Experiment de la gota d'alquitrà

El experiment de la gota d'alquitrà és un experiment a llarc determini que medix el fluix d'una certa cantitat d'alquitrà a lo llarc de molts anys. L'alquitrà és un dels molts decorreguts altament viscosos aparentment sòlits, sent els més comuns els bitúmenes. A temperatura ambiente, l'alquitrà fluïx molt llentament, tardant varis anys la formació d'una única gota.
La més famosa versió del experiment va ser iniciada en 1927 pel professor Thomas Parnell de l'Universitat de Queensland en Brisbane, Austràlia, per a demostrar als seus estudiants que algunes substàncies que aparenten ser sòlits són de fet fluïts d'alta viscositat. Parnell va abocar una mostra calfada d'alquitrà en un embut de coll sagellat i ho va deixar reposar durant tres anys. En 1930 va tallar el sagell del coll de l'embut, permetent a l'alquitrà començar a fluir cap a avall. Vàries gotes s'han format i caigut des de llavors a un ritme aproximat d'una per década. L'octava gota va caure el 28 de novembre de 2000, permetent als investigadors calcular que la viscosidad de l'alquitrà és aproximadament (2,3Plantilla:I) de voltes la del aigua.[1]
L'experiment es troba registrat en el llibre Guinness dels récorts com l'experiment de laboratori més llarc del món, i es creu que hi ha suficient alquitrà en l'embut per a permetre que l'experiment continue per a lo manco atres cent anys més.
L'experiment no es va portar a terme originalment baix condicions ambientals especialment controlades, lo que significa que la viscositat podia variar a lo llarc de l'any per les fluctuacions de la temperatura. No obstant, despuix de la caiguda de la sèptima gota en 1988, es va posar aire acondicionat en l'habitació a on es troba l'experiment. La temperatura estable ha allargat el temps que la gota tarda en separar-se del restant de l'alquitrà i caure.

En octubre del 2005, John Mainstone i Thomas Parnell varen ser guardonats en el Premi Ig Nobel de física, una paròdia del Premi Nobel, per l'experiment.
Fins fa poc, ningú havia segut testic de la caiguda d'una gota. L'experiment és vigilat per una webcam encara que certs problemes tècnics varen evitar que la caiguda de l'octava gota fora gravada. L'experiment es troba en exhibició pública en el segon pis de l'Edifici Parnell de l'escola de matemàtica i física del campus de l'Universitat de Queensland.
Cronologia
[editar | editar còdic]| Data | Event | Duració (mesos) |
Duració (anys) |
|---|---|---|---|
| 1927 | Preparació | ||
| 1930 | Tall del coll | ||
| Decembre de 1938 | Caiguda de la primera gota | 96–107 | 8,0–8,9 |
| Febrer de 1947 | Caiguda de la segona gota | 99 | 8,3 |
| Abril de 1954 | Caiguda de la tercera gota | 86 | 7,2 |
| Maig de 1962 | Caiguda de la quarta gota | 97 | 8,1 |
| Agost de 1970 | Caiguda de la quinta gota | 99 | 8,3 |
| Abril de 1979 | Caiguda de la sexta gota | 104 | 8,7 |
| Juliol de 1988 | Caiguda de la sèptima gota | 111 | 9,3 |
| 28 de novembre de 2000 | Caiguda de l'octava gota | 148 | 12,3 |
| 17 d'abril de 2014[2] | Caiguda de la novena gota | 160+⅔ | 13,4 |
| Estimat para entre el 29 d'agost del 2028 i el 20 de febrer del 2029 | Caiguda de la dècima gota | ??? | ??? |


Es poden realisar algunes estimacions molt senzilles sobre quàn deuria caure la següent gota basant-se en les senyes de les gotes anteriors, tenint en conte d'estes, la seua acceleració, la seua recta i la seua paràbola, per a aixina proyectar la pròxima caiguda. Aixina que, si s'omet la senya de la gota 8, la gota 9 deuria haver caigut entorn a giner de 2011. Les condicions de l'experiment han anat canviant paulatinament en en temps en els últims 20-30 anys. Considerant que la gota tinguera el mateix periodo que l'anterior, la data de caiguda va deure haver segut entorn a març de 2013. Finalment la caiguda de la novena gota va ocórrer el 17 d'abril de 2014.
Experiment Trinity College Dublin
[editar | editar còdic]L'experiment de la gota d'alquitrà en el Trinity College en Dublín, Irlanda, es va iniciar en octubre de 1944 per un colega desconegut del guanyador del premi Nobel Ernest Walton, mentres que es trobava en el departament de física del Trinity College. Este experiment, com el de l'Universitat de Queensland, va ser creat per a demostrar l'alta viscositat de l'alquitrà. Originalment es va colocar en un estant d'una sala de conferències del Trinity College i no es controlava científicament, de manera que durant décades vàries gotes d'alquitrà varen caure de forma inadvertida des de l'embut al receptàcul i acumulant, també, molta pols.[3][4][5]
En abril de 2013, havia passat una década des de l'última gota d'alquitrà, i els físics en el Trinity College varen observar que una nova gota s'estava formant. Els físics varen traslladar l'experiment a una taula a on es controlava científicament per mig de la colocació d'una cambra web per a registrar el goteig. D'esta forma qualsevol podria observar l'experiment i vore per primera volta la caiguda d'una gota d'alquitrà en viu. L'alquitrà goteaba al voltant de les 17:00 de l'11 de juliol de 2013, sent la primera volta que una caiguda d'alquitrà es gravava be en una cambra.
Basant-se en els resultats d'este experiment, els físics Trinity College estimen que la viscositat de l'alquitrà és aproximadament dos millons de voltes major que la de la mel, o uns 20 mil millons de voltes la viscositat de l'aigua.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «The Pitch Drop Experiment». Consultat el 15 d'octubre de 2007.
- ↑ https://www.newscientist.com/article/dn25441-longest-experiment-sees-pitch-drop-after-84year-wait.html?cmpid=RSS%7CNSNS%7C2012-GLOBAL%7Conline-news#.U1G4BPldWnT
- ↑ «World's slowest-moving drop caught on camera at last». Nature Publishing Group. Consultat el 15 de març de 2014.
- ↑ «Trinity College experiment succeeds after 69 years». RTE News, Ireland. Consultat el 19 de juliol de 2013.
- ↑ «The 3 Most Exciting Words in Science Right Now: 'The Pitch Dropped'». The Atlantic. Consultat el 19 de juliol de 2013.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Experimento de la gota de brea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.