Gramàtica de l'aragonés

L'aragonés és una llengua flexiva.

Erro al crear miniatura:

Distribució política de l'Aragonés

Ortografia

La llengua aragonesa manté les 26 lletres de l'alfabet espanyol excloent la Ñ. Ademés, les lletra m i n mantenen els seus respectius sons, pero en ocasions, depenent de la posició el sò de la m serà [n] i el de la n [m]. D'este mateix modo la l pot adoptar el sò [ʎ].

Digrafos

Digrafo	Pronunciació	Eixemples
Ch ch	[tʃ]	chinestra, fochar, napech
Gu gu	[g] [ɣ]	Guillén, fonguera, guerrera braguero, marguin, seguida
Ll ll	[ʎ] [l] [ʎ]	lladre, fillo, vall ell, bell, aquell
Ny ny	[ɲ]	sinyalar, nyudo, codony
Qu qu	[k]	qui, requesta, voler
rr	[r]	charradors, garra, carranyar
tz	[Ɵ] [ts] (ar. benasqués)	amistatz, dotze, faretz

La seqüència <ix> despuix de la representació del fonema /ʃ/ entre vocals en les variants occidentals (baixo, ['baʃo]), mentres que en les centrals i les orientals, en variacions locals, pot representar també en la clàusula [iʃ] (baixo, ['bai̯ʃo]).

Lletres Mudes

1. -t final seguida de -n- o -r-: fuent (fontanal, fontaneta), puent (pontarrón), calient,(calfar), part (participar), etc.
2. -r- davant de -s final: mullers, pallers, amors, etc.
3. -d seguida de -n- en els gerundis de les varietats orientals chugand, parland, i en els adverbis duplicats formats a partir de formes del gerundi com coixín,coixiand, etc.
4. h quan no és un estrangerisme ni representa el fonema /x/: horta, hepatitis, cianhídrico, etc.
5. -t seguida de vocal en algunes paraules que en atres varietats la mantenen, especialment en les de cheso: nueit i leit (en belsetán, per eixemplo, nuet i let, en -t pronunciada).
6. -c final en tampoc/tapoc, poc, pronunciata, per eixemple, en benasqués.

Signes diacrítics auxiliars

Accentuació gràfica

En l'aragonés prima el criteri de l'amfibologia i la voluntat de facilitar la llectura quan es considere per part de qui escriu, accentuant la vocal tònica. Es recomana l'us d'accents en els següents casos:

1. En les palanras agudes que terminen en vocal o diptongo creixent, o be en vocal o diptongo creixent seguit de <n> o de <s>, especialment en les formes verbals: cacegarás, venié, cullirán, etc.
2. En les paraules en hiat quan la vocal zarrata és tònica: Saúnc, leyería, etc.
3. Com a marca diacrítica en els pronoms interrogatius i exclamatius (quins, cóm, quán, quíno, quál, etc.) i en és siguients monosílaps: sigues (verp), done (verp), sí (adverbi i pronom), dó (verp) i les formes bajorribagorzanas é i és, equivalents de ye i yes.

Signes de puntuació

Els signes de puntuació s'utilisen per a fer una correcta interpretació del text escrit, aixina com per a representar pauses, entonament, incisos, etc. En aragonés s'ampren el punt (.), el punt-i-menge (;), els dos punts (:), els punts suspensivo (...) i la menge (,), i com a signes doples, els signes d'interrogat (¿?), els d'exclamació (¡!), els parentesis <()>, els corchetes(gafetz) <[]>, els guions <-> i les comillas (cometes) <” ”, ‘ ’, « »>.

Institucions

La gramàtica de l'aragonés està regida per l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua. En 2023 es va publicar "Ortografia de l'aragonés"

Història

El primer indici conegut de reflexió sobre l'estructura gramatical de la llengua aragonesa pertany al manuscirto de 153 de Ripoll en el XIV. En la primera mitat del XX destaquen les contribucions de Dumenge Miral, Rafael Gastón i Alwin Kuhn sobre el cheso i l'estudi sobre el parla de Bielsa d'Antoni M. Badia (1950). A on en 1976 de varen editar moltes monografies en l'objectiu de fer un descripció completa i detallada dels dialectes vius. L'exiliat Ángel Ballarín Cornell va publicar eixe mime any una gramàtica benasquesa: Elements de gramàtica benasquesa (1976). Posteriorment, es varen editar treballs de Francho Nagore sobre el panticuto: L'aragonés de panticosa. Gramatica (1986),de Brian Mott sobre lo chistabín: El parla de Gistaín (1989) o de José Lera i Juan José Lagraba sobre lo cheso: De la gramatica de lo cheso (1990) (primera gramàtica escrita integralmente en aragonés) També va ser escrita en aragonés la Gramàtica de la “Llengua” de la Pobla de Castro (2013), publicada per Francisco Bruballa i Araceli Pau.