Guipuscoans en la Guerra del Rif
Entre 1921 i 1925, varis mils de soldats guipuscoans varen participar en la Guerra del Rif, en el nort de Marroc. La majoria varen ser reclutats de manera obligatòria per mig del sistema de quintes, encara que també va haver alguns voluntaris. S'estima que al voltant del 20 % d'ells varen morir o varen resultar ferits durant les operacions militars.[1]
Les tropes guipuscoanes varen ser organisades en batallons propis i varen participar en diverses operacions militars durant el conflicte.
La guerra del Rif es va saldar en un important fracàs per a l'eixèrcit espanyol, especialment despuix de la derrota d'Annual en 1921, considerada un dels majors desastres militars de l'història contemporànea d'Espanya.[2]
Context històric
La guerra del Rif (1921-1926) va ser un conflicte bèlic en el nort de Marroc entre les tribus rifeñas, liderades per Abd el-Krim, i les potències colonials d'Espanya i posteriorment França. Va escomençar despuix de la derrota espanyola en el Desastre d'Annual (1921), que va permetre als rifeños proclamar la República del Rif.[3]
Fins a 1912, es podia lliberar del servici militar pagant una cantitat econòmica, pero a partir d'eixe any el servici militar era obligatori despuix d'un sorteig entre els quints.[4]
Els guipuscoans destinats al Rif solien formar part d'unitats d'infanteria peninsulars enviades a Marroc, encara que també va haver presència en batallons d'ingeniers, artilleria i en cossos auxiliars.
El reclutament va ser especialment impopular en Guipúscoa, ya que molts consideraven que enviaven a jóvens sense interés en la causa colonial a una guerra aliena i molt mortífera. Açò es va reflectir en protestes socials i en la prensa local, a on abundaven crítiques a la guerra i al sistema de quintes.
Els soldats ferits que retornaven a Sant Sebastià eren atesos en tres hospitals de la Creu Roja: l'Hospital-Escola María Cristina i el de Txillardegui, situats en sengles viles de l'Antic, i l'instalat en les caballerizas del palau de Miramar, a iniciativa de la regna mare María Cristina d'Habsburgo-Lorena .[5]
En definitiva, la guerra del Rif va generar entre la població guipuscoana un descontent cap al Govern Central, lo que va contribuir a l'enfortiment de moviments regionalistes i nacionalistes.[6]
El fotógraf heretat en Sant Sebastià Ricardo Martín va retratar en la seua cambra el conflicte bèlic sent un pioner en el fotoperiodisme de guerra.[7]
Referències
- ↑ «La guerra del Rif: el Vietnam espanyol».Fronterad. Revista digital.
- ↑ «Marroc».Enciclopèdia Auñamendi.
- ↑ «EL DESASTRE d'ANNUAL DE 1921. UNA RECONSIDERACIÓN HISTORIOGRÁFICA».Real Acadèmia de l'Història.
- ↑ «El Servici Militar obligatori en Espanya».Forces Armada.
- ↑ «Rebudes i visites als ferits de guerra».Diari Vasc.
- ↑ «Les campanyes africanes i els vascs».Enciclopèdia Auñamendi.
- ↑ «El retrat de la belle époque de Sant Sebastià».La Vanguardia.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guipuzcoanos en la Guerra del Rif» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.