Frailea alexandri

Frailea alexandri és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Frailea, dins de la família Cactaceae. És endèmica del surest de Paraguay, concretament en les afores de Valenzuela.

Descripció

Frailea alexandri és una espècie de cactus molt menut que, encara que inicialment apareix de forma solitària, més vesprada produïx brots basals i laterals. Presenta un talle globoso a curt columnar, d'1,5 a 3 cm de diàmetro i fins a 7 cm d'altura. La epidermis és de color vert obscur, podent tornar-se rojosa quan la planta s'expon a ple sol.

Posseïx aproximadament 15 costelles, dividides en menuts tubèrculs de 3 a 5 mm de diàmetro i 1 a 3 mm d'altura. Sobre ells es disponen areolas ovales curtes, d'1 a 2 mm de llongitut, en feltre blanquecino a pàlit i escàs. Les espines són rectes, groguenques o pardo pàlides en la base, tornant-se posteriorment pardo clar o grisáceas. Presenten una superfície tuberculada en tubèrculs allargats d'aproximadament 25 a 120 µm de llongitut (pinnadas). Es distinguixen de 2 a 4 espines centrals, de fins a 6 mm de llarc, i de 13 a 15 espines radials, de 2 a 4 mm de llongitut.

La flor és infundibuliforme, d'1,5 a 3 cm de llongitut i de 2 a 2,5 cm de diàmetro. El hipanto medix al voltant de 10 mm de llarc, és rojós i vert en la base. Les areolas del hipanto presenten feltre blanquecino i d'1 a 8 espines setosas de color groc pàlit a pardo rojós, de fins a 6 mm de llarc. En la part inferior del receptàcul, les areolas mostren escamas ben diferenciades de fins a 2,5 mm de llarc, continuant-se en els segments del periant, i espines setosas de fins a 8 mm.

Els segments externs del periant són grocs, espatulados i acuminados, de fins a 2 mm d'ample i entre 5 i 10 mm de llarc, en una franja central més obscura cap a la part superior i l'àpiç rojós. Els segments interns alcancen fins a 15 mm de llarc i 3 mm d'ample, de color groc pur. El tubo intern és carmín en la base, a on es fusiona en els filaments. Els filaments medixen de 4 a 7 mm de llarc, sent carmín els externs i groc pàlit els interns, més curts. Les anteres són groguenques, d'aproximadament 0,5 mm de llarc, de la mateixa manera que el polen.

El estil és blanquecino, de 6 a 8 mm de llarc, en un diàmetro basal de 0,5 a 0,9 mm, estretint-se cap a l'àpiç. Les branques del estigma medixen de 2 a 3 mm de llongitut. El ovari és de 3 a 4 mm de llarc i de 2 a 3 mm de diàmetro, en òvuls disposts en files verticals i funículs no ramificats.

El frut és una baya rojosa redonejada, de paret prima, que en madurar es torna seca i dehiscente. Medix aproximadament de 0,5 a 0,8 cm de diàmetro i fins a 15 mm de llarc, en areolas similars a les del pericarpo, proveïdes d'espines setosas. Les llavors tenen forma de capell, en 1,5 a 1,8 mm d'altura, 1,2 a 1,4 mm d'ample i fins a 2 mm de llarc. La regió fil-micropilar és ovalada i profundament afonada. La testa és parda a casi negra, semimate, en cèlules convexas aplanadas proveïdes de menudes papiles de 10 a 25 µm de llongitut. Presenten una estriación cuticular fina i regular, a penes visible.

Espècies similars

Esta espècie sol confondre's en Frailea pumila; no obstant, presenta vàries traces morfològiques que permeten diferenciar-la en claritat. Es distinguix per les seues espines breument pinnadas, aixina com per posseir llavors de major tamany, el costat dorsal del qual apareix menys solcat. Ademés, la superfície de les cèlules de la testa és llaugerament convexa i presenta papiles més curtes, característiques diagnòstiques rellevants per a la seua correcta identificació taxonómica.

Distribució i hàbitat

L'àrea de distribució natural d'esta espècie es restringix al surest de Paraguay, concretament en les afores de Valenzuela, en la província de Paraguarí. Es desenrolla principalment en el bioma subtropical, a on creix sobre afloraments rocosos en sols poc profunts.

Taxonomia

Frailea alexandri va ser descrita pel botànic alemà Detlev Metzing i publicada per primera volta en la revista científica Bradleya 24: 124 en 2006.

Etimologia

• Frailea: nom genèric otorgat en honor al jardiner espanyol Manuel Flare (1850-1944), qui va conservar i va cuidar la colecció de cactus del Departament d'Agricultura dels Estats Units.
• alexandri: epítet específic otorgat en honor a Alexander Arzberger, qui va trobar per primera volta les plantes d'esta espècie en 1985.

Usos

Esta espècie de cactus es cultiva en freqüència com planta ornamental i presenta un creiximent estival relativament senzill de manejar. Encara que a voltes apareix empeltada, també es desenrolla correctament sobre les seues pròpies raïls. Es tracta de plantes de vida curta, que en cultiu rara volta superen els 10 o 15 anys. En condicions favorables poden autosembrarse al voltant de la planta mare durant el periodo càlit, per lo que convé renovar-les periòdicament a partir de llavors, ya que eixemplars aparentment sans poden morir de forma repentina per envelliment.

Requerix un substrat mineral, llaugerament àcit i molt permeable, en escassa matèria orgànica, ya que els composts massa rics favorixen un creiximent excessivament allargat. És recomanable transplantar cada dos anys i utilisar tests en bon drenage. Durant la primavera i l'estiu respon be a fertilisants en baix contingut en nitrogen i major proporció de potassi, lo que ajuda a mantindre un porte compacte i saludable. A partir de l'autumne necessita un periodo sec i, en hivern, deu permanéixer completament sense rec, en temperatures entre 5 i 15 °C. Tolera descensos ocasionals llaugerament inferiors a 0 °C si el substrat permaneix sec, pero la humitat hivernal favorix la pudrición, per lo que convé evitar també ambients en elevada humitat atmosfèrica durant el repòs.

S'adapta des de l'ombra parcial fins al ple sol. En semisombra desenrolla una coloració més intensa i obscura, mentres que en ombra creix en major rapidea. La reproducció es realisa per mig de llavors fresques, que germinen en facilitat. L'espècie pot produir llavors inclús sense obertura floral, fenomen conegut com cleistogamia. Les plántulas requerixen protecció front a la llum intensa i la sequetat excessiva, aixina com transplants freqüents en els primers anys. A mida que envellixen, els eixemplars tendixen a debilitar el seu sistema radicular i a mostrar major susceptibilitat a malalties, per lo que, una volta alcancen uns 4 o 5 cm de diàmetro, convé espayar els transplants i mantindre condicions més seques i lluminoses. Encara que l'esgall accelera el creiximent, les plantes empeltades solen adoptar un porte més elevat que aquelles cultivades sobre les seues pròpies raïls, que mantenen un aspecte més compacte i propenc al sol.