Estricnina
L'estricnina és un alcaloide de l'anou vómica i d'atres espècies del gènero Strychnos.
Descripció
És una pols cristalina blanc, incoloro i amarc. Les sales de estricnina són solubles en aigua. La seua estructura heterocíclica va ser establida independentment en els laboratoris de Woodward i de Robinson. La estricnina és un alcaloide antagonista del receptor del GABA (principal neurotransmissor inhibidor en el tronc cerebral i la mèdula espinal). En competir en el GABA per l'ocupació del receptor pot existir un excés de resposta motora que es traduïx en convulsions.
Història
La estricnina va ser el primer alcaloide en ser identificat en plantes del gènero Strychnos, família Loganiaceae. Strychnos, nomenat per Carl Linnaeus en 1753, és un gènero d'arbres i arbusts trepadores de l'orde Gentianales. El gènero conté 196 espècies diferents i es distribuïx a lo llarc de les regions càlides d'Àsia (58 espècies), Amèrica (64 espècies) i Àfrica (75 espècies). Les llavors i corfa de moltes plantes d'este gènero contenen el potent verí estricnina.
La estricnina va ser descoberta per primera volta pels químics francesos Joseph Bienaimé Caventou i Pierre Joseph Pelletier en 1818 en la fava de Sant Ignacio.[1] En algunes plantes del gènero Strychnos també està present un derivat de 9,10-dimetoxi derivat de la estricnina, l'alcaloide brucina. La brucina no és tan venenosa com la estricnina. Registres històrics indiquen que algunes preparacions que contenien estricnina ya s'utilisaven per a matar gossos, gats i aus en Europa en 1640.[2] L'estructura de la estricnina va ser determinada per volta primera en 1946 per sir Robert Robinson i en 1954 este alcaloide va ser sintetisat en un laboratori per Robert B. Woodward. Esta és una de les síntesis més famoses de l'història de la química orgànica. Abdós químics varen guanyar el premi Nobel (Robinson en 1947 i Woodward en 1965).[2]
Referències
- ↑ Pelletier and Caventou (1818) "Note sur un nouvel alkalai" (Note on a new alkali), Annales de Chimie et de Physique, vol. 8, pages 323-324. Vore també: Pelletier and Caventou (1819) "Mémoire sur un nouvel alcali vegetal (la strychnine) trouvé dans la feve de Saint-Ignace, la noix vomique, etc." (Memoir on a new vegetable alkali (strychnine) found in the St. Ignatius bean, the nux-vomica, etc), Annales de Chimie et de Physique, vol. 10, pages 142 - 176.
- ↑ 2,0 2,1 (2009) Handbook of Toxicology of Chemical Warfare Agents, Londres: Academic Press, p. 199. ISBN 9780080922737.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Estricnina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.