Manfredonia
Manfredonia és una municipi i comune d'Itàlia de la província de Foggia, regió de Pulla, en 57.215 habitants.
La ciutat deu el seu nom a Manfredo de Sicilia, que la va fundar en el XIII despuix de la desaparició de l'antiga ciutat de griego-romana de Siponto.
Història
La antigua Siponto
De l'antiga ciutat dauniana de Siponto procedix Manfredonia. Siponto situada just darrere de la ciutat actual, algunes campanyes d'excavació han tret a la llum partix de les estructures medievals, que poden visitar-se en lo que constituïx un dels jaciments arqueològics de la zona.
Numerosos restants arqueològics, dels quals els més significatius són les esteles daunienses (artefactes referits a l'antiga civilisació dauniense, sigles VIII-VI a. C.) atesten que la planura al sur del Gargano i la costa del Golf varen estar habitades des del Neolític. L'assentament dauniano que més vesprada es helenizó, convertint-se en un dels ports més importants del nort de la Magna Grecia i despuix de la Regio II, en época romana. Conquistada primer pels samnitas i despuix per Alejandro I en el 335 a. C. El mit de la seua fundació per l'héroe homérico Diomedes es remonta a l'época grega. Es va convertir en colónia romana en el 189 a. C., mantenint vixca la seua importància estratègica, militar, cultural i comercial.
Va ser un dels primers bisbat de la cristiandad, centre de primera importància entre els sigles IV i V. Entre les estructures actualment conegudes es troba una basílica paleocristiana. Disputada durant molt temps per lombardos i bizantino, va ser destruïda per Bizancio en el VII, durant el regnat de Constant II. Reconstruïda, va anar breument possessió sarracena en el IX; despuix es va convertir en la sèu d'un dels 12 comtats normandos[19].
Va sofrir greus destrosses a causa dels terremots de 1223 i 1255, que provablement varen provocar els fenomens de bradisísmo (moviments d'ascens/descens del sol) que varen causar la ruïna de la ciutat.
Edad Media
Fundación de Manfredonia
En giner de 1256, el príncip de Tarento, Manfredo, va aplegar a Siponto durant un viage de caça pel Gargano. Va trobar la ciutat destruïda i als seus habitants obligats a viure en cases que ya no eren habitables, en una zona assolada per la malaria pels pantans. Per això, va decidir reconstruir la ciutat tres quilómetros al nort de l'assentament original, a on algunes fonts ya atesten la presència de vivendes. Les seues intencions eren dobles: per un costat, crear un dels centres de govern més importants de tot el regne, segons els evolucionats cànons administratius ya consolidats pel seu pare, l'emperador Federico II, i per un atre, guarnir el territori la posició del qual era també estratègica per la seua proximitat a l'Orient bizantí.
Li va donar el seu propi nom com a signe de futur prestigi, honor i poder. En març, les obres varen ser confiades al mestre d'obres Marí Capece, que va reutilisar les ruïnes de l'antiga ciutat i va organisar l'importació de fusta, calç, pedra i arena per mar des de Schiavonia. En total es varen amprar 700 treballadors i molts bous. El 23 d'abril de 1256, dia de Sant Jorge, es va colocar la primera pedra i en 1257, quan el Parlament de Pulla es va reunir en Barletta, Manfred, que s'havia convertit en rei de Sicília en 1258, va obtindre permís per a construir la nova ciutat a costa del tesor real i dels seus fondos privats. En novembre de 1263 es va entregar el Datum Orte, l'acta notarial en el que es reconeixia oficialment la ciutat. Posteriorment, Manfred va confiar l'obra al seu tio Manfredi Maletta.
A principis de 1258, s'havia construït la mitat de les muralles que donaven a la mar i a l'interior, en forts i baluarts, la gran torre de Sant Francisco, la menuda iglésia de la Magdalena i la gran campana, el sò de la qual podia sentir-se a distàncies considerables, per a convocar als pocs habitants de Manfredonia en cas de perill. En 1264, Manfredi va inaugurar solemnement el castell i la ciutat.
