Història de l'autonomisme en Andalusia
El Regionalisme andalús o l'Autonomisme en Andalusia sorgí a finals del sigle XIX, com tots els regionalismes de Espanya. El seu naiximent ve donat per la reacció front al centralisme impost del sistema lliberal, unit als moviments romàntics que defenien l'identitat dels pobles i la corrent federaliste molt difosa durant la I República. Estos moviments varen tindre una forta arraïlada en regions perifèriques com Catalunya i País Vasc, si be en Andalusia va carir d'un respal popular generalisat des del seu naiximent.
Cal remontar el regionalisme andalús als tumults produïts en l'any 1835 en la formació d'unes Juntes aglutinades entorn a la Junta Suprema d'Andújar. Dita junta disponia d'eixèrcit propi i tenia la finalitat de negociar els assunts concernents a Andalusia davant el govern central de Madrit. Estes juntes varen ser suprimides per Mendizábal, sense que aplegaren a quallar. En la I República es desenrollà un moviment federaliste que va a anar derivant en moviments cantonalistes, sense que estos guarden una relació clara en el andalucismw.
Fins a la década dels 60 no va tornar a sorgir un moviment regionaliste en Andalusia, en esta ocasió encapçalat per Antonio Machado Núñez i el seu fill Antonio Machado Álvarez. La corrent es va centrar en l'estudi del folclor i les raïls culturals d'Andalusia. Es va fundar el Ateneu de Sevilla i les revistes Folklore Andaluz i Folklore Bético-extremeño, ademés de la primera publicació d'una història general d'Andalusia per Joaquín Guichot.