Expulsió dels moriscs del Regne de Valéncia
A principi del sigle XVII, Felip III, signà el decret d'expulsió dels moriscs (1609), i ordenà que tots el nomenats moriscs eixiren d'Espanya. Este decret afectà principalment al Regne de Valéncia que va perdre una part important de la seua població.
Antecedents[editar | editar còdic]
L'intent de conversió de molts sarraïns per mig de les predicacions havia segut un fracàs, puix no abraçaren la religió cristiana per convicció sino per conveniencia i continuaven practicant la seua religió. Les disposicions de l'any 1526 sobre l'evangelisació no produiren l'efecte desijat.
Un testimoni de l'any 1576 contingut en un procés inquisitorial d'un cert Cosme Abenamir, morisc de Benaguasil, posava de manifest la situació:
També es cert que no es portà la llabor evangelisadora en rigor i en la serietat que requeria la voluntat de desenrollar un procés evangelisador en els mijos i metodos adequats per a conseguir l'objectiu que es perseguia.
Davant de tal situació el monarca Felip II va prendre la decisió per primera vegada d'expulsar als moriscs de les terres hispaniques en un Consell d'Estat reunit en Lisboa el 19 de setembre de 1582. Tal decret no es va aplicar.
Pero l'idea fon madurant en la ment dels ministres i governants. L´opinió antimorisca disposà de fervents propagandistes. Un eixemple d'això està representat en les terres valencianes per Martín de Salvatierra, bisbe de Sogorp, una diocesis densament poblada de moriscs, que va propondre en l'any 1587 deportar-los a Terranova i castrar als hòmens. La proposta del prior de l'Orde de Calatrava, doctor Fidalgo va ser més expeditiva, preferia eliminar-los físicament embarcant-los en naus sense aparells.
Decret d'expulsió[editar | editar còdic]
El 4 d'agost de 1609, en el regnat de Felip III, es va expedir en Madrit el decret d'expulsió definitiva. El virrei del Regne de Valéncia, don Luis Carrillo de Toledo, Marqués de Caracena, el 22 de setembre d'eixe mateix any firmava un bando d'expulsió dels moriscs valencians que certificava, practicament, el final de la situació conflictiva creada en diverses poblacions i comarques del Regne.
El Bando de l'expulsió dels moriscs del Regne de Valéncia, fon public pel virrei de Valéncia el Marqués de Caracena, el 22 de setembre de 1609. Actualment se conserva en l'Archiu de Simancas.
Terme i Condicions[editar | editar còdic]
Els moriscs tenien un determini de tres dies per a encaminar-se als ports que les indicarien.
Podien emportar-se tots els bens mobles que pogueren, inclus les monedes i quedar-se sis families de cada cent i també tots aquells que demostraren per mig d'avals un autentic cristianisme. També quedaren lliures d'expulsió tots els chiquets menors de sis anys que romangueren a càrrec de cristians vells. A pesar d'açò, foren pocs els que varen decidir quedar-se. Molts chiquets foren raptats per families cristianes.
L'operació va resultar molt complexa pero va estar preparada per a eixecutar-la en un periodo de sis mesos. Es varen armar galeres espanyoles i italianes, multitut de mercants particulars, tropes d'infanteria i intendencia, etc.
Tenint en conte la magnitut de l'empresa es reconeix que es va efectuar en prou orde.
Conseqüències de l'expulsió[editar | editar còdic]
El Regne de Valéncia devia tindre l'any 1609 una població estimada d'entre 350.000 i 400.000 habitants, dels quals s´ha calculat que varen ser expulsats, aproximadament, uns 127.000 moriscs, que representaven un percentage de més del 33% de la població total. Conseqüentment, la pèrdua demografica va tindre grans repercussions en l'economia i es tardaria prop d'un sigle en suplir eixe descens poblacional.
Els més perjudicats foren, en un principi, els senyors. En la mida que la població dels seus senyorius territorials eren majoritariament població morisca, la seua expulsió va supondre quedar-se, de colp, sense mà d'obra barata i experimentada. S’ha afirmà:
El costat positiu de la mida pogué ser que se'ls obrien grans possibilitats de re-organisació en els seus senyorius, en nous contractes i nous treballadors, encara que en prou llimitacions.
El sector social més perjudicat per l'expulsió fon l'incipient burguesia menestral urbana. Els senyors havien rebut cantitats elevades en prestams per mig de la figura jurídica de censals, una especie de prestam hipotecari. Prestadors urbans, comerciants, particulars i inclús institucions religioses anticipaven els diners i asseguraven una renda perpetua. Els senyors garantisaven, generalment, estos credits en les rendes senyorials o en les propietats dels seus vassalls.
L'expulsió va supondre un colp molt dur per a estos senyors que es veren impossibilitats, en molts casos, per a tornar els diners, perque els moriscs havien eixit de les seues facendes i ells s'havien arruïnat. Consideraven que si s'obligava als nous cristians en mides dures podia fracàssar la repoblació d'aquelles terres.
Finalment, dos pragmàtiques de 1614 i 1622 varen obligar als senyors a pagar les pensions, pero en reducció dels interessos, de manera que les conseqüències econòmiques les pagaren també els inversors urbans.[1]