Mar polar oberta

Mapa de Silas Bent de 1872 mostrant la suposta mar polar obert

La contracció de l'Àrtic a partir de 2007 en comparació a anys anteriors. La mar polar oberta, una falsa teoria geogràfica, deuria haver ocupat el lloc del gèl àrtic.

La mar polar oberta (en anglés, Open Polar Siga) va ser una hipòtesis científic-geogràfica que esperava trobar un oceà lliure de gèl rodejant el pol nort. Esta mai provada teoria (que finalment demostraria ser falsa i hui és una teoria científica obsoleta) va ser en el seu temps tan àmpliament acceptada que moltes expedicions d'exploració geogràfica la varen utilisar com a justificació per a intentar aplegar al pol nort per mar, i també per a trobar una ruta marítima navegable entre Europa i el Pacífic que passara a través del pol nort.

Antecedents

La teoria de que la regió del Pol Nort podria ser una ruta marítima practicable es remonta per lo manco a el XVI, quan va ser sugerida per Robert Thorne. Alguns experts navegants, com Willem Barents (1550-1557) i Henry Hudson (1565-1611), també creïen en l'existència d'una mar polar oberta. Durant un temps, la teoria va ser abandonada per l'experiència pràctica dels navegants que es trobaven sempre en el gèl impenetrable en quant posaven rumbo Nort. Pero l'idea va ser recuperada de nou en el XIX per alguns geógrafos teòrics, com el nortamericà Matthew Fontaine Maury (1806-73) i l'alemà August Petermann (1822-78). En eixe moment, hi havia gran interés en l'exploració polar per la busca de l'expedició perduda de Franklin en 1845, i molts aspirants a exploradors polars de nou varen creure en eixa teoria, en particular Elisha Kent Kane (1820-1857), Isaac Israel Hayes (1832-81) i George Washington DeLong (1844-1881). Es creïa que un barco una volta que conseguira deixar arrere les regions de la grossa capa de gèl que havien descrit antics exploradors anteriors, trobaria una mar templada més allà.

Justificació de la teoria

Ya que hui se sap que el Pol Nort està cobert per una grossa capa de gèl, l'idea de la mar polar oberta sembla totalment ridícula. No obstant, en els sigles XVI-XIX la teoria va ser popular i els seus partidaris varen esgrimir molts arguments per a justificar-la, entre uns atres els següents:

• ya que el gèl marí es forma solament en la proximitat de la terra (ara se sap que açò també és una falsa teoria), si no hi haguera terra prop del pol nort, no hi hauria gèl;
• ya que durant tot l'estiu àrtic el sol lluïx de forma permanent, la calor deuria derretir tot el gèl;
• el fet de que els exploradors russos havien trobat grans zones de mar oberta al nort del archipèlec Svalbard, per lo que segurament deurien existir atres àrees d'aigües obertes en atres parts;
• l'hipòtesis de que les corrents càlides cap al nort tals com la corrent del Golf i la corrent de Kuroshio deurien eixir a la superfície i donar lloc a una mar lliure de gèl prop del Pol, elaborada per Maury, Petermann i atres científics que varen estudiar les corrents oceàniques en el XIX;
• l'extrapolació de les llectures de temperatures preses en les regions subpolares, lo que indicava que les regions més fredes estarien al voltant dels 80° de latitut nort en lloc d'en el mateix Pol;
• els patrons de migració de certs animals, que semblaven indicar que la regió polar era un lloc acollidor per a viure.