Joc no cooperatiu
En teoria de jocs, un joc no cooperatiu és un els jugadors del qual prenen decisions independentment per al seu benefici personal, la qual cosa no impedix que en alguns casos dita presa de decisions puga favorir-los a tots, com és lo que es busca en els jocs cooperatius.
Característiques
[editar | editar còdic]La menció més coneguda de la teoria de jocs no cooperatius es va fer en l'artícul de 1951 de John Nash en la revista Annals of Mathematics. Els equilibris de Nash, de fet, a sovint es denominen "equilibris no cooperatius".[1]
Segons Tamer Başar en Lecture Notes on Senar-Cooperative Game Theory, un joc no cooperatiu requerix especificar:
- el número de jugadors;
- les possibles accions disponibles per a cada jugador, i qualsevol restricció que se'ls puga impondre;
- la funció objectiu de cada jugador que intenta optimisar;
- en qualsevol moment ordenar l'eixecució de les accions si els jugadors poden actuar més d'una volta;
- qualsevol adquisició d'informació que tinga lloc i cóm l'informació disponible per a un jugador en cada moment depén de les accions passades d'atres jugadors, i;
- si hi ha un jugador l'acció del qual és el resultat d'un event provabilístic en una distribució fixa coneguda.[2]
Anàlisis
[editar | editar còdic]Els jocs no cooperatius s'analisen generalment a través del marc de la teoria de jocs no cooperatius, que tracta de predir les estratègies individuals i els beneficis dels jugadors i trobar els equilibris de Nash.[3] S'opon a la teoria dels jocs cooperatius, que se centra en predir qué grups de jugadors ("coalicions") es formaran, les accions conjuntes que prendran els grups i els beneficis colectius resultants. La teoria dels jocs cooperatius no analisa la negociació estratègica que ocorre dins de cada coalició i afecta la distribució del pagament colectiu entre els membres.
La teoria de jocs no cooperatius proporciona un enfocament de baix nivell, ya que modela tots els detalls procedimentals del joc, mentres que la teoria de jocs cooperatius solament descriu l'estructura, les estratègies i els beneficis de les coalicions. La teoria de jocs no cooperatius és, en este sentit, més inclusiva que la teoria de jocs cooperatius.[4]
També és més general, ya que els jocs cooperatius poden analisar-se utilisant els térmens de la teoria de jocs no cooperatius. Quan es dispon d'arbitrage per a fer complir un acort, eixe acort queda fòra de l'alcanç de la teoria no cooperativa: pero pot ser possible establir supòsits suficients per a comprendre totes les estratègies possibles que els jugadors poden adoptar en relació en l'arbitrage. Alternativament, pot ser possible descriure a l'àrbit com una part de l'acort i modelar els processos rellevants i els pagaments de manera adequada.[5]
En conseqüència, seria desijable que tots els jocs s'expressen en un marc no cooperatiu. Pero en molts casos es dispon d'informació insuficient per a modelar en precisió els procediments formals disponibles per als jugadors durant el procés de negociació estratègica. També pot passar que el model resultant seria d'una complexitat massa alta per a oferir una ferramenta pràctica en el món real. En tals casos, la teoria de jocs cooperatius proporciona un enfocament simplificat que permet l'anàlisis del joc en general sense tindre que fer cap suposició sobre el poder de negociació.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Home | Rensselaer at Work». ewp.rpi.edu. Consultat el 2021-06-21.
- ↑ Başar, Tamer (26 January 2010). "Lecture Notes on Senar-Cooperative Game Theory" (PDF). Hamilton Institute and CTVR in Trinity College, Dublin, Ireland..
- ↑ A Course on Cooperative Game Theory, Cambridge University Press, pp. 206–226. ISBN 978-1-107-05879-8.
- ↑ Chandrasekaran, R. "Cooperative Game Theory".
- ↑ Brandenburger, Adam. "Cooperative Game Theory: Characteristic Functions, Allocations, Marginal Contribution".
it:Teoria dei giochi#Giochi senar cooperativi
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Juego no cooperativo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.