Marca blanca
Una marca blanca, també denominada marca del distribuïdor, és una marca pertanyent a una cadena de distribució (generalment, híper o supermercat, pero també de gran distribució especialisada) en la que es venen productes.
En ocasions grans o primeres marques molt conegudes creen una segona marca de més baixes prestacions i a un preu més econòmic d'adquisició per al consumidor, d'esta forma dites grans marques conseguixen acaparar tots els sectors econòmics del mercat sense vulgarisar la seua primera marca llançant al mercat productes de més baixa calitat o prestacions en un cost d'adquisició més econòmic que la seua primera marca.
Als fabricants de "marques blanques" no interessa relacionar dits productes "low cost" a la primera marca que estos tenen, o simplement no els interessa donar-se a conéixer en el mercat per mig de productes de "low cost" que solen ser els productes de "marca blanca".
Les marques blanques s'han considerat tradicionalment una estratègia B2C (abreviatura de Business-to-customer, «del negoci al client», en anglés). Ademés, les tendes de descontes aposten per les marques del distribuïdor en una millor relació calitat/preu.
Les primeres marques blanques[editar | editar còdic]
L'objectiu de les marques blanques és conseguir una fidelitat comercial per als artículs del establiment. El desenroll de les marques blanques va començar en 1975, en lo que llavors es va cridar «producte lliure». La premissa del seu llançament era:
Els primers envasos d'estos artículs eren blancs i prou asèptics, d'ahí el nom de marca blanca. [1]
Tractava de captar al comprador que pretenia comprar un producte bàsic sense tindre que pagar per la marca del fabricant.
Les marques blanques varen escomençar en productes d'alimentació de compra freqüent: llet, pastes alimentícies, arròs, llegums, galletes... I varen seguir en atres artículs d'us freqüent en la llar, tant de neteja com d'higiene corporal. Les marques blanques apareixen i es consoliden per a artículs de compra en poca implicació emocional per part del comprador o usuari final.
La marca blanca ha tengut un gran auge en la distribució alimentària en els últims anys, passant en alguns països a superar les vendes de marques del fabricant. La confiança que el consumidor posava en un fabricant es trasllada a una cadena de distribució que mereix la seua aprovació.
Polèmica respecte al seu nom[editar | editar còdic]
Encara que en general s'ha popularisat el seu nom com a marca blanca, dins de l'àmbit comercial es referix a ella com a marca de distribuïdor. El concepte de marca de distribuïdor confirma el fet de que encara que no siga una marca comercial sí que dispon la seua pròpia identitat, disseny, i publicitat. En lloc de tindre campanyes publicitàries en mijos, la seua publicitat es realisa a través de la publicitat en el lloc de venda (*PLV). El disseny dels seus envasos ya no és blanc, sino que porta disseny. En molts dels productes de marca de distribuïdor es realisen vendes creuades en les que s'obliga al client a ser fidel a la marca, com podria ser el cas dels difusors d'ambientadors i els re-canvis, teléfons mòvils que a soles funcionen en el seu operador, o similars.
La marca de distribuïdor, a diferència de la marca blanca que varen aparéixer en els anys 70 conta en un reconeiximent d'exclusivitat, associat a la marca del distribuïdor del producte. En alguns casos les marques de distribuïdor s'han tornat tan populars que han aplegat a desplaçar a marques tradicionals. La reducció del preu d'estos productes, front a uns atres en els que marca és compartida per diferents distribuïdors, és notable. L'increment de la venda d'estos productes, front al desconeiximent de la nomenclatura de marca de distribuïdor, ha provocat que popularment s'haja estés esta accepció.
En atres països, com els de parla anglesa, on se sol aplicar el terme "private label", sí que existix esta diferència de manera més evident, referint-se a marca de distribuïdor o marca blanca, depenent del seu envàs. Ademés, en Espanya no és popular el fet de que en un mateix supermercat convixquen marques, marques de distribuïdor, i marques blanques. No obstant en atres països és habitual trobar productes de gama bàsica que carixen de cap personalisació associada al distribuïdor com una gama encara més econòmica.