Frailea pygmaea

Frailea pygmaea (Frailea pygmaea)

Frailea pygmaea és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Frailea, dins de la família Cactaceae. És un cactus molt menut que viu semienterrado en el sol. Es distribuïx pel noreste d'Argentina, Bolívia, sur de Brasil, Paraguay i Uruguay.

Descripció

Frailea pygmaea és una espècie de cactus de menut tamany i gran variabilitat morfològica que pot créixer de forma solitària o formar menuts grups. La planta alcança fins a 7 cm d'altura i presenta entre 1 i 3 cm de diàmetro. Habitualment viu parcialment enterrada en el sol. El cos adopta forma globosa aplanada o curt cilíndrica, en la corona deprimida. La epidermis mostra color vert lluent a vert grisáceo. Algunes formes presenten marques obscures característiques en aspecte de medialuna situades baix les areolas. El sistema radical consistix en una raïl principal allargada, de forma cònica inversa, en aproximadament 2–3 cm d'esgambi.

El talle desenrolla entre 13 i 24 costelles relativament planes, dividides en menuts tubèrculs poc evidents, que es distinguixen millor quan la planta es troba deshidratada. Sobre estes estructures es disponen areolas que inicialment presenten llana blanquecina o llaugerament groguenca. La planta desenrolla entre 6 i 9 espines sense diferenciació clara entre centrals i radials. Les espines resulten fines, curtes, rígides i setáceas, en aspecte vidrioso i disposició adpresa al cos. Medixen entre 1 i 4 mm de llongitut i mostren forma recta o llaugerament curvada. Algunes formes presenten espines blanques més llargues en base groc anaranjada, mentres que unes atres mostren espines i llana de tonalitat groga.

Les flors apareixen en la corona del talle a partir de brots densament lanosos. Alcancen entre 2 i 2,5 cm de llongitut i fins a 3 cm de diàmetro. Presenten color groc pàlit i una pubescencia externa densa de tonalitat blanquecina a rosada. Els segments interns del periant mostren forma lanceolada i àpiç agut, en color groc. Els filaments i el estil presenten color blanc, mentres que els lòbuls del estigma adquirixen tonalitat groguenca. L'espècie presenta cleistogamia freqüent, per lo que moltes flors permaneixen tancades i produïxen llavors sense necessitat de polinisació externa. Solament baix condicions de calor intensa i radiació solar molt elevada algunes flors apleguen a obrir-se completament. La floració té lloc durant la part més càlida de l'estiu.

El frut resulta sec i indehiscente i es desprén en facilitat de la planta. Presenta forma de pera i alcança aproximadament 1,5 cm d'altura i prop d'1 cm de diàmetro. La superfície mostra pèls curts entrellaçats i una zona apical proveïda de cerdes puntagudes. La paret del frut resulta grossa, membranosa i fràgil. L'obertura ocorre per mig d'un poro basal que permet la lliberació de les llavors, les quals solen ser dispersades ràpidament per formigues.

Les llavors presenten forma semblant a un menut om, en aproximadament 2 mm de llongitut. Mostren color negre lluent i posseïxen un fil oblongo de gran tamany, casi tan llarc com el propi cos de la llavor.

Distribució i hàbitat

L'àrea de distribució natural de l'espècie comprén el noreste d'Argentina, especialment en la província d'Entre Rius, ademés de regions de Bolívia, el sur de Brasil —principalment en l'estat de Riu Gran del Sur—, aixina com Paraguay i Uruguay.

Habita principalment en el bioma subtropical, des del nivell de la mar fins als 400 metros d'altitut. Creix sobre afloraments rocosos i sols pedregosos dins de pasturages pampeanos, ambients en alt potencial agrícola. En freqüència apareix associada a atres cactus, com Paròdia ottonis i Paròdia scopa, en els que compartix condicions ecològiques similars.

Taxonomia

La primera descripció d'esta espècie va ser com Echinocactus pygmaeus, publicada en 1905 pel botànic argentí Carlos Luigi Spegazzini en la revista científica Anals del Museu Nacional de Buenos Aires, ser. 3, 4: 497.

Més vesprada, els botànics Nathaniel Lord Britton i Joseph Nelson Rose, varen traslladar l'espècie al gènero Frailea, per lo que va passar a cridar-se Frailea pygmaea. Varen registrar estos canvis en el llibre The Cactaceae; descriptions and illustrations of plants of the cactus family 3: 210, publicat en 1922.

Etimologia

• Frailea: nom genèric otorgat en honor al jardiner espanyol Manuel Flare (1850-1944), qui va conservar i va cuidar la colecció de cactus del Departament d'Agricultura dels Estats Units.
• pygmaea: epítet específic que prové del llatí pygmaios, que significa 'nana', fent referència al menut tamany de la planta.

