Fases d'un fenomen tòxic
Les fases del fenomen tòxic són: fase d'exposició, fase toxicocinética i fase toxicodinámica.
La Toxicologia és l'identificació i quantificació dels efectes adversos associats a l'exposició a agents físics, substàncies químiques i atres situacions. Per lo tant, estudia les interaccions nocives entre les substàncies químiques o agents físics i els sers vius, i intenta establir les provabilitats de que elles hagen ocorregut o vagen a ocórrer.[1] El fenomen tòxic és complex ya que en ell intervenen numerosos factors. Es poden distinguir tres fases l'últim estat de les quals és l'aparició d'efectes perjudicials per a l'orgue diana (l'orgue blanc).[2]
Fase d'exposició
[editar | editar còdic]En la fase d'exposició, el tòxic es troba en el mig que rodeja a l'organisme viu, existix risc de que puga absorbir-se en major o menor mida a l'interior del mateix.[2]
Les principals vies d'ingrés són: inhalació, ingestió o contacte epidérmico.[3]
Per eixemple, el plom és un metal pesat que es troba tant en l'ambient urbà com en el rural. No obstant, les principals exposicions procedixen de l'ambient laboral. Principalment en la metalúrgia primària i secundària i en mineria extractiva, aixina com en l'indústria informal de fabricació d'acumuladors elèctrics per extracció secundària de plom a partir de bateries reciclades. Les exposicions a este metal també es donen en l'àmbit domèstic, per l'ingesta d'aliments i d'aigua.[4]
Fase toxicocinética
[editar | editar còdic]La segona fase és la fase toxicocinética, correspon al moviment del tòxic per l'organisme.[2]
La toxicitat d'un compost en el seu lloc d'acció sol ser proporcional a la dosis, pero les diferències en la cinètica dels composts fan que una mateixa dosis de dos o més substàncies puguen donar lloc a concentracions totalment diferents en un determinat orgue.[1] La fase toxicocinética comprén tots els processos de el ADME:[2]
Absorció
[editar | editar còdic]Processe pel qual els tòxics travessen les membranes del cos i passen a la circulació sistémica.
Els principals llocs d'absorció són el tubo digestiu, els pulmons i la pell.[1] Els xenobióticos poden absorbir-se per:
- difusió passiva
- Transport facilitat
- Transport actiu
- Filtració
- Pinocitosis
L'organisme absorbix el plom inorgànic per les vies respiratòria i gastrointestinal. El plom orgànic també s'absorbix per pell, és una substància molt soluble en greixos, lo que fa que es puga absorbir fàcilment per esta via.[4]
Distribució
[editar | editar còdic]La substància es desplaça des del lloc d'ingrés a atres regions de l'organisme.
La sanc és el principal vehícul de transport dels tòxics i els seus metabòlits. Les substàncies tòxiques es poden transportar per la sanc de diverses maneres:
- Unint-se física o químicament a cèlules de la sanc, com els eritrocits
- Dissolent-se físicament en estat lliure en el plasma
- Unint-se a un o varis tipos de proteïnes plasmáticas.[1]
La distribució depén de l'afinitat dels tòxics pels diferents components. Totes les fraccions es troben en un equilibri dinàmic. Només les formes lliures dels tòxics en el plasma estan disponibles per a penetrar per les parets dels capilars que participen en la distribució. Eixa fracció lliure està en equilibri dinàmic en la fracció unida. La concentració dels tòxics en la sanc està en equilibri dinàmic en la seua concentració en els òrguens i teixits, lo que determina la seua acumulació o la seua eixida d'ells. Es podria pensar que els llocs d'acumulació del tòxic són òrguens protectors, ya que solament el tòxic lliure pot eixercir la seua acció. No obstant a mida que el xenobiótico és biotransformado o excretado fora del cos es va lliberant des dels depòsits, donant lloc a una llarga vida mija d'estes substàncies.[5]
El plom en primer lloc circula en sanc unit als glòbuls rojos, el 95% del plom està unit a l'eritrocit. Després es distribuïx als teixits blans com a fege, renyó, mèdula òssea i sistema nerviós central que són òrguens diana. Despuix difon als ossos a on és inerte i no tòxic. Una volta acumulat en l'os pot movilisar-se en situacions com a embaràs, hipertiroidismo, medicacions, i edat alvançada donant lloc a toxicitat. Pot creuar la placenta i la barrera hematoencefálica.[6]
Metabolisme o biotransformación
[editar | editar còdic]Conjunt de transformacions que sofrix un tòxic en l'organisme, sent el seu objectiu final el formar un compost hidrosoluble fàcilment eliminable.
