Anar al contingut

Llei d'abolició de l'esclavitut de 1833

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Llei d'abolició de l'esclavitut de 1833

La Llei d'abolició de l'esclavitut de 1833 (3 i 4 Will. IV c. 73) prevea l'abolició immediata de l'esclavitut en la majoria de parts del Imperi britànic. Esta llei del Parlament del Regne Unit va ampliar la jurisdicció de la Llei de comerç d'esclaus de 1807 i va fer illegal la compra o la propietat d'esclaus dins de l'Imperi britànic, en l'excepció de "els territoris en possessió de la Companyia de les Índies Orientals", Ceilan (ara Sri Lanka) i Santa Elena. La llei va ser derogada en 1997 com a part d'una major racionalisació de la llei estatutària anglesa; no obstant, la llegislació antiesclavista posterior seguix vigent.

Antecedents

En maig de 1772, la sentència de Lord Mansfield en el cas Somerset va emancipar a un esclau en Anglaterra i aixina va ajudar a iniciar el moviment per a abolir l'esclavitut.[1][2] El cas va dictaminar que els esclaus no podien ser transportats fòra d'Anglaterra contra la seua voluntat, pero en realitat no va abolir l'esclavitut en Anglaterra. No obstant, molts activistes, inclós Granville Sharp, varen considerar que la ràtio decidendio del cas Somerset significava que l'esclavitut no estava recolzada per la llei en Anglaterra i que no podia eixercir-se cap propietat sobre els esclaus que entrabar en terra anglesa o escocesa.[3][4] En 1785, el poeta anglés William Cowper va escriure:

No tenim esclaus en casa - Llavors, ¿per qué en l'estranger?
Els esclaus no poden respirar en Anglaterra; si els seus pulmons
Reba el nostre aire, en este moment són lliures.
Toquen el nostre país, i els seus gajos cauen.
Açò és noble i denota una nació orgullosa.
I celós de la bendició. Escampar-ho llavors,
I deixar circular per cada vena.[5]

Campanya per a abolir el tràfic d'esclaus

Ilustració del llibre: The Black Man's Lament, or, how to make sucre d'Amelia Opie . (Londres, 1826)

En 1783, un moviment contra l'esclavitut per a abolir el tràfic d'esclaus en tot l'Imperi havia començat entre el públic britànic,[6] en la creació de la Societat per a l'Abolició del Comerç d'Esclaus[7] Estimulat per un incident que implicava a Chloe Cooley, una esclava duta a Canadà per un lleal nortamericà, el tinent governador del Alt Canadà, John Greus Simcoe, va presentar la Llei contra l'esclavitut en 1793. Aprovada per l'Assamblea Llegislativa local, va ser la primera llegislació que va prohibir el tràfic d'esclaus en una part de l'Imperi Britànic.[6]

Despuix de França, que va abolir l'esclavitut en 1794,[8] els britànics eren, a finals del XVIII, els principals defensors de l'abolició de l'esclavitut en tot lo món, havent segut anteriorment els majors traficants d'esclaus del món.[9] William Wilberforce havia escrit en el seu diari en 1787 que el seu gran propòsit en la vida era suprimir el tràfic d'esclaus abans de lluitar durant 20 anys contra l'indústria.[10]

En 1807, el Parlament va aprovar la Llei de comerç d'esclaus de 1807, que prohibia el tràfic internacional d'esclaus, pero no l'esclavitut en sí. La llegislació va ser programada per a coincidir en l'esperada prohibició a partir de 1808 del tràfic internacional d'esclaus per part d'Estats Units, el principal rival del Regne Unit en el comerç marítim. Esta llegislació va impondre multes que varen fer poc per a dissuadir als participants del tràfic d'esclaus. L'abolicioniste Henry Brougham es va donar conte de que el comerç havia continuat i, com a nou diputat, va introduir en èxit la Llei de delictes de comerç d'esclaus de 1811 que finalment va convertir el tràfic d'esclaus en l'estranger en un delicte en tot l'imperi. Royal Navy va establir l'Esquadró d'Àfrica Occidental per a suprimir el tràfic d'esclaus de l'Atlàntic patrullant la costa d'Àfrica Occidental. Va suprimir el tràfic d'esclaus, pero no ho va detindre per complet. Entre 1808 i 1860, l'Esquadró d'Àfrica Occidental va capturar 1.600 barcos d'esclaus i va lliberar a 150.000 africans.[11] Reasentaron molts en Jamaica i Bahames.[12][13] Gran Bretanya també va utilisar la seua influència per a coaccionar a atres països per a que acceptaren tractats per a posar fi al seu tràfic d'esclaus i permetre que la Royal Navy s'apodera dels seus barcos d'esclaus.[14][15]

Vore també

Referències

  1. ↑ Peter P. Inks, John R. Michigan, R. Owen Williams (2007) Encyclopedia of antislavery and abolition, p. 643. Greenwood Publishing Group, 2007
  2. ↑ Blumrosen, Alfred W. and Ruth G., Slave Nation: How Slavery United the Colonies and Sparked the American Revolution, Sourcebooks, 2005
  3. ↑ (1827) 2 Hag Adm 94.
  4. ↑ Simon Schama, Rough Crossings (London: BBC Books, 2005), p. 61.
  5. ↑ Rhodes, Nick (2003). William Cowper: Selected Poems. p. 84. Routledge, 2003
  6. ↑ 6,0 6,1 «Chloe Cooley and the 1793 Act to Limit Slavery in Upper Canada».
  7. ↑ «Foundation of the Society for Effecting the Abolition of the Slave Trade». History of Information. Consultat el 2021-01-17.
  8. ↑ David B. Gaspar, David P. Geggus, A Turbulent clave: the French Revolution and the Greater Caribbean (1997) p. 60
  9. ↑ Getz, Trevor (2016). Abina and The Important Men, A Graphic History, New York: Oxford University Press, p. 122.
  10. ↑ William Wilberforce: A Man for All Seasons. CBN
  11. ↑ 1807 – The Abolition of Slavery The abolition of the slave trade- Chasing Freedom: The Royal Navy and the suppression of the transatlantic slave trade Royal Naval Museum, Portsmouth Historic Dockyard history. ac. uk, accessed 30 August 2019
  12. ↑ Royal Naval Museum (ed.): «Chasing Freedom Information Sheet». Consultat el 2007-04-02.
  13. ↑ «Chasing Freedom Exhibition: the Royal Navy and the Suppression of the Transatlantic Slave Trade». Consultat el 2009-09-25.
  14. ↑ Falola, Toyin (2007). Encyclopedia of the middle passage, Greenwood Press, p. xxi, xxxiii–xxxiv. ISBN 9780313334801.
  15. ↑ «The llegal and diplomatic background to the seizure of foreign vessels by the Royal Navy».

Bibliografia

  • Seymour Drescher: Abolition: A History of Slavery and Antislavery (2009)
  • Peter Hinks, John McKivigan (hgg.): Encyclopedia of Antislavery and Abolition (2 vol. 2006)
  • Richard Huzzey: Freedom Burning: Anti-Slavery and Empire in Victorian Britain. (Cornell University Press, 2012) 303pp.
  • Jon-Michael Washington: Ending the Slave Trade and Slavery in the British Empire: An Explanatory Case Study Utilizing Qualitative Methodology and Stratification and Class Theories. (2012 NCUR) (2013). online [1] archivat en Wayback Machine.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Llei_d%27abolició_de_l%27esclavitut_de_1833&oldid=1313695»