L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La canal de Mancorbo en els Picos d'Europa

La Canal de Mancorbo en els Picos d'Europa és una obra realisada pel pintor paisajista d'orige belga pero heretat en Espanya Carlos de Haes en 1876. Este llenç representa el culmen del paisage realiste en Espanya que va ser creat durant l'etapa de madurea de l'artiste a on dominava a la perfecció les tècniques pictòriques, suponent la transformació del gènero i convertint-se, ademés, en l'obra més important de l'artiste. Es va introduir, en la mà de Haes, una nova manera més fidedigna de representar la naturalea, llunt de les escenes idealisades dels romàntics pero sense alluntar-se de lo poètic.[1]

La canal de Mancorbo en els Picos d'Europa

L'obra es va expondre en l'Exposició Nacional de Belles arts de 1876, en plena fama del pintor i més vesprada va ser comprada per l'Estat per a colocar-ho en el Museu Nacional de Pintura i Escultura, actual Museu del Prat, de Madrit, encara que en 1899 va ser enviat al recent constituït Museu d'Art Modern, en el qual va permanéixer fins a 1971, en que va retornar definitivament al Prat.[2]

El paisage realiste en Espanya

Durant el XIX, el gust artístic en Espanya es decantava per la pintura de història, religiosa i de gènero quedant el paisage relegat a un segon pla com una mera decoració en parets i mobles, encara que va ser molt practicat per les dònes en considerar-ho idòneu per a elles. Ademés, mai va tindre una bona consideració entre alguns artistes en pensar que la pràctica de la pintura de paisage no necessitava de l'habilitat del dibuix. La característica principal d'este gènero era el treball inicial en esbossos a l'oli i elaborats a plain air, pero al contrari que els impressionistes, estos paisages eren acabats en l'estudi. Encara que és cert que el treball a l'aire lliure s'inicia en esta época, ya en el XVIII la pintura veneciano de la veduta intentava representar eixe realisme a través de la cámara oscura, inclús la pintura de història usava estos mateixos recursos per a les seues escenes. Alguns artistes d'eixos anys, com Joseph Venet i Pierre-Henri de Valaenciannes, també recomanaven la pràctica de la pintura al natural com una forma de deprendre a plasmar els distints efectes de contraluces i els canvis cromàtics produïts per estos.[3]


Poc a poc va ser aumentant el gust gràcies a la nova burguesia que necessitava delectar-se en la bellea, pero serà en l'Exposició Nacional de Belles arts de 1858 a on el paisage realiste va començar el seu periple. A açò cal agrair-li a Carlos de Haes i a la seua obra Vista presa en les rodalies del Monasteri de Pedra en el que va guanyar el certamen representant un escenari real, alluntant-se aixina de les imàgens idealisades del romanticisme.[4][5] No obstant, un any abans ya es predia en l'exposició d'un atre dels seus llenços, Vista del Palau Real des de la Casa Camp que va presentar per a la càtedra en la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando.[6] Els referents d'este nou panorama varen ser els artistes anglesos que varen viajar a Espanya en busca de nous ambients, com ho varen fer David Rober i Jonh Frederick Lewis o els francesos en personalitats com Joseph Venet, citat anteriorment, pero lo que va marcar al gènero varen ser les influències aplegades dels flamencs i holandesos que, des de el XVII, ya mostraven un caràcter molt més empíric sobre l'escena paisagística es tractava. També el paisage clasicista de Poussin i Carracci varen ser rellevants per a este nou gènero.[7]

Anys despuix incontables pintors varen seguir els passos de Haes atrets per l'encant d'una naturalea més sincera i objectiva, especialment a partir de la seua etapa com a professor en l'Acadèmia des de 1860. Ací va aportar un nou sistema pedagògic per a l'aprenentage del paisage per mig d'eixides als parages de la geografia espanyola en l'objectiu de practicar el dibuix a l'aire lliure i saber plasmar els distints efectes de la llum en l'orografia, com indicaven Joseph Venet i Pierre-Henri de Valaenciannes, pero també va ensenyar una nova forma d'interpretar la naturalea per a poder apreciar lo espiritual darrere d'ella. No es tractava de representar una visió fidedigna de la realitat sino d'obtindre un nou punt de vista sobre la vida i lo que la rodeja introduint-se en els misteris de l'entorn.[8][9]