Es té constància d'una forta presència judeua des de la seua fundació, comunitat que ya habitava l'antiga ciutat de Siponto des del VIII i que es va traslladar allí per invitació del rei suevo. Sintéticamente, es pot afirmar en certea que la presència de la comunitat judeua està atestada a lo manco fins a 1540, quan l'emperador Carlos V de Habsburgo va decretar l'expulsió dels judeus del regne. Entre els judeus presents en Manfredonia es troba Raffaele Cohen de Lunel, per a qui en 1472 Judah Ben Salomon de Camerino va copiar l'obra Sefer Yosippon
La época angevina
Les primeres décades de la dominació angevina es varen caracterisar per una intensa activitat de construcció d'estructures civils i religioses i d'infraestructures útils per a l'economia de la ciutat. De fet, d'esta época data la construcció de les muralles, el castell, el port i una torre per al seu servici. Les muralles que perimetran la ciutat, d'uns dos quilómetros de llarc, es varen construir en especial rapidea: tota l'obra es va terminar en cinc anys.
En 1269, Carlos I va confirmar els privilegis que Manfred havia concedit a la ciutat. El 7 de febrer de 1270 varen començar les obres de la nova catedral baix la direcció de l'arquebisbe Juan VII (Flecha de Ravello).
En 1272, el papa Gregorio X va visitar Manfredonia; en esta ocasió, Carlos I, per consell del papa, va fer colocar una placa en Porta Puglia i va rebatejar la nova ciutat en el nom de Sypontum Novellum o Sipontum Nova, nom que, no obstant, no va aplegar a consolidar-se.
El 7 de maig de 1273, va fer construir a costa de la ciutat una torre de l'homenage adicional en el costat nort i va millorar les muralles de dos órdens, fent-les practicables per mig de la construcció d'un camí entre la primera i la segona muralla; entre 1279 i 1282, el castell es va completar en muralles, murs i fos.
En 1274 es va terminar de construir la catedral. Des de l'época de la primera fundació de la ciutat, varen sorgir disputes, que varen durar a lo manco fins a 1327, sobre la jurisdicció eclesiàstica, per la ya present i més antiga diòcesis de Siponto. A este respecto[25] Sarnelli informa de que la «vetere Siponto» seguia habitada en 1327. «Pero no varen abandonar la catedral de Santa María de l'antiga Siponto, que era la metropolitana, i estava en la cómoda habitació per als canonges i l'arquebisbe. Part dels canonges varen permanéixer allí per a oficiar, i part varen començar a viure en la nova Siponto, o Manfredonia"[26].
Carlos II, successor de Carlos I, va fer erigir tres torres més a lo llarc de les muralles i va modificar el disseny original del castell en l'us del sistema francés per a dispondre d'una millor defensa. En 1292, va establir els llímits de la ciutat i va arreglar les defenses; en 1299, varen començar les obres de construcció del port i del episcopio, que no finalisarien fins a 1316.
La ciutat va perdre part dels seus privilegis i en 1300, en el trasllat de la sèu de la Gran Magistratura a Sant Sever, va perdre també el títul de capital de Pulla (Apuliae caput). A pesar d'això, la ciutat anava camí de convertir-se en el centre comercial més important de Capitanata, en trobar-se en una posició molt útil per al comerç marítim. L'importància estratègica del port sipontino queda atestada pels numerosos viages de la realea angevina: en 1309, Carlos Roberto d'Anjou es va embarcar allí per a ocupar el tro hongarés per dret de successió; el 31 de juliol de 1333, Carlos Roberto i el seu fill Andrés varen desembarcar en Manfredonia; en 1344, la reina Isabel, tercera esposa de Carlos Roberto, es va embarcar per a aplegar a Visegrád, Hongria. La dinastia hongaresa es va instalar en Manfredonia, convertint el port en la base de les seues operacions militars: Luis I el Gran, rei d'Hongria, va desembarcar en el seu eixèrcit el 18 de setembre de 1345 despuix de l'assessinat del seu germà Andrés.
El 6 de maig de 1380, el golf de Manfredonia va ser escenari d'una encarniçada batalla naval entre les flotes genovesa i veneciana: la primera es va impondre i va prendre presoner a l'almirant de la Serenísima Matteo Giustiniani. El 13 d'agost de 1380, el famós almirant veneciano Vettor Pisani va morir en Manfredonia, mentres la seua armada estava ancorada en el golf de Manfredonia.
