L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Esclavitut en Angola

L'esclavitut en Angola va existir des de fins del XV, quan Portugal va establir contactes en els pobles que habiten en el noroest de l'actual país i va fundar varis llocs comercials en la costa. Varis d'eixos pobles, com els Imbangala[1] i els Mbundu,[2] varen ser comerciants actius d'esclaus durant sigles (vore Esclavitut en Àfrica). A fins del XVI, els exploradors del Regne de Portugal varen fundar l'assentament fortificat de Luanda, i més vesprada posats comercials i fortalees menors en el Riu Cuanza, aixina com en la costa atlàntica cap al sur fins a Benguela. Durant este primer periodo, les persones esclavisades varen ser traslladades a Brasil i, posteriorment, al Carib i Riu de la Plata.[3] El component principal de les seues activitats comercials va consistir en una forta participació en la tracta d'esclaus de l'Atlàntic.[4] El tràfic d'esclaus va ser abolit en 1836 per les autoritats portugueses.[5]

Museu de l'esclavitut en Luanda

Història

Comercie i conquista

l'Imperi portugués va conquistar al poble Mbundu d'Angola, incorporant l'economia local al comercie d'esclaus de l'Atlàntic.[6] En 1610, Fra Luís Brandão, director de l'universitat jesuïta de Luanda, dirigida pels portuguesos, va escriure a un jesuïta que qüestionava la llegalitat de l'esclavitut dels angoleños natius, dient: "Hem estat ací per quaranta anys i hi ha hagut molts hòmens erudits ací i en la província de Brasil que mai han considerat el comerç ilícit". Ademés va afirmar que solament un chicotet número de natius poden haver segut esclavizados illegalment, i que els portuguesos a lo manco els varen convertir al cristianisme.[7] Angola va exportar esclaus a raó de 10,000 per any en 1612.[8] Els portuguesos varen construir un nou port en Benguela en 1616 per a expandir l'accés de Portugal als esclaus angoleños.[9] De 1617 a 1621, durant la governació de Luís Mendes de Vasconcellos, fins a 50,000 angoleños varen ser esclavizados i enviats a les Américas.[10] El Vergulde Valck, traficants d'esclaus holandesos, va comprar 675 dels 1,000 esclaus venuts en Angola en 1660.[11][12]

A lo manco durant els sigles XVIII i XIX, Angola va ser la principal font d'esclaus forçats en la tracta d'esclaus de l'Atlàntic.[13]

Esclavitut

Durant vàries décades, el comerç d'esclaus en la colónia portuguesa de Brasil va ser important en l'Angola portuguesa; els barcos brasilers varen ser els més numerosos en els ports de Luanda i Benguela. Este comerç d'esclaus també va involucrar a comerciants i guerrers negres locals que es varen beneficiar del comerç.[14] En el XVII, els imbangala es varen convertir en els principals rivals dels Mbundu en el suministrament d'esclaus al mercat de Luanda. En la década de 1750, els portuguesos varen vendre entre 5.000 i 10.000 esclaus anualment, devastant l'economia i la població de Mbundu.[15] Els portuguesos varen donar armes als soldats d'Imbangala a canvi d'esclaus. Proveïts en armes superiors, els soldats d'Imbangala varen capturar i varen vendre natius a una escala molt major a mida que cada nou esclau es traduïa en una força d'agressors millor armada. Una força combinada de soldats portuguesos i imbangala va atacar i va conquistar el Regne de Ndongo de 1618 a 1619, sitiant la seua capital, Kabasa. Els portuguesos varen vendre mils de residents de Kabasa en 36 barcos que varen eixir del port de Luanda en 1619, establint un nou récort, destinat a plantacions d'esclaus en l'estranger.[16] En el XVIII, la guerra entre els portuguesos, atres potències europees i vàries tribus africanes, gradualment va donar pas al comerç. Les grans rutes comercials i els acorts que els varen fer possibles varen ser la força impulsora de les activitats entre les diferents àrees; els estats tribals guerrers es convertixen en estats llests per a produir i vendre. En el planalto (les altes planures), els estats més importants varen ser els de Bié i Bailundo, sent este últim conegut per la seua producció d'aliments i caucho. El poder colonial, Portugal, cada volta més ric i poderós, no toleraria el creiximent d'estos estats veïns i els subyugó un per un, de modo que a principis d'eixe sigle els portuguesos tenien el control total sobre tota l'àrea. A partir de 1764, va haver un canvi gradual d'una societat basada en esclaus a una basada en la producció per al consum intern, i més vesprada per a l'exportació. Despuix de l'independència de Brasil de Portugal en 1822, les institucions portugueses varen abolir l'institució de l'esclavitut en les possessions estrangeres de Portugal en 1836.