Els canvis que varen sorgir no varen anar solament artístics, sino també va implicar un chicotet alvanç cap a la modernitat en Espanya, cada volta més prop de lo científic a partir de la segona mitat de el XIX.[10]

Anàlisis de l'obra

En la década dels 70, l'obra de Haes evoluciona de tal manera que crea noves composicions i desenrolla un millor domini de la tècnica. Deixarà arrere els tons pardos per uns atres més lluents, propencs als blaus i grisos, en la finalitat de buscar paisages més lluminós. Ademés utilisarà una pinzellada molt empastada i individualisarà cada volta més els elements presents en l'escena.[11]

La localisació de l'escena es troba en l'ala baixa del Massiç de Ándara situat en la zona oriental dels Picos d'Europa, en la comarca de Liébana sobre el poble d'Argüébanes, Cantàbria a on es presenta un pic central al fondo flanquejat per dos ales montanyoses colocades en primer pla i cobertes per un cel blau en alguns núvols, estructurat per llínees diagonals. Per a marcar la profunditat del paisage, l'artiste utilisa un recurs procedent dels seus predecessors flamencs en el qual realisa chicotetes pinzellades de llum en distints plans, dirigint la mirada cap al pic montanyós del fondo. D'esta manera observem la seua gran habilitat en la llum i la perspectiva per mig de chicotetes degradació de llums i ombres que matisen les formes. Ho podem observar en la zona ensombrecida del primer pla, a on cada u dels seus elements estan perfectament detallats. Les parts rocoses es resalten encara més per mig dels traços i els colors ben definits, modelats en toc de llum que resplandecen les superfícies. Açò s'aprecia en el pic del fondo pintat en molta minuciositat. Eixa lluntea es destaca ademés en l'us dels blaus, grisos i dorats en la part d'arrere. En la part baixa de l'ala de l'esquerra, en la zona en ombra, s'observen les figures en miniatura d'un pastor en vàries vaques que accentuen la monumentalitat del paisage, un element ya utilisat pels romàntics per a mostrar l'immensitat de la naturalea davant l'insignificança del home i en el que dona un toc pintoresc, utilisat anteriorment per Haes en els seus primers llenços.[12]

 
Esbós per a la Canal de Mancorbo en els Picos d'Europa, 1874, 33 cm x 23 cm, colecció particular


Haes pintava els seus esbossos i estudis en prou rapidea i usant una pinzellada violenta, captant en millor precisió els canvis atmosfèrics i lumínicos que es van produint. Un d'eixos apunts que va utilisar com a base per a l'obra és un oli sobre taula que va realisar en 1874, en un dels varis viages que va realisar cap als Picos d'Europa acompanyat dels seus alumnes Aureliano de Beruete i José de Entrala. Varen deure quedar fetillats per la naturalea que allí varen vore, puix s'han arreplegat varis dibuixos i esbossos de la zona que podem trobar en el Museu del Prat.[13][14] Com indiquen els nous estudis, este no va ser el seu primer viage a este parage sino que va ser en 1871 gràcies als escrits de Beruete, per lo que ya ho dominava de davant mà.[15] Entre este esbós i el quadro hi ha una diferència de dos anys lo que indica el treball llent i minuciós que realisava en l'estudi i si les comprovem es poden destacar algunes llaugerea, com els arbres de la part esquerra, que no afecten a l'estructura del paisage. Ademés, l'artiste conseguix colocar l'escena de tal manera que es presente a l'espectador com una image harmònica que invita a una contemplació relaixada.[16]

Per lo tant, l'obra de Haes destaca per les seues detallismes en la finalitat de ser els més realiste possible, solament factible en la millor destrea tècnica, cada volta més depurada.[17] Aixina mateix, les numeroses eixides cap a estos parages naturals varen incorporar en l'artiste una excelent capacitat per a captar tots els efectes de contraluces, en distintes hores del dia i els canvis cromàtics que provoquen en el terreny. D'alguna forma, els seus quadros s'acosten més al positivisme del tercer quarto de el XIX posat que desenrollava el seu treball com si d'un geòlec, geógrafo o botànic es tractara en intentar representar fins a l'últim detall, donant d'esta manera protagonisme a tots els elements del paisage.[5]

