Interruptor endocrino

Un interruptor endocrino, també cridat disruptor endocrino, disruptor hormonal o alterador endocrino (en anglés, endocrine disruptor o endocrine disrupting chemical [EDC]), és una substància química, aliena al cos humà o a l'espècie animal a la que afecta, capaç d'alterar l'equilibri hormonal dels organismes d'una espècie, és dir, de generar l'interrupció d'alguns processos fisiològics controlats per hormonas, o de generar una resposta de major o menor intensitat que lo habitual.

Són molt numerosos i posseïxen estructures molt variades. Tenen orige natural o artificial, i poden actuar a dosis molt baixes sobre una gran diversitat d'organismes. No obstant, normalment, en parlar d'interruptors endocrinos nos referim a substàncies contaminants, que poden provocar infertilitat o inclús canvis de sexe en peixos i invertebrats. En els sers humans no tenen un efecte tan radical, pero sí afecten a la fertilitat i poden provocar chicotetes deformacions com genitalés ambigus o criptorquidia.

La comunitat científica alerta de que els composts químics de naturalea artificial interferixen en els sistemes metabòlics humà i animal, alterant tant el creiximent com la reproducció i causant malalties com el càncer.

Un operari fumiga la ribera d'un riu en DDT en 1958, per a erradicar els mosquits que difonien la malaria. Este insecticida va ser prohibit en 1972.

Antecedents

Des de l'aparició del llibre "Primavera silenciosa", de Rachel Carson, s'ha pres consciència dels efectes profunts i deletéreos que podrien eixercir certes substàncies sobre el mig ambient, i que la salut humana està inextricablemente unida a la salut ambiental. El terme "disruptor endocrino" (anglicisme procedent de endocrine disruptor) va ser falcat en 1991 en una conferència en Racine, Wisconsin impartida per Theo Colborn, llavors membre del World Wildlife Fund i de la W. Alton Jones Foundation. Apareix per primera volta en la lliteratura científica en un artícul de 1993, en el que s'establix que algunes substàncies difoses en l'ambient alteren o bloquegen els mecanismes endocrinos i una exposició a llarc determini pot provocar efectes permanents.

Entre les substàncies que alteren els equilibris endocrinos trobem: hormonas, alguns elements constitutius de les plantes(fitoestrógenos), pesticidas, composts usats en la fabricació de plàstics i artículs de consum, aixina com subproductes i residus industrials contaminants. El seu caràcter persistent i la seua facilitat de difusió els fa estar distribuïts per tot el planeta, per damunt de les divisions geogràfiques i polítiques.

Alguns fenomens ocorreguts en la segona mitat de el XX varen servir d'alerta sobre estos canvis: pèrdua de l'instint reproductor(àguiles calbes de Florida), esterilidad elevada i pèrdua de fertilitat en algunes espècies (inclús en humans descendix la calitat del semen), mortandades massives (llúdrias en els rius anglesos, focas del mar del Nort, delfinés del Mediterràneu), deformacions i mort primerenca d'eixemplars jóvens (pollets de gavinas en Norteamérica i d'aus de laboratori, caimanés de Florida), comportaments sexuals anormals (unions entre femelles en visonés de Míchigan o gavinas de Califòrnia) i disminució del sistema inmunitario d'espècies afectades per substàncies químiques molt variades, que apareixien en els aliments o l'entorn dels individus afectats (dioxinas, PCB, DDT,etc)

Estructura general dels PCB, policloruros de bifenilo.

Mecanismes d'acció

Han segut difícils d'estudiar pero es poden senyalar els mecanismes de suplantació, bloqueig o alteració de nivells:

1. Algunes substàncies mimetizan l'acció de les hormones confonent als seus receptors celulars. El DDT, PCB, PBB i alguns estrògens vegetals afecten aixina sobre els receptors estrogénicos, alterant les conductes sexuals i reproductives.
2. Atres substàncies actuen com antagonistas d'hormones del cos. antiestrógenos. El Vinclozolin o el DDE, un metabòlit de el DDT, actuen com antiandrógenos.
3. Modifiquen la síntesis i metabolisme d'hormones naturals per lo que modulen o interferixen els nivells fisiològics, elevant o disminuint les seues concentracions. És el cas dels fitoestrógenos (flavonas, isoflavonas, cumestanos, lignanos) i micoestrógenos (zeranol) que favorixen l'aparició de glándulas mamàries en machos.
4. Modifiquen els nivells dels receptors hormonals.

La teoria de la disrupción endocrina és el marc explicatiu en el que tractar d'explicar estos mecanismes. Esta teoria expon que l'exposició a baixa dosis de substàncies que interactuen en els receptors hormonals poden interferir en la reproducció, el desenroll i atres processos regulats hormonalment. ya que les hormones endógenas tenen nivells molt reduïts, és possible explicar que estes substàncies exógenas produïxquen efectes adversos sobre el sistema endocrino inclús si les dosis són tan baixes que no mostren el possible efecte tòxic d'algunes d'estes substàncies. En estos casos el mecanisme d'acció és distint del que els conferix el seu toxicitat.

Presencia de dioxinas en la llet de les mares alemanes. El descens observat a partir de 1989 es deu a l'aplicació de reglaments ambientals més protectors per a la salut humana i animal.