Subespecies

Actualment es distinguixen tres subespecies:

Image	Subespecie	Descripció	Distribució
	Frailea pygmaea subsp. albicolumnaris (F.Ritter) Hofacker, 1998	Té el cos més clarament cilíndric, de fins a 6 cm d'altura. Posseïx de 21 a 24 costelles.	Sur de Brasil (Riu Gran del Sur)
	Frailea pygmaea subsp. pygmaea	Té el cos de fins a 3 cm d'altura, generalment formant brots. Posseïx de 13 a 21 costelles.	Noreste d'Argentina, Bolívia, sur de Brasil (Riu Gran del Sur) i Uruguai
	Frailea pygmaea subsp. tuyensis (Buining & G.Moser) Metzing, 2006	Té el cos solitari, de 3 a 3,5 cm d'alt. Posseïx fins a 20 costelles molt planes.	Paraguay

Sinonímia

Estat de conservació

En la Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN, l'espècie està classificada com de “Preocupació Menor (LC)”. Esta categoria indica que, en l'actualitat, l'espècie no presenta un risc significatiu d'extinció a escala global, ya siga per la seua distribució relativament àmplia, pel tamany de les seues poblacions o per l'absència d'un decliu acusat.

Entre les principals amenaces figura el pastoreig, especialment pel calcigue del ganado, que danya directament els eixemplars i compactar el sol. L'expansió agrícola reduïx i fragmenta les àrees a on l'espècie es desenrolla de forma natural. La silvicultura intensiva, en particular les plantacions d'eucalipto, transforma el paisage i altera les condicions ecològiques originals. També influïxen les gramínees invasoras, que competixen per aigua i nutrients i modifiquen la dinàmica de la vegetació. El fòc, tant natural com d'orige antrópico, pot destruir individus i afectar la regeneració.

Usos

Esta espècie de cactus es cultiva en freqüència com planta ornamental i resulta relativament fàcil de mantindre durant la temporada de creiximent. Encara que a voltes apareix empeltada, prospera adequadament sobre les seues pròpies raïls. En l'estació seca tendix a retraure's per complet baix el nivell del sol, comportament que també manifesta en cultiu. Presenta un cicle de vida curt i rara volta supera els dèu o quinze anys en cultiu. En el seu hàbitat pot comportar-se com a anual. Produïx llavors en facilitat quan rep humitat suficient en l'época càlida, lo que permet l'aparició de noves plántulas al voltant de la planta mare. Convé renovar-la periòdicament per mig de sembra, ya que inclús un eixemplar vigoroso pot morir de forma repentina per envelliment.

Requerix un substrat mineral molt permeable, en escassa matèria orgànica. Un compost massa ric favorix un creiximent allargat i poc compacte. Es recomana transplantar cada dos anys en tests en bon drenage. Durant la primavera i l'estiu respon be a un fertilisant en baix contingut de nitrogen i aporte adequat de potassi, lo que ajuda a mantindre un porte compacte i saludable. El rec deu ser moderat i cuidadós. Convé aportar aigua quan el substrat es troba completament sec. En hivern deu permanéixer sense rec a temperatures entre 5 i 15 °C. Tolera descensos ocasionals per baix de 0 °C si el substrat permaneix sec. La humitat excessiva durant el repòs hivernal favorix la pudrición, per lo que també resulta important evitar una alta humitat ambiental en eixe periodo.

Preferix una exposició de llum clara a ple sol. En ombra llaugera adquirix tonalitats més intenses i un creiximent més compacte. En condicions massa sombreadas creix en major rapidea, pero pert la forma aplanada característica i el color obscur. En condicions adequades sol mantindre's lliure de plagues, encara que pot presentar aranya roja, cochinillas —tant en la part aérea com en les raïls— i, en menor freqüència, insectes escama. La pudrición constituïx el principal risc i es relaciona en l'excés d'humitat. Un substrat ben drenado i la colocació d'arena grossa al voltant del coll de la raïl reduïxen este problema.

La propagació es realisa principalment per llavors fresques i, en casos puntuals, per esgall. L'espècie produïx llavors en facilitat, inclús per mig de autofecundación sense obertura floral, fenomen conegut com cleistogamia. Les plántulas requerixen protecció front a llum intensa i sequetat extrema durant els primers anys, ademés de transplants freqüents. Els eixemplars adults tendixen a debilitar-se en el temps i poden morir de forma repentina; per això, a partir dels 4 o 5 cm de diàmetro convé espayar els transplants a intervals de tres o quatre anys i mantindre condicions més seques i lluminoses. L'esgall accelera el creiximent, encara que les plantes empeltades solen presentar un porte més elevat que aquelles cultivades sobre les seues pròpies raïls, que conserven un hàbit més aplanado.