Intore

El intore és una dansa guerrera originària de la regió dels Grans Llacs d'Àfrica, principalment de Ruanda i Burundi . Convertit en ballarí professional, abans de l'época colonial era un jove combatent d'èlit educat en la cort del mwami o per caps, per a els qui les danses guerreres formaven part del seu entrenament militar. A pesar del context canviant, el Intore seguix sent un símbol poderós, invocat per estratègies comercials, turístiques i ideològiques.

Etimologia

Intore deriva de gutora («prendre») o gutorana («arreplegar, elegir») en llengua kiñaruanda. Per lo tant, són «els millors».

Història

Erro al crear miniatura:

Ballarins de Ruanda (1929-1937)

En la Ruanda precolonial, els Intore eren cossos de jóvens guerrers seleccionats, entrenats i educats per a servir al mwami o als caps locals. Es creu que esta pràctica es va instaurar a principis del sigle XVI, quan el mwami Mukobanya (Kigeli I) va demanar als principals caps que enviaren als seus fills a la cort. El itorero és l'institució que s'encarrega d'ells durant varis anys. Els intore reben allí una formació intensiva i molt completa: poesia, art de la alabanza, dansa, defensa personal, autocontrol, lluita, llançament de javalina, carrera, gusimbuka (una forma de bot d'altura molt espectacular). Des dels dotze anys, els chiquets somien en alcançar el codiciat estatus de intore, que és un "elegit".

Els escrits de viagers europeus sugerixen que els intore eren necessàriament tutsis. No obstant, els hutus i els twa no varen ser exclosos.

En l'arribada dels alemans i els belgues, les tensions entre els regnes es varen aliviar, les milícies es varen desmantellar i, en la década de 1950, segons el pare blanc Marcel Pauwels, la popularitat de les danses intore va semblar disminuir. La majoria dels caps i missions finalment les varen abandonar, i solament varen quedar les del mwami en Nyanza i la de la regna mare en Shyogwe.

El Ballet Nacional de Ruanda ( Urukereza ) va ser creat en 1974 en Nyanza, la capital real, que va seguir sent la seua sèu fins a 1994.

El intore està inscrit en la LlistaRepresentativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de l'UNESCO en 2024.

Vestimenta i atributs

El Intore du un tocat en forma de cabellam llarc, feta de fibres vegetals, banana o sisal ( umugana ), un tahalí brodat en contes, un taparrabos de pell de serval o lleopart ( inkindi ), en flocs als costats.

En la seua mà dreta sosté una llança (icumu ) i, en l'esquerra, un chicotet escut de fusta pintat en motius geomètrics( ingabo )

Els ballarins estan acompanyats per percussions i, a voltes, menuts instruments de vent.

La posada en escena no ha canviat molt, pero ya en 1959 el pare Pauwels va notar una evolució. La vestimenta dels Intore es va tornar molt més atractiva gràcies a les teles que varen reemplaçar el cuiro i als contes de colors lluents i variats. En el passat, els Intore provablement no les usaven, ya que eren rares i cares, sino amulets, closques o algunes polseres.

• 
  Diadema (Burundi).
• 
  Polsera (Burundi, Museu Real d'Àfrica Central ).
• Erro al crear miniatura:
  Brassard (Burundi, Museu Real d'Àfrica Central ).
• Erro al crear miniatura:
  Campanes en cascabeles (Museu Real d'Àfrica Central) .
• Erro al crear miniatura:
  Versió moderna (Ballet Nacional de Ruanda).

Representacions

Erro al crear miniatura:

Fernand Allard l'Olivier, Els Lévriers de Musinga(1924).

Els ballarins, de la mateixa manera que els guerrers, varen inspirar notablement a pintors africanistas belgues, com Fernand Allard l'Olivier (1883-1933), André Hallet (1890-1959) o Marthe Molitor (1904-1994).

A principis de la década de 1950, l'aerollínia Sabena, en l'objectiu de promocionar el Congo Belga com a destí turístic, va elegir a un ballarí ruandés per a ilustrar un cartell. De fet, l'emblemàtic cabellam ondulat del ballarí ruandés a voltes s'utilisa indiscriminadament en materials publicitaris.

