Guerra de successió de Montferrato
Plantilla:Guerres franc-espanyoles
La '___protected_title_0___' ( ) va ser una guerra de successió pel ducado de Montferrato que es va desenrollar en la península itálica entre 1613 i 1617.[1]
La causa directa del conflicte va ser la mort el 22 de decembre de 1612 del duc Francisco, duc de Mantua sense deixar hereus varons. El seu germà Fernando de Gonzaga, que era llavors moradura, va renunciar a la seua carrera eclesiàstica per a succeir al seu germà, tant en el ducado de Mantua com en el ducado de Montferrato. No obstant, l'esposa de Francisco, Margarita de Savoya, era filla del duc Carlos Manuel I de Savoya, i est va afirmar que Montferrato pertanyia ara a la seua dinastia. Carlos Manuel va invocar el tractat de l'1 de maig de 1330 en motiu del matrimoni de Yolanda Paleóloga de Montferrato, filla de Teodoro I, marqués de Montferrato i d'Argentina Spinola, en Aymon, comte de Savoya. El tractat estipulava que quan els descendents varons del marqués de Montferrato s'extinguiren, els de Yolanda (i per tant la casa de Savoya) li succeirien en el marquesado, per a proporcionar diners a les filles.
Abdós bandos varen reunir a molts atres estats en els seus campaments i la guerra es va prolongar durant quatre anys. Espanya i França es varen unir al costat de Fernando, pero França desertaria al costat de Carlos Manuel I en 1615. Eixe any, es va redactar la Pau d'Asti, determinant que Savoya deuria renunciar a les seues reclamacions sobre Montferrato, pero el tractat mai es va firmar i la guerra va continuar. Finalment, Savoya i Espanya varen firmar la Pau d'Asti en 1617, que va confirmar a Fernando com a hereu llegítim de Francisco.
Quan Fernando va morir en 1626, el seu germà Vincenzo II (1594-1627), també moradura, ho va succeir com a duc de Mantua i de Montferrato. A pesar de casar-se, despuix de la renúncia de Fernando i l'expulsió de Vincenzo del Sacre Colege Cardenalicio (per violar el celibat), cap va tindre fills llegítims. Va esclatar una nova crisis quan Vincenzo II va morir el 26 de decembre de 1627, lo que va conduir a la Guerra de Successió de Mantua (1627-1631).
Context
El 22 de decembre de 1612, la mort de Francisco de Gonzaga, duc de Mantua i duc de Montferrato, va fer pensar a Carlos Manuel I de Savoya que havia aplegat el moment de fer valdre els seus drets sobre l'últim dels ducados. Francisco de Gonzaga s'havia casat en Margarita de Savoya, filla de Carlos Manuel I i de Catalina Micaela d'Àustria, en la que havia tingut 3 fills, dos dels quals varen morir a primerenca edat:
- María de Mantua (1609-1660) que es casarà, en 1627, Carlos III (1609-1631), duc de Mayenne, un cosí lluntà de la branca «francesa» dels Gonzaga (tenien el mateix besyayo Guillermo Gonzaga de Mantua);
- Ludovico (1611-1612);
- Eleonora (1612-1612).
La moradura Fernando de Gonzaga, germà de Francisco, va prendre possessió del marquesado de Montferrato en gran disgust de Carlos Manuel I Savoya.
Per a reclamar Montferrato, el duc Carlos Manuel I esgrimia un tractat celebrat l'1 de maig de 1330 en motiu del matrimoni de Yolanda de Montferrato, filla de Teodoro I, marqués de Montferrato, i d'Argentina Spinola, en Aymon, comte de Savoya. Eixe tractat estipulava que en cas d'extinció dels descendents varons del marqués de Montferrat, se succeirien en el marquesado els de Yolanda (i per tant la casa de Savoya), en la càrrega de dotar a les filles en diners.
