Estela de Zurita

Estela de Zurita

Anvers de l'estela de Zurita.

Revers de l'estela de Zurita.

L'estela de Zurita és una estela càntabra discoidea jaganta trobada en Zurita (municipi de Piélagos, Cantàbria, Espanya). És un disc de pedra arenisca llaurada en bajorrelieves de dos metros de diàmetro. És prerromana; està datada entre finals de el I i principis de el I, no sabent-se si es tracta d'un monument genuinament càntabre o d'una Cantàbria escassament romanizada; en qualsevol cas la factura és tosca i no presenta signes de romanisació. S'ha relacionat constantment en la religió dels antics càntabres, i ha servit d'argument per a diverses hipòtesis sobre l'existència en Cantàbria de diverses costums celtíberas o de formes similars de les mateixes. Forma part de l'escut del municipi, encara que se sap que va ser transportada a Zurita des d'un atre lloc, provablement des del vall de Buelna, les esteles jagantes de la qual presenten grans similituts en la de Zurita. En temps recents, va ser investigada per primera volta entre 1933 i 1934.

Actualment, és propietat del Museu Regional de Prehistòria i Arqueologia de Cantàbria, en sèu en Santander.

Descripció

Un dels seus costats representa entre círculs concèntrics un cavall i dos guerrers armats que semblen estar coberts en pells d'animals. Despuix d'estudiar detenidament els detalls d'esta escena, es creu que pot estar relacionada en la costum d'alguns pobles prerromanos que realisaven sacrificis de cavalls a modo ritual. Despuix de realisar un calc de les extremitats inferiors de l'animal, es va observar que sembla tindre nugades les pates entre sí, ademés situar els caixcos de les mateixes una miqueta per damunt del sol. Esta senya unida a la posició del seu coll i cap, llaugerament tirada cap a arrere, fan pensar que el cavall intenta recular, circumstància determinant per a interpretar esta escena recolzada perfectament en les fonts clàssiques. Segons citaven Horacio (Carmina III, 4, 34) i Silio Itálico (Púnica III, 360) una de les tribus càntabres més conegudes, els concanos, s'enfervorien en prendre sanc de cavall, donant-los vigorositat i força. Trobem símil d'este tipo de morts citades per Estrabón (III, 3, 7) en els pobles del nort de Lusitania i una curiosa cita segons Plutarco (Plut. Quaest. Rom. 83) en la que fa referència a que la pau entre els bletonenses se sagellava en la mort d'un home i un cavall. Curiosament, esta escena podria coincidir en el pla superior de l'estela.

En un pla inferior s'observa un guerrer mort sent devorat per un buitre. Esta última escena està associada tant al cult solar de tradició celta com al sèquit d'una deïtat de la guerra, i es repetix en atres monuments, com en certes ceràmiques de Numància; en este cas representaria una costum prerromana per la qual es deixaven els cossos dels guerrers caiguts en combat sense enterrar, com a mostra de honor. D'eixa manera els buitres durien a el home al Cel. L'atre costat, també entre círculs concèntrics conté uns motius geomètrics de simbologia astral, representant quatre llunes creixents. Provablement, es tractara del paraís al com aplegaria el guerrer.

Vore també

• Estela càntabra

Bibliografia

• Peralta Labrador, Eduardo; Els càntabres abans de Roma. Ed. Real Acadèmia de l'Història (2003). ISBN 978-84-89512597.
• Càntabres, orige d'un poble, Ed. ADIC i Els càntabres (2012). Autors: Angel Ocejo, Rafael Bolado del Castell, Enrique Gutiérrez Conca, José Ángel Ferro Gárate i Juan Carlos Cabria Gutiérrez. ISBN 978-84-939964-1-3