Anar al contingut

Fasmofobia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Es denomina fasmofobia o espectrofobia (en anglés phasmophobia o spectrophobia)[1] a la por persistent als fantasmas i és un tipo de fòbia específica de la bogifobia.[2][3]Prové del grec φάσμα (phásma), que significa "aparició", i -φοβία (-phobía), que significa "por".[4] Sol desenrollar-se a partir d'experiències en l'infància i provoca que els qui ho patixen puguen experimentar ataques de pànic. La por cap als fantasmes en diverses cultures sorgix de la creència de que alguns poden actuar en hostilitat cap a les persones o inclús representar una amenaça, encara que també poden ser trabucants, indiferents o inofensius. Este tipo de por sol estar associat al por a l'obscuritat i és un dels temors més estesos.

Conceptes típics

[editar | editar còdic]

El temor als fantasmes seguix sent comú, inclús en societats modernes i tecnològicament alvançades. El filòsof Peter van Inwagen va senyalar:[5]

Soc perfectament conscient de que la por als fantasmes és contrari a la ciència, la raó i la religió. Si em condenaren a passar una nit solament en un cementeri, ya sabria que les branques es trencarien, el vent gemiría i que hi hauria moviments invisibles en l'obscuritat. I, no obstant, despuix de haver segut dut a rastras al cementeri, sentiria una ariçonada de por cada volta que ocorreguera una d'estes coses...

En moltes històries tradicionals, els fantasmes solen ser descrits com a esperits de persones fallides que busquen venjança o estan atrapats en el món terrenal per actes negatius realisats en vida. Ademés, es creu que la presència d'un espectre pot ser un mal auguri, anunciant la mort. Vore un doble fantasmal, conegut com doppelgänger, és considerat un atre presagie similar.[6]

Cultures indígenes

[editar | editar còdic]

Els Wari', un grup indígena de la selva amazónica, tenen la creència de que els esperits dels morts poden manifestar-se com a espectres temibles coneguts com jima. Es diu que el jima té mans poderoses, fredes i venenoses, en les que intenta furtar l'ànima de qui es creua en el seu camí.[7]

Un misionero de el XIX va descriure el temor als fantasmes entre els papúes de la següent manera:[8]


És comprensible que entre els papúes prevalga un gran temor als fantasmes. Inclús de dia es resistixen a passar junt a una tomba, pero de nit mai ho farien. Puix els morts vaguen en busca de gambier i tabac, i també poden navegar mar adins en canoa. Alguns dels difunts, sobretot els cridats mambrie o héroes, els inspiren un temor especial. En tals casos, durant alguns dies despuix del sepeli, es pot sentir a la vespradeta una tamborinada simultànea i horrible en totes les cases de tots els pobles: crits, alaridos, colps i llançament de pals; per fortuna, el rebombori no dura molt ya que la seua intenció és obligar al fantasma a anar-se. Ya li han donat tot lo que li correspon; a saber, una tomba, un convit fúnebre i adorns funeraris. I ara li supliquen que no s'inmiscuir més en vida, que no infunda cap malaltia als supervivents i que no els mate ni li'ls duga, com diuen els papúes.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. (31 Giner 1993) A Lexicon of Lunacy Metaphoric Malady, Moral Responsibility and Psychiatry, 1ª edició (en anglés), Routledge, pp. 70-71. ISBN 978-1560000655.
  2. «¿Qué és la Fasmofobia?».
  3. Urdang, Laurence (1986). -ologies & -isms. Gale Research Co. ISBN 0810311968.
  4. Clarkson, Michael (2004). Quick Fixes for Everyday Fears. Marlowe & Co. pág. 148. ISBN 1569244626.
  5. "God and the Philosophers", edited by Thomas V. Morris (1996) ISBN 0-19-510119-7. pág. 39
  6. Christina Hole (1950) Haunted England: Págs. 13-27.
  7. "Consuming Grief", by Beth A. Conklin ( 2001) ISBN 0-292-71236-7, pág. 161, "Ghost Fears and Dissociation"
  8. "The Belief in Immortality and the Worship of the Dead", per James George Frazer (1913), pág. 305 en Google Books


Referències

[editar | editar còdic]