Esteles de Badalona
Les esteles ibèriques de Badalona són un conjunt de tres esteles funeràries iberas conservades en el Museu de Badalona que presenten inscripcions en escritura ibèrica nororiental en el nom del difunt i estan decorades en una série de símbols, incloent llances. Són un conjunt destacat tenint en conte que en Catalunya només es conserven huit esteles ibèriques.
La primera estela, l'estela de Ca Peixau, va ser trobada en 1929 en el barri de Llefià.
En l'any 2000, durant l'excavació del penca maximus de la ciutat romana de Baetulo, es varen trobar dos esteles més. Abdós tenen la particularitat de que en abdós apareix un mateix nom propi. Supostament corresponen a pare i fill d'una família ibera, lo que constituïx un cas únic. El context en el que varen ser trobades també és significatiu: els colonizadores romans les havien reutilisat com tapa de les aigüeres de la ciutat que hui és Badalona.
Context històric
[editar | editar còdic]
La datació de les esteles correspon al periodo de l'últim població del poblat ibèric del Turó d'en Boscà, l'antiga Baitolo, abans de la fundació de la nova Baetulo romana. El poblat ibèric es troba a 198 metros d'altitut i va ser refundat pels romans a la planura per a on passava la branca del Maresme de la via Augusta, sobre el chicotet cerro d'en Rosés, actualment barri del Dalt de la Vila. El nom de Baitolo, transcripció de Plantilla:Xib-trans, es coneix per monedes ibèriques, i és el precedent obvi del nomene llatí Baetulo.[1][2] Una volta fundada la ciutat romana a principis del sigle I el poblat ibèric es va ser abandonant i provablement es va reutilisar material per a la construcció.
Els iberos incineraven els cadàvers i majoritàriament depositaven els restants no calcinats en pudrideros colectius. Només una part de la societat tenia un ritual d'enterrament en la necròpolis. Estes solien estar situades fòra de les muralles pero prop del poblat en el mateix cerro. Despuix de la cremació, els restants eren depositades en una urna enterrada junt en objectes personals del difunt. Les necròpolis dels layetanos eren austeres. Sobre el túmulo de terra i pedres se senyalava el lloc colocant damunt una estela en el nom del difunt i una decoració simbòlica.[3]
Context arqueològic
[editar | editar còdic]
Les tres esteles varen ser trobades fòra del seu context originari, en zones en restants romans llunt del poblat ibèric. La primera és de la zona de Ca Peixau, en el barri de Llefià, a on hi havia hagut una vila romana, i les atres dos varen ser reutilisades en l'estructura del penca maximus de la ciutat romana de Baetulo. La cronologia de les tres esteles correspon al periodo entre el 150 a. C. i el 75 a. C., i se superponen en l'inici de l'época romana a principis de el I a. C.[3]
Estela de Ca Peixau
[editar | editar còdic]L'estela de Ca Peixau, o Llefià, va ser trobada en 1929, reutilisada com a banc en l'entrada de l'antic mas de Ca Peixau.[4] Va ser traslladada al Museu de l'Agrupació Excursionista de Badalona. El museu va ser espoliat en 1940 despuix de la Guerra Civil i l'estela va ser depositada en el Museu Arqueològic de la Diputació. En 1980 va ser tornada al Museu de Badalona.[5] El mas va ser derribat en 1957. Estava situada entre els actuals carrers de Font i Escolà, Baldomer Solà, Miquel Servet i Galileo, en l'antiga zona de Llefià, actualment barri del Raval.[6] En el jaciment de Ca Peixau, al voltant de l'antic mas, s'ha trobat una vila romana senyorial en dependències rústiques i varis monuments funeraris romans.
Esteles de Baetulo
[editar | editar còdic]Les dos esteles de Baetulo varen ser trobades en juliol del 2000 durant les excavacions en la zona del fòrum de la ciutat romana, baix la plaça de Font i Cusó. Es va obrir un tram de l'aigüera que anava per baix de la penca maximus. Normalment la penca maximus es planificava en l'eix nort - sur, pero en Baetulo és perpendicular al llitoral i aprofitava el desnivell del tossal d'en Rosés (20 m d'altitut) per al colector d'aigües. L'aigüera, de 80 cm d'ample i 90 cm de profunditat, estava coberta per grans blocs de pedra en forma de lloses. Entre estes lloses varen aparéixer dos esteles ibèriques, una al costat de l'atra, encaixades en pedres més menudes. Havien segut preses d'alguna necròpolis i reutilisades com a coberta d'aigüera. Una té 90 cm de llongitut i l'atra 142 cm, pero els romans les havien descabezado per a adaptar-les a l'esgambi del colector. El trasllat es faria poc despuix de la fundació de Baetulo, a principis de el I. Estan datades entre els anys 150 a. C. i 75 a. C. Sorprén el fet de reutilisar uns monuments funeraris de poc més de 50 anys d'antiguetat com a coberta d'aigüera. Indica un sentit pràctic sense escrúpuls.[3]
referències
[editar | editar còdic]- ↑ Hesperia (ed.): «Ceca: baitolo, BAETVLO». Consultat el 17 març 2018.
- ↑ Torra i Portell, 2009.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Menges Solà, 2001.
- ↑ Menges, Padrós y Velaza, 2001.
- ↑ Reverter, 1980.
- ↑ Díaz Martí, 2007, p. 89.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció en la seua totalitat derivada de «Esteles ibèriques de Badalona» de Wikipedia en català, concretament de esta versió, publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- (2001).Carrer dels Arbres.Museu de Badalona.(núm. 12)Consultat el 17 març 2018.
- (2001).Palaeohispánica.Institució Fernando el Catòlic.(núm. 1)ISSN 1578-5386.Consultat el 17 març 2018.
- (2007).Carrer dels Arbres.Museu de Badalona.(núm. 18)Consultat el 17 març 2018.
- Moncunill Martí (2010). Els noms personals ibèrics en l'epigrafia antiga de Catalunya, Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. ISBN 978-84-92583-92-8.
- (1996).Espai, Temps i Forma. Série I, Prehistòria i Arqueologia.UNED.ISSN 1131-7698.Consultat el 17 març 2018.
- (1980).Carrer dels Arbres.Museu de Badalona.(núm. XIV)Consultat el 17 març 2018.
- (2013).Gladius.(XXXIII)ISSN 0436-029X.Consultat el 17 març 2018.
- (2009).Carrer dels Arbres.Museu de Badalona.(núm. 20)Consultat el 17 març 2018.