Treball forçat

l'Imperi portugués va establir per primera volta un sistema de treball forçat d'iure conegut com chibalo en totes les seues colónies en 1899, pero el govern portugués no va implementar el sistema en Angola fins a 1911 i ho va abolir en 1913.[15] Els republicans varen derrocar al rei Manuel II en el colp d'Estat d'octubre de 1910. Els treballadors de Moçâmedes, entre atres ciutats d'Angola, varen fer campanya per l'abolició i la manumisión. En algunes àrees, els treballadors forçats varen declarar folgues, en l'esperança de que la desacceleració econòmica forçaria canvis polítics. Carvalhal Correia Henriques, el nou governador de Moçâmedes, va recolzar els seus reclams i va dirigir les queixes laborals a la seua manera. La Primera República Portuguesa, el nou estat, va abolir novament el treball forçat, pero els empleadores els negocis dels quals depenien del treball forçat varen utilisar la seua influència política per a pressionar al govern portugués per a que despedira a Henriques. El govern portugués va llegalisar el treball forçat en Angola novament en 1911, va despedir a Henriques en giner de 1912 i va abolir la pràctica novament en 1913.[17][15]

En 1926, el colp d'Estat del 28 de maig de 1926 va autorisar a António d'Oliveira Salazar en Portugal. Més tart eixe any, Salazar va restablir el treball forçat, ordenant a les autoritats colonials que obligaren a treballar a casi tots els pobles indígenes adults i varons en les colónies africanes de Portugal. El govern els va dir als treballadors que solament tindrien que treballar durant sis mesos de cada any. En la pràctica, esta obligació era una cadena perpètua de treball forçat..[18] Els drets civils dels natius, que ya no es tractaven com lleis naturals, varen tindre que "guanyar-se" cas per cas baix la designació d'assimilació. Menys del 1% de la població nativa alguna volta va conseguir esta designació. Per a 1947, el 40% dels treballadors morien cada any en una taxa de mortalitat infantil del 60%.[19]

Per a 1940 la població blanca en Angola havia aumentat a 40 mil, el 2% de la població. La majoria d'estos emigrants, analfabets i sense terra, varen prendre les millors terres agrícoles, independentment de la seua disponibilitat, sense compensar als propietaris existents. Les autoritats varen expulsar als natius i els varen obligar a collir dacsa, café i frijoles. Els natius podrien "oferir-se com a voluntaris" per a treballar en les plantacions, com voluntários o en el servici militar obligatori, treballant per $ 1.50 per més com a contractats. Este sistema de treball forçat va dur a 500,000 angoleños a fugir, creant una escassea de mà d'obra, lo que a la seua volta va crear la necessitat de més treballadors per a l'economia colonial.[20] En 1947, el 40% dels treballadors forçats varen morir cada any,[21] en una taxa de mortalitat infantil del 60% en el territori (segons les estimacions de 2007 del World Factbook, la taxa de mortalitat infantil (morts / 1,000 naiximent vius) en l'actual Angola era 184.44 - el pijor resultat entre tots els països del món). L'historiador Basil Davidson va visitar Angola en 1954 i va trobar que el 30% de tots els varons adults treballaven en estes condicions; "Provablement va haver més coerció que mai".[15] Marcelo Caetano, Ministre de les Colónies de Portugal, va reconéixer els defectes inherents en el sistema, que va descriure com l'us de natius "com a peces d'equip sense cap preocupació pels seus anhels, interessos o desijos". El Parlament va celebrar una sessió tancada en 1947 per a discutir la deterioració de la situació. Henrique Galvão, diputat angoleño de l'Assamblea Nacional Portuguesa, va llegir la seua "Informe sobre problemes natius en les colónies portugueses". Galvão va condenar els "vergonyosos ultrages" que havia descobert, el treball forçat de "dònes, chiquets, malalts i [de] vells hòmens decrépitos". Va concloure que en Angola, "solament els morts estan realment exents del treball forçat". El control del govern sobre els natius va eliminar l'incentiu del treballador-empleador per a mantindre en vida als seus empleats perque, a diferència d'atres societats colonials, l'estat va reemplaçar als treballadors fallits sense cobrar directament al empleador. El govern portugués refutó l'informe i va arrestar a Galvão en 1952.[20] En 1961, Galvão va estar involucrat en el seqüestre d'una travessia de lux portugués.[22]