El periodo aragonés
Durant el XV, els aragonesos, per a adaptar-se als temps i a les noves tàctiques defensives, varen construir més torres. De 1424 a 1435, Manfredonia va ser concedida com a comtat a Francesco Sforza.
A partir de mediats del XV, seguint la llínea política espanyola, adoptada en tot el Sur, en el rei Alfonso, la ciutat de Manfredonia va començar a empobrir-se i va agobiar als seus habitants en tributs, imposts i levas. Lo mateix varen fer els aragonesos, els austríacs i els Borbones. En 1444, la ciutat va tindre que pagar les despeses de la coronació del rei Alfonso; en 1459, el rei Fernando va entregar Manfredonia i atres ciutats de Pulla com a vassalls als venecians. En 1463, la ciutat va ser saquejada pel propi Fernando.
En 1503, els francesos varen ocupar Nàpols i numeroses ciutats del regne. Només Manfredonia i Tarento varen permanéixer lleals a Federico d'Aragó fins al final. Durant la disputa entre Venècia i Aragó, la primera va conquistar els principals ports de Pulla, inclosa Manfredonia, que va ser empenyorada per Fernando II d'Aragó.
La Edad Moderna
El periodo español siglos XVI-XVII
En Manfredonia vivien Cessara i Guido Fieramosca quan el mariscal francés Lautrec va invadir el regne de Nàpols. Guido lluitava contra els venecians en Pulla. Manfredonia va ser defesa per Carlotto vaig donar Parma conegut com el Cavaller, Alessio Lascari, Pier Luigi Farnese i el propi Fieramosca. Tres ciutats varen resistir a França: Manfredonia, Gaeta i Nàpols. Lautrec, incapaç de conquistar Manfredonia, va assaltar les afores fins que un dels barcos que recolzaven les operacions franceses va ser alcançat pels canons de la Torre de Sant Francesco. Manfredonia va resistir el sege francés en 1528 i va ser retinguda per l'emperador Carlos V, qui, per a aliviar-la i recompensar la seua llealtat, reconfirmó els seus antics privilegis i exencions en 1533. Baixe el regnat de Carlos V, la ciutat va gojar d'un periodo de feliç progrés i prosperitat.
Pedro Téllez-Girón i de la Cova va ser depost del ranc de virrey de Nàpols per Felipe III d'Espanya. Este va animar als otomans a vindre al sur prometent-los el respal del poble napolitano, i aixina, el 16 d'agost de 1620, armats en 56 galeras al mando de Damat Halil Pasha, varen desembarcar prop de Manfredonia, en «Chiancamasitto».
Al vore que els defensors no estaven preparats, varen conseguir conquistar ràpidament les muralles i els bastions, des dels que varen obrir fòc contra el castell. Les monges dels convents, junt en els demés ciutadans, es varen refugiar en el castell i, despuix de resistir durant tres dies, agotades per la fam i sense esperances de ser rescatades, varen capitular el 18 d'agost de 1620. Durant l'assalt varen morir cinccents manfredonios i setcents otomans. La ciutat va ser salvajemente saquejada i destruïda, no quedant molt de la ciutat medieval, que havia resistit valientemente a Lautrec anys abans. L'antiga catedral gòtica de tres naus va quedar destruïda i els archius més importants varen ser danyats per les flames.
El botí dels turcs varen ser 36 canons de bronze, totes les campanes de l'iglésia, una estàtua d'argent de Sant Lorenzo Maiorano, or, argent, roba, llibres, blat, cereals, etc. L'eixèrcit turc va ser destruït. Molts documents importants varen ser destruïts, el cos de Sant Lorenzo Maiorano va ser cremat (només va quedar el seu braç dret). L'iglésia de Sant Marcos, propenca a l'antiga catedral, va sofrir llaugers danys i va substituir a l'iglésia matriu fins a la construcció de la nova catedral en 1640. Es varen fer varis presoners, entre ells la jove Giacoma Beccarino, donzella aristocràtica de notable bellea, que va ser duta a Turquia com a regal al sultà, que va quedar fascinat per ella. Es va convertir en la seua esposa, en la que va tindre a l'hereu al tro (que va morir molt jove). Beccarino va viure presonera i va enviar una carta a les monges clarisa de Manfredonia, a on vivia des de feya anys, demanant notícies dels seus pares (fallits durant el saqueig) i dos retrats: el seu i el de la seua passejadora.
