Hambruna en Bengala de 1943
La hambruna de Bengala de 1943 va ser una de les vàries hambrunas ocorregudes en la província de Bengala, una divisió de la Índia durant l'administració de la Corona britànica. S'estima que entre 1,5 millons[1] (estimació minimalista) i més de 3 millons[1] (sifra maximalista) de bengalíes varen fallir de desnutrición i les causes derivades durant eixe periodo. La hambruna de Bengala va ser una hambruna de guerra ocasionada en el context de la Segona Guerra Mundial, en que una combinació de factors com la invasió japonesa de Birmània, la hiperinflación i la desviació d'exportacions d'aliments de Bengala per als soldats de l'Imperi britànic al front varen causar la devastación de la regió.[2][3][4]
Causes
[editar | editar còdic]El Regne Unit havia sofrit una derrota desastrosa en la batalla de Singapur en 1942 contra el eixèrcit japonés,[5][6] que després va procedir a invadir Birmània en el mateix any.[7] Birmània era el major exportador mundial d'arròs en el periodo de entreguerras, els britànics havien fomentat la producció dels menuts agricultors de Birmània, que es va traduir en un virtual monocultivo en la delta del Irawadi i Arakán[8] Per a 1940 el 15% de l'arròs consumit en Índia provenia de Birmània, mentres que en Bengala la proporció era llaugerament superior, donada la proximitat de la Província en Myanmar.[9]
Sembla improvable, no obstant, que estes importacions puguen haver ascendit a més del 20% del consum de Bengala, i açò per sí solament és insuficient per a produir la hambruna, encara que s'assegura que va haver menys reserves en que contar. Les autoritats britàniques temien una posterior invasió japonesa de la Índia britànica a la regió de Bengala (vore Raj Britànic), i mides d'emergència varen ser introduïdes per a garantisar les existències d'aliments destinats als soldats britànics i per a impedir als japonesos l'accés a les reserves en cas d'invasió.
Una política de terra cremada es va portar a terme en la regió de Chittagong, la més propenca de la frontera birmana. El seu objectiu era negar als invasores japonesos l'accés a suministraments d'aliments, transport i atres recursos. En particular, l'eixèrcit va confiscar molts barcos (i els vehículs de motor, carros i elefants), per por a que els japonesos alvançaren a una gran velocitat cap a l'Índia, pero eren els barcos que els habitants utilisaven per a la peixca, els productes de la qual aportaven al mercat. L'eixèrcit no va distribuir racions per a substituir el peix.[10][11]
Al mateix temps, es varen transportar grans cantitats d'arròs en l'Índia central per a alimentar les tropes britàniques i índies, aixina com Ceilan, que era en gran part depenent de l'arròs birmà durant el periodo de la preguerra i a on havien reunit moltes tropes tement una invasió japonesa en l'illa.
El 16 d'octubre de 1942, tota la costa oriental de Bengala i Orissa va ser colpejada per un cicló. Una enorme àrea de cultiu d'arròs fins a quaranta milles de la costa es va inundar, causant que la collita d'autumne en eixes àrees es perguera. Açò va significar que els llauradors tenien que menjar dels seus excedents, i la llavor que s'havia plantat en l'hivern de 1942-1943 havia segut consumida pel temps de calor que va escomençar en maig de 1943.[12]
No obstant, va senyalar l'economiste i Premi Nobel Amartya Sen, es considera que no hi havia escassea global d'arròs en Bengala en 1943: la disponibilitat era alguna cosa major que en 1941, quan no hi havia fam.[13] En part va ser açò lo que va condicionar la llenta resposta oficial al desastre, ya que no hi havia hagut pèrdues de collites i, per lo tant, la fam era inesperada. Una de les seues causes fonamentals, sosté Sen, estava en els rumors de l'escassea que varen provocar el acaparamiento i l'inflació dels preus causada per la ràpida demanda en temps de guerra que va fer que les partides d'arròs anaren una excelent inversió (els preus ya s'havien duplicat respecte a l'any anterior). En l'interpretació de Sen, mentres que els llauradors propietaris de terres en a on va créixer l'arròs i els que treballaven en les indústries de les zones urbanes i en els molls varen vore cóm els seus salaris s'elevaven, es va conduir un canvi desastrós en els drets d'intercanvi de grups com els llauradors sense terra, peixcadors, barbers, descascarilladores d'arròs i atres grups que troben que el valor real dels seus salaris havia segut retallat per dos terços des de 1940. Churchill va impedir aliviar la càrrega a la Índia, i la va aumentar, les indústries índies varen ser reconvertides per a ajudar en la manufactura d'armes i uniformes a les tropes en Àfrica i la frontera en Japó. Açò va deixar sense indústries de primera necessitat a les grans ciutats Índies, lo que, sumat a un aument en els enviaments de grans, va provocar el colapse. En estar les fàbriques ocupades en armament, bens com a ferramentes agrícoles i ganaderes estaven en escassea. Açò va contraure la producció agrícola i, al no poder entregar la cantitat de gra que els Britànics demanaven produir, els terratinents indis varen entregar els almagasens de menjar locals. En haver menys gra disponible en els comerços, el preu es va duplicar mentres els sòus en l'esforç de guerra es varen congelar per 5 anys. Açò va causar que, fins a finals de 1944, millons de persones moriren en la pijor hambruna de la Índia de el XX.