Anar al contingut

Identificació de partícules

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:CERNALICEExperiment.jpg
El detector ALICE del LHC és utilisat per a l'identificació de partícules

La identificació de partícules és el procés per mig del qual s'utilisa l'informació produïda pel pas d'una partícula per un detector de partícules para aixina determinar el seu tipo. L'identificació de partícules tracta de reduir les senyals de soroll de fondo i incrementar la resolució de les identificacions, i és essencial per a la realisació de molts anàlisis en els detectors de partícules.

Partícules carregades

[editar | editar còdic]

Les partícules carregades poden ser identificades per mig de numeroses tècniques. Totes elles estan basades en la mida del moment de la partícula en una cambra de rastreig combinada en les medicions de la seua velocitat per a aixina inferir la massa de la partícula carregada, i per lo tant la seua identitat.

Ionisació específica

[editar | editar còdic]

Les partícules carregades perden energia en la seua matèria per l'ionisació d'acort en una taxa basada en la seua velocitat. La pèrdua d'energia per unitat de distància és designada generalment de/dx. La pèrdua d'energia és medida be per detectors específics o be en cambres de rastreig que també permeten la medició de la pèrdua d'energia. La cantitat d'energia que es pert en una capa fina de material esta subjecta a grans fluctuacions, en lo que la determinació de de/dx fiables requerix un gran número de medicions. Les medicions individuals dels extrems d'alta i baixa energia són descartades.

Temps de vol

[editar | editar còdic]

Els analisadors o detectors de temps de vol determinen la velocitat de les partícules carregades per mig de la medició del temps que requerixen per a desplaçar-se entre el punt d'interacció fins a l'analisador de temps de vol, o entre dos analisadors. La capacitat de distinguir entre tipos de partícules disminuïx quan la velocitat de la partícula s'acosta al seu valor màxim possible, la velocitat de la llum, i per això és solament eficaç per a identificar partícules en un Factor de Lorentz reduït.

Detectors de Cherenkov

[editar | editar còdic]
Archiu:The MAGICTelescope at night.jpg
Els telescopis Cherenkov (en l'image, MAGIC) permeten detectar la radiació de Cherenkov de l'atmòsfera.

La radiació de Cherenkov és emesa per les partícules quan passen per un material (cridat radiador) en una velocitat superior a c/n,[1] a on c és la velocitat de la llum en el buit i n és l'índex de refracció del material. L'àngul dels fotons respecte a la direcció de la partícula carregada depén de la velocitat. Existixen detectors de Cherenkov de formes i configuracions variades.

Els fotonés poden ser identificats perque deixen tota la seua energia en els calorímetros electromagnètics dels detectors,[2] pero no apareixen en les cambres de rastreig (com les del detector intern de l'experiment ATLAS) perque són neutres. Un pión neutre que decau en l'interior del calorímetro electromagnètic pot replicar este efecte.

Notes i referències

[editar | editar còdic]
  1. (2014) Física de partícules i de astropartículas., Publicacions de la UNIVE, p. 133. OCLC 969853763. ISBN 9788437086453.
  2. Sean M., Carroll. La partícula al final de l'univers: del bosón de Higgs al llindar d'un nou món. OCLC 946034552. ISBN 9788499923895.

Vore també

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]