Més allà de la seua explotació comercial, la figura del Intore també és central en qüestions ideològiques. En la década de 2000, la tradició del Itorero va ser revixcuda, inclús instrumentalizada, pel règim del president Paul Kagame, que va buscar reinstaurar un sistema d'entrenament militar precolonial per a reforçar la seua llegitimitat. La reactivació forçada d'este cult militar, en nom de la reconstrucció i la reconciliació, preocupa als opositors tant en Ruanda com en la diàspora. Per la seua banda, el director de cine ruandés Eric Kabera va estrenar en 2014 un llarcmetrage documental, Intore, que va guanyar un premi a l'any següent com " millor película humanitària » de la International Film Festival Federation (IFFF), en el que mostra cóm l'art, la música i la dansa, combinats en la resiliencia de la nova generació, varen permetre al país recuperar la seua identitat, que havia segut destruïda pel genocidi.

Apèndixs

Bibliografia

• (anglés) Julius O. Adekunle, Culture and customs of Rwanda, Greenwood Press, Westport, Conn., 2007, XIX-164 p. ISBN 978-0-313-33177-0
• (anglés) John Bele, Imagined Olympians: Body Culture and Colonial Representation in Rwanda, University of Minnesota Press, 2002, 277 p. ISBN 9780816633869
• Jan-B. Cuypers, L'Habillement du Rwanda ancien : typologie et technologie dones vêtements, perspectives historique et sociale et catalogue du Musée national du Rwanda, Musée royal de l'Afrique centrale, Tervuren, 2004, 206 p. ISBN 90-75894-53-8
• Jos Gansemans, Els instruments de musique du Rwanda : étude ethnomusicologique, Musée royal de l'Afrique centrale, Tervuren, 1988, 361 p. ISBN 90-6186-276-0
• Jean-Noël Maquet, « Changwe yetu ! », in Revue congolaise illustrée, no 8, août 1958, Plantilla:Abréviation discrète 24-26, [lire en ligne]
• (anglés) Karim Ndayizeye et Clément Nzisabira, Problems encountered when translating Kirundi cultural expressions: the case of Intŏre performing related terms into English, Université de Ngozi (mémoire)
• Jean-Baptiste Nkulikiyinka, « Introduction à la danse rwandaise traditionnelle », in Annales dones sciences humaines (Tervuren), 166, 2002, 336 p., compte-rendu d'Hélène Dumas in Cahiers d'études africaines, 2006, no 181, Plantilla:Abréviation discrète 234-238, [lire en ligne]
• Marcel Pauwels, « Jeux et divertissements au Rwanda », in Annali Lateranensi, XXIV, 1960, Plantilla:Abréviation discrète 219-363.

• Marthe Molitor, Gaston-Denis Périer (1879-1962), Albert Gille, Danseurs du Ruanda : dix planches en couleurs, Edition dones artistes, Bruxelles, 1952, 19 p.
• Thomas Riot, « Pratiques du corps, ethnicité et métissages culturels dans li Rwanda colonial (1945-1952) », in Cahiers d'études africaines, 4/2008, no 192, Plantilla:Abréviation discrète 815-834, [lire en ligne]
• (en kiñaruanda) Beata Maria Shyaka, Danses rwandaises traditionnelles dones Intore, 1925-1959, Éditions de l'Université nationale du Rwanda, Kigali, 2013, 466 p.
• (holandés) Albert Van Hoeck, « De Ntore van Ruanda », in Band, no 5, mai 1958, Plantilla:Abréviation discrète 199-203

Filmografia

• Intore, entre la dansa i l'art de la guerra, curtmetrage documental de Aristide Muco i Aristide Katihabwa, Burundi, 2014, 29 min (disponible complet en YouTube [1] ).
• Burundi 2013 Ballarins guerrers Intoré (1 min 11).
• Danses Intore de Ruanda, filmades a principis dels anys 50 per A. Vincke (professor de l'ateneu de Costermansville ), en els tossals sobre Shangugu ( 3 min 45 ).

Artículs relacionats

• Cultura de Ruanda
• Cultura de Burundi
• Tambors de Burundi