Anar al contingut

Llum cenicienta

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Llum cenicienta
Reflex de la llum cenicienta.
La part obscura de la cara visible de la Lluna, allumenada per la llum cenicienta.
La llum cinérea de la Lluna vista des de la Terra durant la fase de lluna nova

La llum cenicienta és la llum dèbil que allumena la part del disc llunar no banyat per la llum solar, sense la qual seria invisible des de la Terra. Eixe dèbil allumenament de la part obscura de la Lluna correspon a la llum procedent del Sol que reflectix la superfície allumenada de la Terra.

És sobretot perceptible durant els primers i els últims dies del cicle llunar, quan la part de la Lluna allumenada pel Sol apreciable des de la Terra és molt chicoteta o inapreciable, o si la lluna està en fase de lluna nova. Llavors, casi tot el disc terrestre visible des de la Lluna és banyat per la llum solar i reflectix part d'eixa llum cap al nostre satèlit (l'albedo de la Terra és 0,39). En suma, la llum cenicienta és, en el sol llunar, lo que la llum de la Lluna és per a nosatres poc abans, durant, o poc despuix del plenilunio. Com la Terra és molt major que la Lluna, esta es beneficia d'un allumenament nocturn tan intensa que correspon al resplandor crepuscular que, en el nostre planeta, precedix a l'arribada de la nit.[1][2][3]

Des de la Lluna, la Terra s'observa en una fase inversa a la de la pròpia Lluna, és dir: quan la Lluna està en Lluna plena, la Terra es voria en "Terra nova"; quan la Lluna està en quarto creixent, la Terra es voria en quart menguante. Açò explica per qué les millors condicions per a vore la llum cenicienta es produïxen quan la Lluna està terminant de minvar o començant a créixer puix, des de la Lluna, la Terra es veu casi totalment allumenada. Este efecte és més notori quan és hivern en l'hemisferi nort i la neu i el gèl de les latitut septentrionals aumenten l'albedo de la Terra.[4]


Referències

  1. ↑ Guillemin, a. (1869). Imprenta Nacional (ed.). Elements de cosmografǐa,obra traduïda al castellà (en espanyol), Santiago de Chile: Llibreria Central d'Augusto Raymod, p. 123-124. Consultat el 31 de març de 2017.
  2. ↑ Comellas, José Luis (2002). Guia del firmament, 7a edició, Madrit: Edicions Rialp, S.A., p. 113. ISBN 84-321-1976-8. Consultat el 31 de març de 2017.
  3. ↑ Nylor, John (2005). Caigut del cie.lo. Guia per a observar el fimamento de dia i de nit (en espanyol), Madrit: Edicions Akal, S.A., p. 193-194. ISBN 84-460-2268-0. Consultat el 31 de març de 2017.
  4. ↑ Naylor, John (8 de setembre de 2005). Caigut del cel (en es), Edicions AKAL. ISBN 9788446022688. Consultat el 7 de novembre de 2017.