Escola metòdica

La escuela metódica de la medicina (metodista, o Methodici, en idioma grec : Μεθοδικοί) era una antiga escola de medicina en l'antiga Grècia i Roma basada en l'atomisme de Demócrito introduïda per Temisón de Laodicea, discípul d'Asclepíades de Bitinia, i Tésalo de Trales. "El seu fonament teòric es basa en l'idea de que tot procés patològic té el seu orige en la dilatació o contracció dels sistemes o teixits que componen el cos humà". L'escola metòdica va sorgir en reacció tant a l'escola empírica com a l'escola dogmàtica —a voltes coneguda com l'escola racionalista—. Si ben els orígens exactes de l'escola metodista estan envolts en certa controvèrsia, les seues doctrines estan prou ben documentades. Sext Empíric apunta al terreny comú de l'escola en Pirrón, en que «conocimiento de generalidades manifiestas».

Història

No hi ha un consens clar sobre quí va fundar l'escola metòdica i quàn es va fundar. S'ha pretés que l'escola metodista va ser fundada pels estudiants d'Asclepiades. En particular, per Temison de Laodicea, l'estudiant més distinguit de Asclepiades, que se li acredita en freqüència la fundació de l'escola metodista en el I Alguns historiadors afirmen que l'escola metodista va ser fundada pel propi Asclepiades en l'any 50 a. C. També s'ha afirmat que ho metodisco no sorgix realment fins a el I. En qualsevol cas, és àmpliament acceptat que ho metodisco no va sorgir com una reacció al empirisme i les escoles racionalistes (o dogmàtiques), que tenen algunes similituts en abdós escoles pero fonamentalment són diferents.

Doctrines

L'escola metòdica va emfatisar el tractament de malalties més que el història del pacient individual. Segons els metodistas, la medicina no és més que un «coneiximent de generalitats manifestes» (gnōsis phainomenōn koinotēnōn). En atres paraules, la medicina no era més que la consciència de les característiques generals recurrents que es manifesten d'una manera tangible. Si ben els punts de vista metodistas sobre la medicina són una miqueta més complexos que açò, la generalisació anterior estava destinada a aplicar-se no únicament a la medicina, sino a qualsevol art. Els metodistas conceben la medicina com un verdader art, en contrast en els empirista o els dogmàtics.

Varen afirmar que el coneiximent de la causa de la malaltia no té relació en el método de curació, i que és suficient observar alguns síntomes generals de malalties. Tot lo que un mege realment necessita saber és la malaltia en sí, i d'eixe coneiximent sabrà el tractament. Per a afirmar que únicament el coneiximent de la malaltia proporcionarà coneiximent del tractament, els metodistas primer afirmen que les malalties són indicatives dels seus propis tractaments. Aixina com la fam du a una persona al menjar de forma natural i la set conduïx naturalment a la persona a l'aigua, la malaltia també indica naturalment la curació. Com senyala Sext Empíric, quan un gos es puncha en una espina, naturalment elimina l'objecte estrany o que danya al seu cos.

La teoria central era l'interrupció de la circulació normal de «àtoms» a través de la malaltia causada per «porosidad» del cos. Per a sanar una malaltia és suficient observar alguns síntomes generals de malalties; i hi ha tres tipos de malalties, una nugada, una atra solta, i la tercer una mescla d'estes. A voltes les excreció de persones malaltes són massa chicotetes o massa grans, o una excreció particular pot ser deficient o excessiva. Este tipo de malalties a voltes són greus, a voltes cròniques, a voltes creixents, a voltes estables i, a voltes, disminuïxen. Tan pronte com se sàpia a quin d'estes malalties pertany una malaltia, si el cos està nugat, llavors deu obrir-se; si està solt, llavors deu ser restringit; si és complicat, primer deu combatre's la malaltia més urgent. Es requerix un tipo de tractament en agut, un atre en malalties inveteradas; un atre quan les malalties aumenten, un atre quan és estable i un atre quan disminuïx. L'observació d'estes coses constituïx l'art de la medicina, cridat método (en grec:Μέθοδος).

Com la busca de les causes de les malalties li va semblar a Temisón que descansava sobre un fonament massa incert, va desijar establir el seu sistema sobre les analogia i indicacions comunes a moltes malalties (grec: κοινότες), sense importar que estes analogia foren tan obscures com les causes de l'escola dogmàtica. Temisón va escriure vàries obres que ara estan perdudes.