Les reaccions catalizadas per les enzimes encarregades de la transformació de xenobióticos es dividixen en dos grups:
- Fase I: enzimes encarregades de la hidrólisis, oxidació, i reducció de xenobióticos donant lloc a un chicotet aument de la hidrofília de la substància.
- Fase II: enzimes que s'encarreguen de la conjugació del xenobiótico en substàncies endógenas, ací tindríem la glucuronidación, la sulfonación, la acetilación, la metilación, la conjugació en glutatión, i la conjugació en aminoàcits com a glicina, taurina i àcit glutámico. La majoria d'estes reaccions provoquen un important aument de la hidrofília del xenobiótico favorint notablement la seua excreció.[1]
El fege és l'orgue en major capacitat de biotransformación de substàncies estranyes a l'organisme. Proporcions molt menors d'esta activitat, es troben en atres òrguens com: intestí, renyó, pulmó, adrenales, testículs, ovaris, placenta, etc.[5]
El metabolisme del plom es realisa en el fege que transforma ho transforma en plom inorgànic i plom trialquilo, composts que són més hidrosolubles.[4]
Eliminació
[editar | editar còdic]Totes les secrecions corporals semblen tindre capacitat de excretar substàncies químiques, s'han trobat tòxics en suor, saliva i llàgrimes.9 Les tres vies principals d'eliminació són l'orina, les heces i l'aire exhalado.També poden eliminar-se per bilis i llet materna.
L'excreció de xenobióticos utilisa els mateixos mecanismes que té l'organisme per a excretar els rebujos metabòlics endógenos.[5]
El plom es excreta per diferents vies, pero solament la renal i la gastrointestinal són d'importància toxicológica. No obstant, l'excreció renal és la de major importància toxicológica degut a que es fa per filtració glomerular. Atres possibles vies d'excreció inclouen suor, pèl, ungles, cèlules epiteliales descamadas, dents i llet; d'esta última se sap que hi ha relació directa entre concentració de plom en sanc i llet de mares expostes ocupacional o ambientalment.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Klaassen C. Watkins J. Casarett i Doull, Fonaments de toxicologia. Mc Graw Hill. 2005
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Universitat de granada. El fenomen tòxic. 10/11/15. http://www.ugr.es/ajerez/proyecte/t2-4.htm
- ↑ Universitat de Jaén. Introducció a la toxicologia, aspectes bàsics.10/11/15http://www4.ujaen.es/ajmoya/material_docent/Tema1.pdf
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Ramírez A. El quadro clínic de l'intoxicació ocupacional per plom. Anals de la Facultat de medicina v.66 n.1 2005. http://www.scielo.org.pe/scielo.php?pid=S1025-55832005000100009&script=sci_arttext
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Degrossi MC. Conceptes bàsics de toxicologia toxicocinética. Universitat de Belgrano. 2013. [enllaç trencat]
- ↑ Melinda M. Valdivia I. Intoxicació per plom. Soc. Per. Med. Inter. 18 (1) pg.23-27. 2005 http://medicinainterna.org.pe/revista/revista_18_1_2005/intoxicacion.pdf [1] archivat en Wayback Machine.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fases de un fenómeno tóxico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.