El saqueig dels turcs va danyar especialment la ciutat, destruint importants edificis i propietats. L'arquebisbe sipontino Aníbal, que havia baixat de les montanyes del Gargano a on s'havia refugiat, va observar que la remugada turca no havia deixat més que ruïnes, desolació, luto i misèria. Ajudat per la moradura, el virrey Borgia, va obtindre franquícies per trenta anys per als manfredonios desapareguts. En 1624 es va reconstruir la catedral i en 1644 el nou seminari. Pero el terremot del Gargano de 1646 va causar nous danys a la catedral (especialment al seu campanar), a l'hospital, aixina com a varis palaus i convents[27]. Gran ajuda en la reconstrucció va prestar l'arquebisbe moradura Orsini (més tarde papa Benedicto XIII), que va governar la diòcesis sipontina de 1675 a 1680.
El XVIII
En 1737 Manfredonia tenia una població de 536 habitants i en 1749 de 3238. L'educació pública estava a càrrec d'un sol mestre, la remuneració del qual ascendia a 12 ducados anuals en 1754.
En 1783, per orde de l'arquebisbe, en un cost de 200 ducados, el cementeri situat en el centre de la ciutat, prop de la catedral, va ser traslladat a la seua ubicació actual, prop de l'iglésia de Santa Maria dell'Umiltà. El primer pla de la ciutat de Manfredonia va ser elaborat per l'alcalde Giacinto Cipriano el 22 d'abril de 1787[cita requerida] i es varen establir els llímits del territori, que tocava l'antiga Salpi (actualment prop de Zapponeta) i s'estenia cap a Pulla fins a Borgo Mezzanone, a més de 40 km de la ciutat, Ramatola en Santa Tecla, Farano, Ciminiera, Coppolachiatta, Colonnelle i baix els monts Gargano i cap a Macchia (en l'actualitat només una fracció del municipi de Mont Sant'Angelo).
En decembre de 1798, per a fugir tant de les amenaces dels flocs més exaltats dels jacobinos napolitanos (galvanizados per l'alvanç de Napoleón en el regne de Nàpols) com de les tropes franceses comandadas pel general Championnet (que provablement les encarcerarien), les princeses Adelaida i Vittoria vaig donar Borbone (filles del rei francés Luis XV i ties del guillotinat Luis XVI) varen abandonar el Palau Real de Caserta (a on vivien baix la protecció del rei de Nàpols, Fernando I, que entretant havia fugit a Sicília) i, despuix d'innumerables peripècies, varen aplegar a Manfredonia, a on devien embarcar rumbo a Trieste. Desgraciadament, quan varen aplegar, el veler ya havia salpat i les dos princeses reals (junt en el seu sèquit i sèt escoltes), gràcies a l'interés de l'embaixador napolitano davant la cort austríaca, el marqués De Gall, varen trobar un estage precari en un edifici derruït de la costa de Manfredonia[29].
Monumentos
Arquitectura religiosa
.JPG)
.JPG)
La catedral de San Lorenzo
Dedicada a San Lorenzo Maiorano, patró de la ciutat, que va ser bisbe de Siponto (finals del V i mediats del VI), es va construir entre 1270 i 1274, pero no va ser fins a 1324 quan es va traslladar el cabildo diocesà. La catedral és d'estil gòtic, en tres naus. Els fonaments de l'antiga estructura encara són visibles. En 1620, va ser destruïda pels otomans. El barroc edifici actual data del bisbat d'Antonio Marullo (1643-1648). Alberga les relíquies del sant local i vàries obres d'art traslladades en el XX des d'atres iglésies de la zona, com l'antic icon de la Verge de Siponto, l'estàtua de fusta policromada de factura bizantina coneguda com la Verge dels ulls bizcos o La Sipontina, i un poderós crucifix de fusta del XIII.