Tumult de Baixa de Cassanje

Artícul principal → Regirada de Baixa de Cassanje.

Els treballadors amprats per Cotonang, una empresa de plantacions de cotó portuguesa-belga, es varen rebelar el 3 de giner i varen demanar als portuguesos que milloraren els seus drets laborals i abandonar Angola. El tumult, comunament considerada la primera batalla de la Guerra d'Independència d'Angola, va terminar en un bany de sanc.[23]

Els manifestants natius varen atacar la fortalea de São Paulo, la presó i l'establiment militar més gran de Luanda, tractant de lliberar als presoners i assessinant a sèt policies. Les autoritats portugueses varen matar a quaranta atacants ans que bandes d'angoleños blancs cometeren actes aleatoris de violència contra la majoria ètnica.[24]

Les autoritats portugueses varen assessinar a 49 persones el 5 de febrer. El 10 de febrer, varen reprimir un atre intent fallanc de lliberar als presoners. Els agricultors de Bakongo i els treballadors dels cafetals es varen rebelar el 15 de març, prop de Baixa de Cassanje, matant a angoleños blancs i treballadors negres, cremant plantacions, ponts, instalacions governamentals i estacions de policia, i destruint barcaces i transbordadors. La Força Aérea portuguesa va respondre bombardejant un àrea de 320 quilómetros (200 milles) en napalm matant a 20,000 persones, inclosos 750 angoleños blancs, en els primers sis mesos de 1961.[24]

L'eixèrcit i la força aérea portuguesos varen pospondre l'alçament i varen ocultar l'incident a la prensa. El Moviment Popular per a la Lliberació d'Angola (MPLA) va dir que l'eixèrcit portugués va matar a dèu mil persones en la massacre. [14] Les estimacions conservadores són al voltant de 400 víctimes.[24] Estos events es consideren el començ de la guerra colonial portuguesa (1961-1974).

Despuix de l'independència

Despuix de l'independència d'Angola de Portugal en 1975, durant la guerra civil angoleña (1975-2002), tant el grup d'oposició més gran, l'Unió Nacional per a l'Independència Total d'Angola (UNITA), com el govern, varen utilisar chiquets soldats en la guerra civil. S'estima que fins a 11,000 chiquets varen estar involucrats en els últims anys de la lluita.[25]

Actualment en Angola s'informen alts nivells de tracta de chiquets, explotació sexual comercial, pornografia, treball forçat, esclavitut sexual i atres formes d'explotació, en part pel colapse causat per la guerra civil de les estructures socials i mecanismes de seguritat tradicionalment actius abans de l'independència. Angola és un país d'orige per a un número significatiu d'hòmens, dònes i chiquets traficats en fins de treball forçat o explotació sexual. Els chiquets han segut traficats internament i també a Namíbia i Suràfrica en fins d'explotació sexual, treball domèstic i comercial. El Govern d'Angola no complix plenament en les normes mínimes per a l'eliminació de la tracta.

