Farmacogenética

La farmacogenética i la farmacogenómica són paraules que pogueren usar-se com a sinònims, pero en algunes diferències. La farmacogenética és una disciplina biològica que estudia l'efecte de la variabilitat genètica d'un individu en la seua resposta a determinats fàrmacs, mentres la farmacogenómica estudia les bases moleculars i genètiques de les malalties per a desenrollar noves vies de tractament.

Els medicaments constituïxen hui dia una de les causes de reaccions adverses, que resulten en una important morbilidad i mortalitat en pacients aixina com en un aument dels costs de salut. Açò es deu a que els actuals sistemes d'I + D (Investigació i Desenroll) presuponen que els pacients són un conjunt homogéneu i que, per tant, els medicaments eficaços i ben tolerats en uns lo seran també en el restant.

Aixina, la falta d'eficàcia d'alguns tractaments és realment elevada en diverses malalties com l'Alzheimer (entre el 30% i el 60%); l'esquizofrènia (entre el 25 i el 75%) o l'hipertensió (entre el 10 i el 70%).

L'experiència clínica, no obstant, nos mostra una realitat distinta: medicaments que funcionen be en alguns pacients, són ineficaços o causen reaccions adverses en uns atres, inclús mortals.

Estes variacions individuals en la resposta a fàrmacs pot deure's a l'influència de:

• Factors endógenos, de base genètica, aixina com també l'edat o sexe del pacient.
• Factors exógenos. Dins d'estos podem destacar la dieta, l'us d'agents xenobióticos com el café, el tabac, l'alcohol, medicaments, etc.

No obstant, més allà d'estos últims condicionants ambientals, l'efectivitat i toxicitat d'un fàrmac ve determinada pels gens. És per tant que, l'estil de vida, els aliments, el funcionament del fege, l'estat nutricional i la severitat d'una malaltia, poden afectar la manera en que el cos respon als medicaments, pero els gens també contribuïxen de manera molt influent.

En el núcleu de totes les cèlules està el ADN (Àcit desoxirribonucleico). La seqüència de bases de el ADN forma els gens i estos codifiquen per a la síntesis de proteïnes. En funció de la via d'administració d'un fàrmac, deu passar per numeroses etapes abans d'aplegar al teixit o orgue diana. Aixina, quan s'administra un fàrmac, est deu ser absorbit, metabolizado, transportat, degradat i excretado de l'interior de l'organisme. Si en algun d'estos passos existiren diferències genètiques, per menudes que siguen, la variació en la seqüència d'un gen d'alguna d'estes proteïnes originaria una proteïna distinta, que en interactuar en el fàrmac, donaria lloc a una resposta distinta.

Per a intentar solucionar tots estos problemes, i uns atres, recentment han aparegut dos noves disciplines, que encara que posseïxen finalitat distintes, tendixen a ser utilisats indistintament, nos referim per tant als térmens farmacogenética i farmacogenómica. No obstant, hem de diferenciar-los.

Farmacogenómica

Artícul principal → Farmacogenómica.

Existix un matís conceptual entre la farmacogenómica i la farmacogenética. Mentres que la farmacogenómica es referix a abordages que tenen en conte les característiques de tot el genoma, per mig d'una visió integrativa, la farmacogenética queda circumscrita a la detecció de modificacions de genés individuals en la resposta a fàrmacs. Abdós disciplines intenten descobrir la contribució del genotip d'un individu en l'eficàcia o toxicitat que té un fàrmac en el mateix, solament que a diferents nivells.

Història de la farmacogenómica i farmacogenética

• En 1909, Garrod, fundador de la bioquímica genètica, va anar el primer en propondre que les variacions en el metabolisme eren característiques que s'heretaven als descendents.

• En 1940, es va definir per Ford el polimorfisme genètic, definició que seria en 1971 modificada per Cavalli-Sforza i Bodmer.

• Motulsky, en 1957, va emfatisar que certes reaccions adverses poden ser causades per variacions en l'activitat de les enzimes que estan genèticament determinades.

• Aixina mateix, en 1959 Frederich Vogel va usar per primera volta el terme farmacogenética, per a designar l'estudi del paper que juga la variació dels gens individuals en la resposta als medicaments. Açò solia denominar-se idiosincràsia, a medicaments com anestésicos, opiáceos, quimioterápicos, anticancerígenos, etc.

• En 1962, Kallow va escriure la primera monografia sobre esta disciplina.

• El camp de la farmacogenética cobra interés en els setanta, quan Vesell en 1973 demostren que el metabolisme de varis fàrmacs en bessons idèntics és menys canviant que en bessons no idèntics.

• En 1986 Vogel i Motulsky, i Meyer en 1991, varen contribuir a distinguir entre els fenotips rars i comuns.

• En 1998 va aparéixer el terme farmacogenómica.

• En el 2003, es va conseguir secuenciar per complet el còdic genètic humà. Açò ha supost una gran revolució per al camp de la farmacogenética i farmacogenómica. Aixina, es podran establir les relacions de seqüència (gens) en determinades malalties. En esta nova informació, s'ha averiguat que el genoma de dos persones distintes diferix en solament un 0,1%, portant un 99% de les bases iguals en tot el ADN.

• Recentment, el desenroll de la bioinformática (integració de la biologia molecular i les tècniques informàtiques) és una ciència imprescindible per al desenroll de la farmacogenética i farmacogenómica.