Iglesia de San Francisco
Una de les iglésies més antigues de la ciutat està dedicada a Sant Francisco. Va ser construïda a instàncies de l'arquebisbe Pedro II en 1348, qui es va dur a l'orde dels Flares Menors Conventuales. Com moltes atres estructures de la ciutat, va ser arrasada durant el saqueig dels turcs en 1620. Va ser reconstruïda en 1676 i consagrada per l'arquebisbe Orsini. L'exterior de l'iglésia és romànic, l'interior gòtic. Es conserva un crucifix de fusta del XVII, una pintura del XVII (la Natividad) dels artistes Bernardo i Giulio Licinio, un epígraf de l'arquebisbe Orsini i atres làpides antigues. També hi ha un llenç que representa a l'siervo de Deu Francesco Antonio Boccoli, fallit en 1767 i fill d'un cònsul sipontino en Ragusa.
Capilla de la Magdalena
Forma part del conjunt arquitectònic de l'iglésia dominica originalment dedicada a María Magdalena, encarregada per Carlos d'Anjou. La construcció de l'iglésia es va iniciar en 1294, despuix de la donació del sobirà angevino als flares dominicos d'un solar en el tram coster de les muralles. Les obres es varen finançar en un florín semanal. L'estructura original va ser destruïda despuix de l'assalt turc de 1620, pero la capella, tal volta per un encert fortuït, es va preservar de la destrucció permaneixent amagada durant sigles. El 15 de novembre de 1895, durant unes obres ordinàries de renovació, va eixir a la llum en les seues fresca que representen a Sant Nicolás, Sant Dumenge, l'arbre de Jesé en el linaje de David, Magdalena en l'acte de la deposición de Crist.
Basílica de Santa María la Mayor de Siponto
Erigida en els voltants d'una iglésia paleocristiana preexistente (a la seua volta remodelació d'un temple pagà clàssic), l'iglésia està atestada a partir de 1117 i va ser catedral de Siponto fins a 1323. Es presenta com un edifici de planta quadrada d'estil romànic de Pulla, construït sobre una cripta l'estructura de la qual reproduïx. Per raons de seguritat, els principals mobles sagrats, inclós l'icon de la Verge de Siponto i l'estàtua de la Verge negra en els ulls bizcos, es conserven actualment en la catedral de la ciutat. En 1977, es va erigir en basílica menor.
Basílica paleocristiana de Siponto
Algunes hipòtesis atribuïxen la construcció original de la basílica (sigles IV-VI) al bisbe Félix I, que es va alçar en un lloc ocupat anteriorment per un edifici públic de temps d'Augusto; atres fonts atribuïxen la construcció o ampliació de la basílica pròpiament dita al propi bisbe Lorenzo Maiorano, sant i protector de la ciutat de Manfredonia. Sobre els restants, una estructura metàlica actual reconstruïx l'antiga basílica, que és un edifici de planta en creu llatina i tres naus; el paviment presenta mosaics policromados restaurats recentment, i a traslladar a la basílica medieval de Santa María Mayor. Els hipogeus de Capparelli, situats a poca distància de l'actual basílica, també es remonten a l'época paleocristiana. En 2017 la remodelació del jaciment arqueològic de Siponto, la reconstrucció artística de la basílica paleocristiana i la restauració de la basílica de Santa María vaig donar Siponto, va obtindre el Premi Riccardo Francovich de la Societat d'Arqueòlecs Medievals Italians.[1]
Abadía de San Leonardo en Lama Volara
Fundada en el XII, en Lama Volara, a 10 km de Manfredonia, es compon d'una iglésia del XI d'estil romànic apulense en influències bizantines, i dels restants de l'abadia i l'hospital, que durant sigles varen complir la funció de lloc de descans per als peregrins que recorrien la Via Sacra Longobardorum en direcció al santuari de Sant Miguel Arcàngel, en les ales del Gargano. Tant la portada com l'exterior conserven escultures i bajorrelieves que representen episodis bíblics i escenes pròpies de la mística medieval.
Evolució demogràfica
| Any | 1861 | 1871 | 1881 | 1901 | 1911 | 1921 | 1931 | 1936 | 1951 | 1961 | 1971 | 1981 | 1991 | 2001 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Població | 7513 | 7588 | 9016 | 11 013 | 12 704 | 13 964 | 17 443 | 20 003 | 29 925 | 37 157 | 45 520 | 53 030 | 58 318 | 57 704 |
Referències
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Manfredonia.- Este artícul conté una traducció derivada de «Manfredonia» de Wikipedia en italià publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Pàgina web oficial de Manfredonia (en italià)
- Meraviglie vaig donar Puglia - Manfredonia