Ludus Magnus

Ludus Magnus

Ludus Magnus va ser una escola de gladiadores situada en l'Antiga Roma a escassos metros del Amfiteatre Flavio en la vall situada entre el Celio i l'Esquilino, sent construïda durant el mandat del emperador Domiciano, en els anys 80 de el I.

Descripció

El Ludus Magnus va ser construït en la seua major part en rajola, sobre un modest edifici comercial de el I, tenint una altura de tres plantes. El complex tenia un pati rodejat pels estages. En mig del pati es trobava un amfiteatre de chicotet tamany per a l'entrenament dels gladiadores.

Els restants que hui es poden observar, varen escomençar a ser excavats en 1937, encara que no varen terminar els treballs fins a vint anys despuix. Dits restants suponen alguna cosa menys de la mitat de l'arena d'entrenaments i els barracons que la rodejaven; el restant de l'edifici es troben actualment baix diverses edificacions modernes. El Ludus Magnus va ser una de les quatre escoles de gladiadores creades per Domiciano, les atres tres es dien Dacia, Galica i Matutinus.

Respecte al amfiteatre, tenia 63 metros de llarc per 49 d'ample, unes dimensions chicotetes en relació en el veí Coliseu, i en una capacitat de 3.000 espectadors, un aforament ínfim comparat en els 50.000 que tenia l'Amfiteatre Flavio. Dites dimensions no obstant són prou comunes en relació en atres amfiteatres del Imperi romà. La major part dels restants conservats pertanyen a una reconstrucció portada a terme durant el mandat de Trajano; és de destacar l'existència d'un passera subterràneu que comunicava dit amfiteatre en el Coliseu.

El Ludus Magnus va entrar en decadència de forma paralela al Coliseu, és dir quan varen deixar d'interessar dits espectàculs lúdic-festius, sent amprat en el VI com a lloc d'enterrament.

Vida en el Ludus

Els lanistas eren els encarregats de dirigir el ludus, en moltes ocasions també eren els seus propietaris, encara que eren ajudats per una série de subordinats. Açò era aixina fins que, en l'arribada de l'Imperi, es “nacionalisa” l'espectàcul gladiatorio. Els emperadors passaran a ser els propietaris dels ludus, encara que evidentment, no els regentaran. Per a esta funció, nomenarà a un funcionari estatal, normalment un càrrec destacat de l'eixèrcit. Els ludii imperials mai pagaven pels gladiadores, sino que els rebien per botins de guerra, juïns o inclús del propi eixèrcit.

Tots els aspirants que aplegaren al ludus eren cridats tirs, independentment de que fora esclau (damnatus ad ludum) o un voluntari (auctoratus). Passaven per una prova inicial per a determinar el nivell que posseïen, ademés de ser vists pel mege del recint. Els que no superaren algunes de les proves inicials eren assignats al grup dels gladiadores que actuaven de farcidura (gregarii), normalment, els primers en caure.

Una volta assignats a un grup específic, els aspirants entrenaven durant llargues jornades per a poder obtindre el nivell d'exigència adequat que s'esperava del lloc a on entrenaven, el Ludus Magnus. Existien tot tipo de castics corporals per a “endurir” els cossos i perdre la por. Ademés de la pena capital per a aquells gladiadores díscols que cometien algun delicte important. Pero, també tenien ventages, com tindre menjar diari, un llit a on dormir i certa seguritat, inclús alguns dels gladiadores més famosos, i que més diners generava al lanista, podien tindre els seus propis esclaus o decorar les seues celes de distintes formes, com les celes més luxoses del Ludus Magnus en les que trobem mosaics en motius alusivos a venationes. Dormien en les celes situades en el nivell del sol en lliteres (aixina optimisaven l'espai), cada cela estaria ocupada per dos gladiadores, per lo que, en total, el Ludus Magnus tindria capacitat per a uns 1000 hòmens. En especial, els gladiadores que pertanyien al Ludus Magnus eren els més fers i forts, encara que el camí fins a aplegar a ser-ho era molt complicat.

Els deportistes del Ludus Magnus (com del restant d'escoles), pertanyien a una mateixa família gladiatoria, és dir, tenien un sentiment comú de pertinença a un grup, com es pot observar en molts epitafis funeraris. Açò els ajudava des del punt de vista emocional o sentimental. Pero no només ells formarien esta gran família, puix les seues pròpies famílies també s'inclourien dins de la gladiatoria. Els gladiadores més destacats, si estaven casats, podien viure en les seues dònes i fills dins del Ludus Magnus

Vore també

• Ludus Dacicus
• Ludus Matutinus
• Ludus Gallicus
• Amfiteatre
• Circ Màxim
• Coliseu

Referències

AUGUET, R., 1985: Gladiadores: l'espectàcul més sanguinari de Roma, Barcelona, Edicions Orbis. 16-94

CLARIDGE, A., 1998: Roma. Madrit. Accent Editorial. 283 - 284

COARELLI, F., 2008: Roma. Guide Archeologiche. Roma - Bari. Editorial Laterza.

MAÑAS, A., 2013: Gladiadores, el gran espectàcul de Roma. Barcelona. Editorial Planeta.

PASTOR MUÑOZ, M.- PASTOR ANDRÉS, H.F., 2013: Educació i entrenament en el ludus. Florentia iliberritana. Revista d'estudis d'antiguetat clàssica, nº24. 127-152