Vore també

Referències

  1. ↑ «African involvement in Atlantic Slave Trade». "Kwaku Person-Lynn". Archivat des d'el original, el 16 de setembre de 2004. Consultat el 1 d'octubre de 2004.
  2. ↑ Mbundu, Onwuka N. Njoku, PH D Njoku, The Rosen Publishing Group, 1997 ISBN 0-8239-2004-6 ISBN 978-0-8239-2004-4
  3. ↑ «El primerenc comerç d'esclaus des d'Angola cap a Hispanoamèrica i Brasil, 1575-1595».Anuari d'Estudis Americans.79(2)
    487–514.ISSN 1988-4273.doi:10.3989/aeamer.2022.2.04.Consultat el 2023-09-09.
  4. ↑ Joseph C. Miller, Way of Death: Merchant capitalism and the Angolan slave trade, Madison: Wisconsin University Press, 1996
  5. ↑ ANGOLA IN THE EIGHTEENTH CENTURY - Slave Trading in the 1700s, "Des de finals del sigle XVI fins a 1836, quan Portugal va abolir el tràfic d'esclaus, Angola pot haver segut la font de fins a 2 millons d'esclaus per al Nou Món. Més de la mitat d'ells varen ser a Brasil, casi un terç al Carib, i del 10 al 15 % a l'àrea del Riu de la Plata en la costa surest d'Amèrica del Sur." countrystudies. com (Source: O. S. Library of Congress)
  6. ↑ Njoku, Onwuka N. (1997). Mbundu, pp. 38–39.
  7. ↑ Alden, Dauril (1996). The Making of an Enterprise, p. 510.
  8. ↑ Stearns, Peter N.; William Leonard Langer, {{{nom2}}} (2001). The Encyclopedia of World History, p. 394.
  9. ↑ Newitt, Malyn D. D. (2005). A History of Portuguese Overseas Expansion, 1400-1668, London and New York: Routledge, p. 170. ISBN 0-203-32404-8.
  10. ↑ (2006) Landers (ed.). Slaves, Subjects, and Subversives: Blacks in Colonial Latin America, New Mexico: University of New Mexico Press, p. 89. ISBN 9780826323972.
  11. ↑ Heywood, Lindo Marinda; John Kelly Thornton, {{{nom2}}} (2007). Central Africans, Atlantic Creoles, and the Foundation of the Americas, 1585-1660, p. 44.
  12. ↑ Vansina, Jan (1990). Paths in the Rainforests, p. 202.
  13. ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 26 de setembre de 2017. Consultat el 3 de novembre de 2019.
  14. ↑ João C. Curto. Álcool i Escravos: O Comércio Lusità-Brasileiro do Álcool em Mpinda, Luanda i Benguela durant o Tràfic Atlântico d'Escravos (c. 1480-1830) i o Seu Impacte nas Societats dona Àfrica Central Ocidental. Translated by Márcia Lameirinhas. Tempos i Espaços Africans Séries, vol. 3. Lisbon: Editora Vulgata, 2002. [1] archivat en Wayback Machine. ISBN 978-972-8427-24-5
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 Clarence-Smith (2008). Slaves, Peasants and Capitalists in Southern Angola 1840-1926, pp. 32–38.
  16. ↑ Painter, Nell Irvin (2006). Creating Black Americans, pp. 23–24.
  17. ↑ Clarence-Smith. Slaves, Peasants and Capitalists in Southern Angola 1840-1926, pp. 41.
  18. ↑ «Angola 1880 to the present: slavery, exploitation, and revolt».
  19. ↑ Meltzer, Milton (1993). Slavery: A World History, pp. 261.
  20. ↑ 20,0 20,1 Walker, John Frederick (2004). A Certain Curve of Horn: The Hundred-Year Quest for the Giant Sabre Antelope, pp. 100–101.
  21. ↑ ««I escaped in a coffin». Remembering Angolan Forced Llabor from the 1940s».
  22. ↑ «HENRIQUE GALVÃO, 1895-197O: ASPECTS OF A EURO-AFRICAN CRUSADE».
  23. ↑ Manuel Jerónimo (2008). «Angola: "Baixa De Kassanje" Massacre Turns 47 Years». Angola Press Agency via allAfrica. Consultat el 5 de giner de 2008.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 Wright, George (1997). The Destruction of a Nation: United States' Policy Towards Angola Since 1945, pp. 5–6.
  25. ↑ No-one fighting for Angola's child soldiers, BBC News


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Esclavitut_en_Angola&oldid=1599143»