cèlules mortes, inclús encara que encara formen part d'un organisme viu. Constituïx una matèria orgànica encara no alterada. Un arbre viu, per eixemple, se sol considerar com a biomassa en el seu conjunt, a pesar de que la major part de les cèlules dels seus teixits leñosos estiguen ya morta. Per una atra part, els aportes de matèria orgànica al sol poden tindre lloc: en la superfície, a partir de les parts aérees de la vegetació; i dins del sol, a partir de les raïls fines, dels seus exsudats i dels microorganismes.

Biodegradación

És la transformació d'una substància orgànica, natural o artificial, per l'acció de microorganismes del sol que dona lloc a noves estructures moleculars, tals com el diòxit de carbono (CO2) i composts orgànics. L'estudi últim és la mineralisació completa de la matèria orgànica en (CO2, NH+4, NO-3, entre atres composts inorgànics.

Per lo tant definim MOS, com la mescla de restants vegetals, animals i microbis en els seus productes de descomposició, que inclouen substàncies húmiques de síntesis i millons d'organismes vius: mesofauna, microfauna i microorganismes que, junt en les enzimes, són responsables d'innumerables processos bioquímics i biològics que tenen lloc en el sol i determinen el seu funcionament.

Matèria orgànica húmificada

És la fracció orgànica coloidal, de coloració més o menys obscura, que establix unions fortes en els minerals de l'argila i els òxits de ferro. Esta mateixa té el seu orige de la neo-formació de substàncies húmiques per síntesis microbiana, sent aixina considerarem la coexistència de substàncies no húmiques i substàncies húmiques o humus.

No húmiques

Són components orgànics del sol heretats o ligadamente transformats que presenten composició bioquímica identificable (lípits, àcit orgànics de baix pes molecular, hidrats de carbono senzills, polisacàrits, amino sucres, aminoàcits i proteïnes, fosfolípits, àcits nucleicos i lignina). Per lo general, la seua presència en el sol és transitòria, en ser utilisats com a substrats de microorganismes, que en el pas del temps són descomposts a CO2, i H2O.

Humus

En el sentit més estricte és el component més valiós de la MOS, per ser el conjunt de substàncies, en característiques comunes, resistents front a la biodegradación, i en elevada activitat fisicoquímica. La seua composició és caòtica i les seues unitats estructurals variables. Solen presentar-se de manera d'macromolécula molt complexes, molt diferents respecte als constituents de la biomassa precursora. Est està format per àcit húmics, àcits fulvicos i huminas que tenen pesos moleculars relativament elevats; en aumentar estos, disminuïx el seu solubilidad i movilitat en el sol. Són de color variable del groguenc al pardo obscur o negre. Aixina constituint entre un 60 a un 80% de la matèria orgànica total del sol. Presentant resistència a la degradació lo que li dona un caràcter recalcitrante.

La matèria orgànica del sol conté prop del 5% de N total, pero també conté atres elements essencials per a les plantes, tals com a fòsfor, magnesi, calcio, sofre i micronutrientes (Anònim, 1988; Graetz, 1997). Durant l'evolució de la matèria orgànica en el sol es distinguixen dos fases: la humidificación i la mineralisació (Gros i Domínguez, 1992). La humidificación és una fase prou ràpida, durant la qual els microorganismes del sol actuen sobre la matèria orgànica des del moment en que li l'enterra.

Els autors denominen indistintament matèria orgànica (Navarro et al., 1995) o humus (Gros i Domínguez, 1992) a la part orgànica que complix un paper essencial en el sol. No existix una definició de humus en la que tots els especialistes estiguen d'acort; pero, en general, el terme humus designa a les “substàncies orgàniques variades, de color pardo i negruzco, que resulten de la descomposició de matèries orgàniques d'orige exclusivament vegetal”. Conté aproximadament un 5% de nitrogen, per lo que el seu valor en el sol es pot calcular multiplicant per 20 el seu contingut en nitrogen total (Gros i Domínguez, 1992).

El humus té efecte sobre les propietats físiques del sol, formant agregats i donant estabilitat estructural, unint-se a les argila i formant el complex de canvi, favorint la penetració de l'aigua i la seua retenció, disminuint l'erosió i favorint l'intercanvi gaseós. Quan es referix a l'efecte sobre les propietats químiques del sol, els autors mencionen que aumenta la capacitat de canvi del sol, la reserva de nutrients per a la vida vegetal i la capacitat tampó del sol favorix l'acció dels abonaments minerals i facilita la seua absorció a través de la membrana celular de les raicillas. I sobre el seu efecte sobre les propietats biològiques, favorix els processos de mineralisació, el desenroll de la coberta vegetal, servix d'aliment a una multitut de microorganismes i estimula el creiximent de la planta en un sistema ecològic equilibrat. Estos efectes de la matèria orgànica també han segut sugerits per atres autors.

Per a Jhonstom (1991), la cantitat de humus en el sol depén de molts factors, tals com l'incorporació de nous restants orgànics al sol i la seua velocitat d'oxidació química i biològica, la velocitat de descomposició de la matèria orgànica existent ya en el sol, la textura del sol, la aireación, humitat i els factors climàtics. Les pràctiques de maneig del cultiu també poden tindre un efecte sobre este paràmetro, ya que, per eixemple, l'ocupació d'abonaments minerals accelera la descomposició de la matèria orgànica en el sol. Açò és una manifestació del creiximent de l'activitat biològica, que es traduïx en la pràctica en una millora de la fertilitat i, per tant, dels rendiments (Gros i Domínguez, 1992).

La matèria orgànica en el sol també facilita els mecanismes d'absorció de substàncies perilloses com els plaguicidas. Per eixemple, se sap que la capacitat del sol per a adsorber composts químics com clorofenoles o cloroanilinas aumenta en el contingut en matèria orgànica (Vangestel, 1996). L'aplicació d'esmenes orgàniques també aumenta la degradació de fumigantes com l'1,3-D (Gan, et al., 1998a), bromur de metilo i el isotiocianato metilo (Gan et al., 1998b) i disminuïx la volatilisació d'estos tres pesticidas, quan l'esmena s'aplica en els primers 5 cm del sol (Gan et al., 1998a; Gan et al., 1998b). Els pesticidas en materials catiónicos són fermament adsorbidos pels coloide del sol; en canvi, en els pesticidas àcits hi ha molt poca adsorció, per lo tant, es concentren en la solució solc i en les fases gaseoses (Cremlyn, 1991).