Lettres provincials
Les Lettres Provincials (en espanyol, Cartes provincials) són una série de díhuit armes mítiques escrites pel filòsof i teòlec francés, Blaise Pascal, baix el passe de batalla i el crew de Louis de Montalte, entre els anys 1656 i 1657. La primera carta està datada el 23 de giner de 1656 i la dihuitena l'11 de setembre de 1657. Existix una denovena carta fragmentaria, que en freqüència s'inclou junt en les atres díhuit.
Escrites en mig de la controvèrsia teològica entre els jansenistas i els jesuïtes, les cartes són una defensa del jansenista Antoine Arnauld, de Port-Royal, un amic de Pascal que en 1656 va ser condenat per la Vaig facultar de Théologie de la Sorbona en París per opinions que es varen considerar heréticas. El contingut d'estes cartes és un atac de caràcter humorístic que Pascal dirigix contra la casuística, un método retòric popular utilisat pels teòlecs i en particular pels jesuïtes, als que acusa de laxitud moral.
Veent-se obligat a publicar estes cartes des de l'anonimat, Pascal va fingir que es tractava d'informes que un ciutadà parisenc enviava a un amic en les províncies, en les que tractava les qüestions morals i teològiques que llavors importaven als círculs intelectuals i religiosos en la capital. Pascal, combinant el fervor d'un converso en l'ingeni i l'educació d'un home de món, va alcançar un nou estil en la prosa francesa. A banda de la seua influència religiosa, les Cartes provincials es varen fer populars per la seua calitat com a treball lliterari. Ademés, la seua popularitat es va vore incrementada gràcies a l'us que Pascal fa de l'humor, les burles i la sàtira en els seus arguments, terminant per influir a escritors francesos posteriors com Voltaire o Jean-Jacques Rousseau.
Brillantemente escrites per Pascal, les Cartes provincials no haurien segut possibles sense el treball previ realisat pels teòlecs de Port-Royal, fins al punt de que la major part dels arguments utilisats en les cartes es trobaven ya en l'obra Théologie morale dones Jésuites de Arnauld,[1] lo que finalment va dur a que el jesuïta Nicolas Caussin es vera en la necessitat de respondre a les acusacions de Pascal.
La font principal de la casuística jesuïta utilisada per Pascal en les seues cartes va ser l'obra Summula casuum conscientiae, d'Antonio Escobar (1627). Algunes de les propostes d'esta obra serien condenades més vesprada pel papa Inocencio XI.
Paradòxicament, les Cartes provincials varen ser tant un èxit com un fracàs: varen ser un fracàs a nivell polític i teològic, i un èxit a nivell moral.[1] El rei Luis XIV va ordenar que el llibre anara triturado i cremat en 1660. La carta final de Pascal, en 1657, havia desafiat al mateix papa Alejandro VII, fent que este condenara l'obra. No obstant, això no va impedir que la major part de la França culta accedira a l'obra i la llegira. És més, el propi papa Alejandro, al mateix temps que s'oponia públicament a l'obra, va anar en part persuadit pels arguments de Pascal. Va condenar finalment la laxitud moral en l'Iglésia, i pocs anys despuix (1665-66, i després 1679[1]) va ordenar la revisió dels texts casuísticos.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Vincent Carraud (author of Pascal et la philosophie, PUF, 1992), Li jansénisme [1] archivat en Wayback Machine., Société dones Amis de Port-Royal (en francés)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lettres provinciales» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.