Referències

  1. ↑ Baró; Díez, {{{nom2}}} (2007). «Pintura», El sigle XIX en el Prat., Madrit: Museu Nacional del Prat, p. 281.
  2. ↑ Gutierrez Marquez (2002). «Biografia i trayectòria artística», Carlos de Haes (1826-1898), Santander: Fundació Marcelino Botí, p. 103.
  3. ↑ Baró (2002). «El paisage en Espanya en l'el sigle XIX», Carlos de Haes (1826-1898), Santander: Fundació Marcelino Botí, pp. 15-17.
  4. ↑ Baró (2002). Óp.cit, p. 17.
  5. ↑ 5,0 5,1 Baró (2007). «Pintura i escultura espanyola del sigle XIX en la Colecció del Prat», El sigle XIX en el Prat, Madrit: Museu Nacional del Prat, p. 64.
  6. ↑ «Carlos de Haes, impulsor i renovador del paisage realiste en Espanya».Ars bilduma. Revista del Departament de Història de l'Art i Música de l'Universitat del País Vasc.(0)
  7. ↑ Baró (2002). «El paisage en Espanya en el sigle XIX», Carlos de Haes (1826-1898), Santander: Fundació Marcelino Botí, p. 19.
  8. ↑ Díez (2002). «Els discípuls de Haes i la seua repercussió publica. Les chafades del mestre», Carlos de Haes (1826-1898), Santander: Fundació Marcelino Botí, p. 131.
  9. ↑ (1996) Carlos de Haes. Un mestre del paisage realiste del sigle XIX. Exposició del 28 de maig al 28 de juny de 1996, Centre d'Exposicions i Congressos de Saragossa, Saragossa: Ibercaja, pp. 25-26.
  10. ↑ Baró (2007). «Pintura i escultura espanyola en el sigle XIX en la Colecció del Prat», El sigle XIX en el Prat, Madrit: Museu Nacional del Prat, p. 64.
  11. ↑ Gutierrez Marquez (2002). «Biografia i trayectòria artística», Carlos de Haes (1826-1898), Santander: Fundació Marcelino Botí, pp. 96-97.
  12. ↑ Baró; Díez, {{{nom2}}} (2007). «Pintura», El sigle XIX en el Prat, Mradid: Museu Nacional del Prat, p. 281.
  13. ↑ Baró; Díez, {{{nom2}}} (2007). Óp.cit, p. 282.
  14. ↑ Gutierrez Marquez (2002). «Biografia i trayectòria artística», Carlos de Haes (1826-1898), Santander, pp. 99-100.
  15. ↑ Gutierrez Marquez (2002). Carlos de Haes en el Museu del Prat. 1826-1898, Madrit: Museu Nacional del Prat, p. 37.
  16. ↑ Gutierrez Marquez (2002). «Catàlec», Carlos de Haes (1826-1898), Santander: Fundació Marcelino Botí, p. 262.
  17. ↑ (1996) Carlos de Haes. Un mestre del paisage realiste del sigle XIX. Exposició del 28 de maig al 28 de juny de 1996, Centre d'Exposicions i Congressos de Saragossa, Saragossa: Ibercaja, p. 27.

Bibliografia

  • Baró, Javier; Díez, José Luís, eds. (2007). El sigle XIX en el Prat. Madrit: Museu Nacional del Prat.
  • Díez. José Luís, ed. (2002). Carlos de Haes (1826-1898). Santander: Fundació Marcelino Botí.
  • Gutierrez Marquez. Ana (2002). Carlos de Haes en el Museu del Prat. 1826-1898. Madrit: Museu Nacional del Prat.
  • Carlos de Haes. Un mestre del paisage realiste del sigle XIX. Exposició del 28 de maig al 28 de juny de 1996, Centre d'Exposicions i Congressos de Saragossa. Saragossa: Ibercaja. 1996.
  • Vives Casas. Francisca. (2010). "Carlos de Haes, impulsor i renovador del paisage realiste en Espanya". En Ars bilduma: Revista del Departament de Història de l'Art i Música de l'Universitat del País Vasc (0), pp. 115-120.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=La_canal_de_Mancorbo_en_els_Picos_d%27Europa&oldid=1419779»