Els ministres savoyans varen propondre el matrimoni del príncip-moradura en la duquesa Margarita i la cessió al duc de Savoya d'algunes ciutats enclavadas en el Piemont, pero Carlos Manuel I va preferir cridar a la seua filla Margarita i a la princesa María, la seua filla, al seu costat. La moradura Fernando es va negar a deixar-les anar a pesar de vàries mediació. L'última negativa de Fernando va donar la senyal per a la guerra. L'invasió del Montferrato que havia segut preparada en tanta precisió i secret per Carlos Manuel I va escomençar en la pren d'Alba.
L'atac savoyà (1613)
Al nort del ducado de Montferrato, el duc de Savoya va partir el 22 de abril de 1613 en la seua tropa en direcció a Trinat que va sitiar. El dia 24 va derrotar a una tropa de recobre procedent de Casale i va disparar cañonazos sobre la ciutat el 25 de abril. Al sendemà, una nova tropa de recobre de 2000 mantuanos va ser derrotada. De nit, Trinat va issar una bandera blanca.
Al sur de Montferrato, el 22 de abril, Alexandre Guerini, governador de Cherasco, al front de 600 infants i 50 cavallers, també va entrar per sorpresa en Alba despuix de haver disparat contra la porta del Tanaro. Despuix d'una breu batalla, les tropes savoyanes es varen apropiar de la ciutat i de la fortalea.
Charles Scaglia, comte de Verrua, va partir d'Asti el 23 d'abril i va prendre la ciutat de Moncalvo, defesa per 800 soldats, i va sitiar el castell. El 8 de maig, la guarnició, reduïda a 240 hòmens, es va rendir i va obtindre permís per a retirar-se a Pontestura, a on el comandant va ser arrestat i després condenat a que li decapitaren per rendir-se massa pronte. Eixa sentència no es va portar a terme gràcies a l'acció de molts opositors al duc de Montferrato.
Carlos Manuel I va justificar la seua entrada en Montferrato publicant un manifest dirigit al papa Pablo V, al emperador Matías, als reis Felipe III d'Espanya i Luis XIII de França, als cantons suïssos i a tots els potències d'Itàlia. Mentres instruïa als seus ministres i diplomàtics per a que combatiaran l'impressió desfavorable que causava en general el primer informe d'eixa guerra, es va ocupar en proseguir-la vigorosament.
El Piemont estava en armes, Savoya, a la que els moviments francesos varen donar motiu de preocupació, va vore un cos de 8000 infants i 1000 cavallers reunits en la frontera baix les órdens de Segismundo d'Est, marqués de Lans. Havent-se posat França del costat de la casa de Gonzaga, a partir de llavors l'eixèrcit del Delfinat podia entrar en Savoya sin temor a molestar a Espanya, que va protestar ya que volia mantindre sola l'integritat dels Estats de Mantua.
La república de Venècia i el ducado de Toscana es varen armar a favor del ducado de Savoya. Pero quant major era el número de protectors dels Gonzaga, menys desesperava Carlos Manuel I de desunir-los i crear discòrdia entre ells per la seua direcció, habilitat i astúcia.
Bibliografia
- Histoire militaire du Piémont, volume 3, parell li comte Alexandre de Saluces.
- Histoire du Connestable de Lesdiguieres (587), livre 9, parell Louis Videl secrétaire dudit connestable.
- Mémoires du maréchal d'Estrées.
- F. Javier Álvarez García, Guerra en el Parnaso. Gestió política i retòrica mediàtica de la crisis del Monferrato (1612-1618), Aranjuez, Dotze Carrers, 2021, ISBN: 978-84-9744-382-1.
Notes
- Alexandre de Saluces : Histoire militaire du Piémont, volume 3, page 102 et suivantes
- ↑ Alfani, Guido. Calamities and the Economy in Renaissance Italy: The Grand Tour of the Horsemen of the Apocalypse, Springer, p. 47. ISBN 9781137289773.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerre de successió de Montferrat» de Wikipedia en francés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.