[14] En poques paraules, a pesar de que en Bengala hi havia suficient arròs i atres grans per a alimentar-se, les polítiques de guerra britàniques varen evitar l'accés general als aliments, i en les zones a on la gent que sí va tindre accés no es tenia suficients diners per a comprar.[15]
Antecedents
[editar | editar còdic]En 1941 Gran Bretanya mantenia un control total sobre l'Índia, les hambruna durant el mandat britànic eren freqüents com la Gran Hambruna de 1876-78, la més aguda de el XIX s'havia dut la vida de 5 000 000 d'indis, l'alienació dels recursos naturals pels britànics impedia qualsevol reserva. Els britànics instalats en l'Índia eren grans terratinents que produïen matèries primeres d'exportació, principalment cotó i lli per a l'indústria textil de Londres. Aixina se'ls prohibia als hindús sembrar menjar per a la seua subsistència si no acaparaven les quotes de cotó entregades cada any. Els llauradors indis eren siervo. Fins a 1948, estaven ancorats a un sistema de castes rigoroses. En l'arribada de Churchill al poder els britànics varen començar una política de producció forçosa i espoli de cereals en Bengala per a exportar a Gran Bretanya, lo que va deixar sense mijos per a subsistir a millons d'indis i va desplaçar a mils de persones, atestando les ciutats de Bengala. El preu es va duplicar mentres els sòus es varen congelar per 5 anys; açò va causar que en 1943 moriren 2 millons de persones en la pijor hambruna de la índia de el XX. Mentres la situació es va deteriorar, el Virrey britànic demanava a Londres grans per a la gent famolenca. La resposta de Churchill va ser negativa, ordenant accelerar la política de destrucció de collites en Bengala, incrementant l'espoli forçós de cereals en el restant de l'Índia per a exportar a Gran Bretanya, descendint les quotes que se li assignaven a la població local i que el gra solament es destinara al front de la guerra.[16]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Esta sifra, calculada perMaharatna (1992), és resultat de consens acadèmic Plantilla:Harv. Estimacions oficials de laFamine Inquiry Commission (1945a, pp. 109–110) varen indicar un aument d'al voltant d'1,5 millons de morts sobre la freqüència de mortalitat de Bengala, en una població estimada llavors en 60,3 millons. Els resultats extensament citats deA. Sen (1980) iA. Sen (1981a, pp. 196–202) varen utilisar una varietat de mijos per a aplegar a una estimació d'entre 2,7 i 3 millons de morts;Greenough (1982, pp. 299–309) sugerix que els càlculs de Sen deurien incrementar-se fins a entre 3,5 i 3,8 millons. Vejau també Maharatna (1996) oDyson y Maharatna (1991).
- ↑ Tirthankar Roy (2016): Were Indian Famines ‘Natural’ Or ‘Manmade’?
- ↑ «INDIA: L'holocaust de l'Imperi Britànic en Bengala». IPS.
- ↑ «Bengal Famine of 1943» (en en). Environment & Society Portal. Consultat el 2025-02-16.
- ↑ «Singapore, February 1942: the worst disaster and largest capitulation in British history | The Past» (en en-gb). the-past.com. Consultat el 2025-02-16.
- ↑ «Battle of Singapore | World War 2 Facts» (en en-us). Consultat el 2025-02-16.
- ↑ «Burma Campaign | World War II | Britannica» (en en). www.britannica.com. Consultat el 2025-02-16.
- ↑ Nicholas Tarling (ed.): The Cambridge History of South East Àsia Vol. II, Partix 1, pp. 139-140.
- ↑ Bayly i Harper (2004), p. 284.
- ↑ Bayly i Harper (2004), p.162.
- ↑ Bayly i Harper (2004), pp. 284-285.
- ↑ Greenough (1982), p. 150. La hambruna va ser exacerbada per les exportacions d'aliments i expropiacions de terres cultivables (Bayly i Harper, 2004, p. 285).
- ↑ Sen (1981), pp. 58-59.
- ↑ Bhatia, B.M. (1985). Famines in Índia: A study in Some Aspects of the Economic History of Índia with Special Reference to Food Problem. Delhi: Konark Publishers Pvt. Ltd, ISBN 0198284632, p. 124.
- ↑ Sen (1981), pp. 70-78.
- ↑ Padmanabhan, S.Y. (1973). The Great Bengal Famine. Annual Review of Phytopathology, 11, pp. 11-24.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hambruna en Bengala de 1943» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.