Equació d'estat dels factors formadors del sol

La equació d'estat dels factors formadors del sol és un model conceptual ideat per Hans Jenny (1941) per a interpretar el grau d'evolució dels sols. És una de les principals ferramentes de la pedología, en implicancias per a la comprensió de la morfologia, génesis, classificació i distribució espacial dels sols,

La sigla Clorpt és utilisada com una regla nemotécnica per a recordar als factors formadors que integren dita equació d'estat, que indica

S = f (cl, o, r, p, t, ...)

a on

cl= clima

o= organismes

r= relleu

p= material parental

t= temps

Els punts suspensivos inclosos en l'equació indiquen factors adicionals que poden ser considerats en casos particulars, com pot ser l'aporte de sals per oragets marins en sols de zones costeres. Posteriorment el concepte s'estén als ecosistemes

A, V, S= f (cl, o, r, p, t,...)

a on:

A= propietats fenotípicas dels animals

V= propietats fenotípicas dels vegetals

S= solc o qualsevol propietat del mateix

cl= clima

o= organismes

r= relleu

p= material parental

t= temps

Aplicacions de l'equació

A lo llarc de 75 anys l'equació ha segut aplicada pels edafólogos de dos formes: en un marc conceptual, per a predir dins de cert ranc la variabilitat espacial dels sols o com a ferramenta empírica que permet explicar observacions de camp no convencionals (paleosuelos, horisons discontinus, poligénesis), Esta última modalitat és la que apliquen els reconocedores per a comprendre com l'interacció entre els factors formadors regula els processos de pedogénesis i per això, el desenroll dels sols. Per a facilitar l'interpretació es proponen relacions en els que un factor presenta un ranc de variació superior al restant. D'allí sorgixen les seqüències: Climo-seqüència (clima), bio-seqüència (organismes), tope-seqüència (relleu), lito-seqüència (material parental) i crono-seqüència (temps). De tal forma els sols poden interpretar-se com a cossos naturals dinàmics que comprenen la porció superior de la corfa terrestre, exhibint una organisació diferencial dels seus components minerals i orgànics. La formació dels sols sorgix com a resposta a les forces atmosfèriques i biosféricas que actuen sobre distints materials parentals, ubicats en diferents posicions topogràfiques durant un determinat periodo de temps. Aixina, els sols són el resultat de l'interacció dinàmica entre litosfera, atmòsfera, hidrosfera i biosfera, que en conjunt integren la pedosfera. En funció d'este últim concepte, i per a una total comprensió de les característiques edàfiques, és indispensable realisar l'estudi dels mateixos en la seua posició natural en el paisage, per mig d'una correcta selecció de lloc, en el qual es deu realisar una completa descripció del perfil, els factors formadors i processos pedogenéticos, en la corresponent pren de mostres per a l'estudi de les seues propietats. L'equació d'estat dels factors formadors de sol és un concepte universal que pot ser aplicat a qualsevol de les propietats dels sols i ecosistemes als que pertanyen. Actualment és mencionada en publicacions relacionades en la pedodiversidad, ecologia de sols, génesis de sols urbans, impactes antrópicos, cicles de nutrients o contaminants, sistemes d'informació geogràfica i sistemes inteligents d'alçament de sols.

Relació entre factors formadors i processos pedogenéticos

Els factors formadors regulen l'evolució dels sols, en funció del tipo i intensitat de processos pedogenéticos que es desenrollen en un lloc determinat. S'ha definit als processos pedogénéticos com una combinació de reaccions fisicoquímica i biològiques que conduïxen a la transformació dels materials parentals en horisons edàfics en característiques distintives, representades per un conjunt de traces o propietats del sol reconeixibles i quantificables. Els sistemes de classificació de sols reflectixen directament els processos pedogenéticos, ya que són els mateixos els qui originen característiques quantificables que permeten la diferenciació i agrupamiento dels sols. Este concepte és poc utilisat en l'actualitat, a on per a classificar un sol es consideren automàticament les seues propietats quantitatives: presència o absència d'horisons diagnòstics, traces distintives (propietats i materials), règims d'humitat i temperatura del sol. En els sistemes de classificació globals (Soil Taxonomy, Word Reference Base) s'han fet pocs esforços per a vincular els processos formadors en els tàxons del sol. Tal volta la major crítica a l'enfocament utilisat és que epipedones i horisons diagnòstics subsuperficiales dins d'un perfil no estan vinculats, és dir, els sistemes taxonómicos de sols es basen en horisons de diagnòstic per separat en lloc de la vinculació genètica dels horisons d'un perfil de sol. S'observen ventages en l'exaltació dels processos ya que els mateixos poden ser útils com a marc per a explicar la classificació del sol, mostrant la relació genètica entre horisons diagnòstics i tàxons. Entre els processos pedogenéticos que poden ser vinculats a les especificacions requerides per als materials, propietats i horisons diagnòstics dels principals sistemes taxonómicos globals es poden mencionar: la iluviación, eluviación, l'enriquiment en cationes bàsics, la andisolización, la paludización, gleización, melanización, la ferralitización o laterización, la podzolización, la decalcificación, la haploidización, cryoturbación, salinisació, calcificació (acumulació de calcio secundari), alcalinización, silicificación, la antrosolización (acció de l'home), la cumulización o paquización, salinisació, acumulació de litter o litterización, leucinización, humificación, ferruginación (rubefacció, braunificación) i mineralisació. Atres processos pedogenéticos citats són la transformació de minerals, pedoturbación i génesis d'estructura, erosió, ferrólisis, sulfidización i sulfuricitación.