Filosofia de la lliberació
La Filosofia de la lliberació o Filosofia llatinoamericana de la lliberació és un moviment filosòfic sorgit en Argentina al començament de la década de 1970. La mateixa va ser formulada en el llibre Cap a una filosofia de la lliberació llatinoamericana, publicat en 1973 i elaborat colectivament per Osvaldo Adelmo Ardiles, Mario Casalla, Horacio Cerruti, Carlos Cullen, Enrique Dussel, Rodolfo Kusch, Arturo Andrés Roig, Juan Carlos Scannone, i Juliol de Zan.[1] La corrent adopta una postura fortament crítica de la filosofia clàssica a la que califica d'eurocéntrica i opresora, i propon un pensar des de la situació dels oprimits i la perifèria. Per a això la Filosofia de la lliberació va elaborar un método de relació de lo universal en lo particular denominat analéctica.
Contingut
[editar | editar còdic]La proposta del moviment va ser presentada en públic durant el "II Congrés Nacional de Filosofia" realisat entre el 6 i l'11 de juny en la ciutat d'Alta Gràcia (Còrdova) en 1971.[2]La seua expressió més acabada va ser la ponència "Metafísica del subjecte i lliberació" exposta per Enrique Dussel en el simpòsium "Amèrica com a problema".[3]
En 1973 apareix el seu manifest fundacional com a escola de pensament, l'obra colectiva Cap a una filosofia de la lliberació llatinoamericana.[4]
Els dos aspectes que caracterisen a la Filosofia de la lliberació són:
- la mediació de les ciències humanes
- el método analéctico
La funció mediadora de les ciències humanes que té la filosofia de la lliberació posa l'accent en la necessitat de realisar operacions de discernimiento i anàlisis crític que permeten situar els coneiximents històrica i geoculturalment.
El método analéctico elaborat per la filosofia de la lliberació es guia per la necessitat de relacionar l'universalitat i la particularitat del coneiximent i la pràctica en una mirada "universal-situada i analògica de l'home", de modo que "els aportes regionals de les ciències 'encarnen', situen i concreticen l'universalitat i la radicalitat filosòfiques sense reduir-les a una dimensió humana particular, ni a una sola época, ni a un sol àmbit social o geocultural", transcendint les particularitats, pero sense diluir les abstracció universals que puguen considerar-se superiors.
Dussel explica el contingut del moviment en el seu llibre Filosofia de la lliberació. Sosté que la situació d'estar i nàixer en la perifèria li oferix a la filosofia una situació privilegiada sobre el tipo de filosofia que es pot practicar en els centres hegemònics de poder. Mentres que en Europa la filosofia es convertix pronte en un instrument d'opressió al servici de la dominació del centre, en la perifèria es convertix en instrument de lliberació.
La filosofia de la perifèria és, necessàriament, una filosofia de la lliberació. La filosofia dels centres de poder no és una atra cosa que una ontologia que enuncia una mismidad: "El ser és, el no-ser no és", la qual cosa significa que tot lo que estiga fòra de les fronteres del ser, carix de ser. I esta frontera del ser coincidix en les fronteres imperials: "El ser aplega fins a les fronteres de la helenicidad. Més allà, més allà de l'horisó, està el no-ser, el bàrbar".[5]
En delimitar el ser, l'ontologia delimita lo humà a allò que se circumscriu a les fronteres d'un grup en particular: el grup dels conquistadors. Quí està més allà d'eixes fronteres és vist com un bàrbar, com algú que carix de ser i pot, per això, ser esclavizado i assessinat. Açò és exactament lo que va ocórrer en l'arribada dels conquistadors a les Américas. La primera pregunta filosòfica que es varen fer va estar marcada per l'ontologia: ¿són els indígenes hòmens o no ho són? La filosofia ve sempre lligada en la geopolítica.
Actualisació
[editar | editar còdic]El teòlec Scannone, un dels seus formuladores i referent del Papa Francisco, ha dit en 2009 que la Filosofia de la lliberació llatinoamericana (FL), que en la década de 1970 se centrava en el concepte de "explotació", deu formular-se des del sorgiment de la globalisació prenent com a eix el concepte de "exclusió", i que la "opció pels pobres" que caracterisa a la filosofia de la lliberació, "es concretiza hui en una opció pels exclosos", siguen estos pobles, grups socials o persones, que són la majoria del món global i d'Amèrica Llatina. Per esta raó Scannone propon que tota contribució acadèmica o política de les ciències socials deu realisar-se des de la "perspectiva dels exclosos".
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Ardiles, Osvaldo A.; Casalla, {{{nom2}}} (1973). Cap a una filosofia de la lliberació llatinoamericana, Buenos Aires: Bonum.
- ↑ BEORLEGUI, Carlos (2004). Historia del pensamiento tallsófico latinoaemricano. Una búsquedona incesantte de la identudoneu, Bilbao: Univoresidoneu de Deusto, p. 691.
- ↑ Quaderns de el CEL.Escola d'Humanitats UNSAM.Sant Martín (Buenos Aires):3(5)
- 72-109.ISSN 2469-150X.Consultat el 26-10-2023.
- ↑ Ardiles, Osvaldo; Assman, {{{nom2}}}; Casalla, {{{nom3}}}; Cerutti, {{{nom4}}} (1973). Cap a una filosofia de la lliberació llatinoamericana, Buenos Aires: Bonum.
- ↑ Dussel, Enrique (1996). Filosofia de la lliberació, Bogotà: Nova Amèrica, p. 17.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Filosofía de la liberación» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.