Haiga
bota una granota ¡zas!
chapaleteo.
古池や (Furu ike ya)
水の音 (mizu no oto)
かわず飛び込む (kawazu tobikomu).
El haiga (俳画?) és un estil de pintura japonesa basat en l'estètica de Haikai-no-Renga, del com es deriva la poesia Haiku, i que ilustrava dits poemes per mig d'una sola composició. De la mateixa manera que els versos poètics que acompanyava, el haiga estava basat freqüentment en una simple pero profunda observació del món quotidià. Stephen Addiss indica que donat el fet de que «abdós són creats en el mateix pinzell i tinta, aumentar una image al poema «ambos son creados con el mismo pincel y tinta, aumentar una imagen al poema haiku era…una actividad natural» era…una activitat natural».[1]
De la mateixa manera que el haiku yuxtapon internament les seues imàgens, el haiga també conté una yuxtaposició entre el haiku i l'obra d'art. De fet, l'obra d'art no necessàriament representa de forma directa les imàgens presentades en el haiku.
Estilísticamente, el haiga varia àmpliament per les preferències i entrenament de cada pintor individual, pero generalment expon influències formals de l'Escola Kanō de pintura, de la pintura minimalista zen, i de la Ōtsu-i, al mateix temps que compartix moltes tendències estètiques de la tradició nanga. Alguns varen ser reproduïts per mig d'impressions xilográficas. De la mateixa forma, els temes pintats varien extensament, pero generalment són els elements mencionats en la caligrafia, o s'ampren imàgens poètiques que aumenten el significat i la profunditat expressada en el poema. Un tema comú d'estos poemes i pintures és la lluna, representada en ocasions en el círcul del zen o ensō, el qual evoca numerosos significats, incloent Mu (o cap). Atres tòpics comuns inclouen les ilustracions del mont Fuji i inclús les teulades, els quals són pintats en pinzellades mínimes, conseguint elegància i bellea en la simplicitat.
Història
[editar | editar còdic]Nonoguchi Ryūho (1595-1669), un estudiant de Kanō Tannyū, ha segut acreditat algunes voltes com el fundador de l'estil haiga, a pesar de que la poesia havia segut utilisada junt a imàgens varis sigles arrere. No obstant, es considera que Ryūho va ser el primer poeta en incloure en regularitat pintures yuxtapostes en la seua caligrafia.
Matsuo Bashō, conegut mundialment com el mestre definitiu del haiku, usualment pintava les seues poesies, de tal manera que es creu que el haiga es va convertir en una important forma d'expressió pels seus treballs i el dels seus estudiants. De la mateixa manera que els seus poemes, les pintures de Bashō es fonamenten en una simplicitat que després revela profunditat, complementant el significat dels versos que acompanyen. En els últims anys de la seua vida, va estudiar pintura en el taller de Morikawa Kyoriku, que era al mateix temps el seu alumne de poesia; i les obres d'abdós varen ser beneficiades de l'intercanvi de coneiximent, produint treballs que combinaven la pintura de Morikawa en la poesia i caligrafia de Bashō.
Compondre haiku, i la pintura que anava lligada a la composició, era un pasatiempo comú entre els artistes del periodo Edo, els quals practicaven estes activitats en el seu temps lliure, o en reunions en amics com una forma d'entreteniment comunal. El noveliste famós Ihara Saikaku va ser un dels molts personages que normalment no han segut associats en la poesia o l'art, pero que va ser part d'esta pràctica artística. En contrast, el pintor d'estil nanga cridat Yosa Buson va ser considerat el segon mestre del haiko (Bashō era el primer) «en ser inclós en les enquestes sobre els grans poetes i pintors de l'història de Japó».[2]
Al contrari d'atres escoles d'art que mantenien un estàndart d'estils únicament transmesos del mestre a l'aprenent, el gènero haiga comprenia a varis artistes en diferents perspectives. Alguns com Bashō eren principalment poetes que acompanyaven les seues composicions en bosqueig simples, mentres que uns atres com Buson eren primàriament pintors que es dedicaven a analisar l'espai i la centralidad d'enfocament de l'image abans que la poesia. Matsumura Goshun i Ki Batei varen ser pintors en la tendència de realisar retrats de poetes i atres figures en pinzellades ràpides i soltes, que en cert modo poden resultar caricaturescas per a les percepcions d'art modernes. Algunes pintures haiga, com les eixecutades per Morikawa Kyoriku i Sakai Hōitsu, reflectixen l'entrenament formal dels artistes, mentres que atres pintors com Hakuin Ekaku i Nakahara Nantenbō, reflectixen la seua formació zen.
Una tendència global que es va desenrollar en el temps, a pesar d'esta gran varietat, va anar el desplaçament dels círculs de pintors lliterats (bunjin) al círcul de l'escola Shijō que estava dirigida pel pintor naturaliste Maruyama Ōkyo. Este moviment va ser promogut primordialment per Matsumura Goshun, i també pot ser visualisat en l'obra de Yamaguch Soken. Alguns pintors posteriors, com Takebe Sōchō, varen ser influenciats per l'estil Ukiyo-i, i utilisaven la policromía en treballs en alt nivell de detall.
A pesar de que l'estil tradicional haiga encara seguix sent produït en l'actualitat, els artistes contemporàneus han escomençat a experimentar en la forma, emparellant al haiku en imàgens digitals, fotografia i atres mijos.
Artistes destacats
[editar | editar còdic]- Enomoto Kikaku
- Hakuin Ekaku
- Kaga no Chiyo
- Kobayashi Issa
- Matsumura Goshun
- Matsuo Bashō
- Nonoguchi Ryūho
- Sakai Hōitsu
- Sengai Gibon
- Yosa Buson
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Addiss, Stephen (1995). Haiga: Takebe Sōchō and the Haiku-Painting Tradition, Richmond: University of Richmond.
- Haiga, Haikus ilustrats. Caligrafia i pintures de Yukki Yaura. Versió espanyola de Teresa Herrero i Jesús Munárriz. Madrit, Ed. Hiperión, 2000. ISBN 9788475178493.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Haiga» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.