Mar mediterrànea (oceanografia)

Archiu:FILE 0

Mar de Célebes.

En oceanografia, una mar mediterrànea (també, mar mediterraneico o mar intramontañoso), és un mar, en la seua majoria tancat, que ha llimitat l'intercanvi d'aigües profundes en l'oceà exterior, i en el que la circulació de l'aigua està dominada per la diferència de salinitat i de temperatures, en lloc de l'acció dels vents.

Es coneixen per este nom ya que el prototip per excelència d'este tipo de mar és el mar Mediterrànea, que està en el Mediterràneu i per això es diu aixina. Els mars interiors són freqüentment mars mediterrànees i si estan completament tancats se'ls crida, simplement, mars tancades. Els seus relativament menudes extensions impedixen que es desenrollen en ells grans marees.

Mars mediterrànees

Les mars més importants que poden ser considerats com a mars mediterrànees són els següents:

• Les mars mediterrànees del oceà Atlàntic:

• el mar Mediterrànea (o la mar Mediterrànea Eurafricano o la Mar Mediterrànea Europeu): incloent el mar Negra, el mar de Azov, el mar Egeo, el mar Adriático, el mar de Ligúria, el mar Tirreno, el mar Jónico i el mar de Mármara;
• el oceà Àrtic (o mar Mediterrànea Àrtica, considerat per molts un oceà);
• el mar Mediterrànea Americà: la combinació del golf de Mèxic i el mar Carib;
• el mar Bàltica;
• la baïa de Baffin.

• Les mars mediterrànees del oceà Índic:

• el golf Pèrsic;
• el mar Rojo.

• Les mars mediterrànees entre l'oceà Índic i el oceà Pacífic:

• La mar Mediterrànea Australià: la mar delimitada per la Sonda i les Illes Filipines, inclós el mar de Banda, el mar de Sulu, el mar de Célebes i el mar de Java.

Tipos de mars mediterrànees

Hi ha dos tipos de mars mediterrànees, segons siga la manera en que s'ha format la seua conca i que la salinitat siga major o menor que la de l'oceà al que estan conectats:

• A. Conca de concentració. Una mar de conca de concentració té una salinitat superior a la de l'oceà exterior pel fort evaporament de les aigües superficials. Els intercanvis d'aigua entre la mar i l'oceà consistixen en l'entrada d'aigua oceànica més fresca per la capa superior del canal de conexió i en l'eixida d'aigua salada de la mar mediterrànea per la capa inferior. Són mars mediterrànees de conca de concentració:

• la mar Rojo;
• el golf Pèrsic;
• la mar Mediterrànea Eurafricano és també una conca de concentració en el seu conjunt; pero la mar Negra és una conca de dilució (vejau més alvance), pels rius Danubio i Dò.

• B. Conca de dilució. Una mar de conca de dilució té una salinitat menor a la de l'oceà exterior pels guanys d'aigua dolça, ya siga per les altes precipitacions o per l'aporte de les aigües dolces dels rius. Els intercanvis d'aigua entre la mar i l'oceà consistixen en l'eixida d'aigua fresca de la mar mediterrànea per la capa superior del canal i l'entrada d'aigua oceànica salada per la capa inferior del canal. La renovació de les aigües profundes pugues no ser suficient per a suministrar oxigen a la part inferior. Són mars mediterrànees de conca de dilució:

• l'oceà Àrtic, que també és una mar intracontinental;
• la mar Mediterrànea Americà;
• la mar Bàltica;
• la baïa de Baffin;
• la mar Mediterrànea Australasiático.

Atenent a criteris geogràfics, es poden també dividir en dos tipos, depenent de si estan vorejats per un o més continents, len mars intercontinentals i mars intracontinentales. El més típic de les mars intercontinentals és la mar Mediterrànea, i un eixemple de mar intracontinental és la mar Carib (que els geólogos consideren una mar marginal).